ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2018

Solà-Morales i Rubió, Ignasi de
Barcelona, 24 d'agost de 1942 - Amsterdam (Països Baixos), 12 de març de 2001

Àrees de treball: Urbanisme / Arquitectura del segle xix / Arquitectura del segle xx / Conservació i restauració / Gaudinisme / Noucentisme

Ignasi de Solà-Morales i Rubió fou arquitecte i urbanista, amb títol del 1966 per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), on exercí la docència i obtingué les càtedres de composició arquitectònica i de teoria i història de l’arquitectura. Paral·lelament, exercí la professió com a arquitecte lliberal. Estudià filosofia en la Universitat de Barcelona, i aquesta doble formació li forjà un pensament humanista i li facilità el desenvolupament d’una trajectòria professional marcada pel rigor en la investigació i l’actitud crítica, que produïren els seus fruits en la diversitat de temes que tractà i publicà, i en la formació dels seus deixebles. Net de Joan Rubió i Bellver, fill de Manuel de Solà-Morales i Rosselló i germà de Manuel de Solà-Morales i Rubió, tots ells arquitectes, seguí les seves inquietuds intel·lectuals i es mantingué en la línia de compromís cultural amb la societat, en el seu país i en el món de l’arquitectura en general. Considerà mestres directes seus Manfredo Tafuri, catedràtic d’història de l’arquitectura en la Universitat de Venècia, i Xavier Rubert de Ventós, catedràtic d’estètica de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Dedicat també al món de l’edició, dirigí la col·lecció «Arquitectura i Crítica» de l’Editorial Gustavo Gili, des de la qual traduí a l’espanyol nombrosos autors de la crítica contemporània, com ara Peter Collins, Giorgio Grassi, Aldo Rossi, Carlo Aymonino o Tafuri. Fou membre fundador de la revista internacional Any i formà part de comitès editorials de diverses revistes d’arreu del món. Fou director de l’Arxiu Històric d’Urbanisme, Arquitectura i Disseny del Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Barcelona, després que Oriol Bohigas el fundés el 1967 i n’exercís la primera direcció. El major homenatge que feu a l’ETSAB fou impulsar la celebració de l’Exposició Commemorativa del Centenari de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, 1875-1876 i 1975-1976 (ETSAB, 1977), per a la qual formà un equip entre mestres i alumnes de l’Escola, que donaren a conèixer la trajectòria de les idees i dels arquitectes des de la pràctica de la docència, i la gratificadora llista d’alumnes que havien obtingut el títol en aquells cent anys.

La seva producció com a historiador de l’art i de l’arquitectura és transcendental per les aportacions que feu en el camp de la història, la teoria i la crítica arquitectòniques. Alguns dels títols que publicà constitueixen encara referents inequívocs per a la recerca de determinats autors i moviments culturals, tant del segle xix com del xx: Joan Rubió i Bellver y la fortuna del gaudinismo (Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, 1975) aporta, no només la biografia inèdita d’aquest arquitecte, sinó que teoritza i analitza amb profunditat el context cultural, del pas del Modernisme al Noucentisme, la figura de Gaudí i dels seus deixebles, com ara Josep M. Jujol o Cèsar Martinell. A aquest seguiren treballs com ara Eclecticismo y vanguardia (Barcelona, Gustavo Gili, 1980); La arquitectura del expresionismo (Barcelona, ETSAB, 1982); Antoni Gaudí (Barcelona, Polígrafa, 1983); Jujol (Barcelona, Polígrafa, 1990), i Arquitectura modernista. Fi de segle a Barcelona (Barcelona, Gustavo Gili, 1992), que tingueren àmplia projecció internacional. En el terreny de la teoria de la restauració monumental publicà, amb Rafael Moneo, Apuntes sobre Pugin, Ruskin y Viollet le Duc (Barcelona, ETSAB, 1975); però l’article «Del contrast a l’analogia. Transformacions en la concepció de la intervenció arquitectònica» —ponència presentada al VII Curset d’intervenció sobre el patrimoni arquitectònic, celebrat pel Col·legi d’Arquitectes i el Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona a Vic i a Vilanova i la Geltrú el 1984, i publicada a Història i arquitectura. La recerca històrica en el procés d’intervenció en els monuments (Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986)— s’erigí en un referent clàssic de consulta per les idees renovadores que s’afegien al debat teòric, metodològic i crític d’aquella dècada. Aquest ideari es plasmà en la intervenció en el Pati d’en Llimona i la casa dels March de Barcelona per tal de convertir-los en centre cívic (1991), una intervenció que no tingué en compte els resultats de la investigació històrica i arqueològica feta els anys 1984-1985 i que fou polèmica entre alguns sectors d’historiadors i d’arquitectes.
  Uns altres temes que tractà estan relacionats amb tipologies arquitectòniques determinades, com la dels balnearis i els teatres. Sobre el primer tema publicà Arquitecura balneària a Catalunya (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1986). L’estudi dels teatres es vehiculà a través de l’exposició que organitzà a Madrid la Direcció General d’Arquitectura i Habitatge del Ministeri d’Obres Públiques, el desembre del 1984, i que ell comissarià amb Ángel Luis Fernández Muñoz. El catàleg, Arquitectura teatral en España (Madrid, Ministerio de Obras Públicas y Urbanismo, 1985), incorporà interessants textos de Solà-Morales, Antoni Ramon Graells, Pedro Navascués i Á. L. Fernández. Aquest fou l’inici d’una sèrie d’actuacions de reforma i modernització d’uns quants teatres a Catalunya, que culminà en la intervenció en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona, amb els arquitectes Lluís Dilmé i Xavier Fabré, en què es reconstruí, gairebé literalment, l’antic teatre, incendiat el 31 de gener de 1994 i reinaugurat el 7 d’octubre de 1999, obra per la qual obtingueren el Premi Nacional de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya l’any 2000. El 1984 Ignasi de Solà-Morales havia participat, conjuntament amb Cristian Cirici i Ferran Ramos, en la reconstrucció gairebé mimètica del Pavelló d’Alemanya per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, projectat per Mies van der Rohe.
  Altres títols que cal tenir en compte en la seva dilatada producció literària i arquitectònica i que estan relacionats també amb l’estudi de l’urbanisme, l’espai públic i l’assaig són: La Exposición Internacional de Barcelona 1914-1929. Arquitectura y ciudad (Barcelona, Feria de Barcelona, 1985) i Introducción a la arquitectura. Conceptos fundamentales (Barcelona, ETSAB i Universitat Politècnica de Catalunya, 2000), un treball coral de Solà-Morales amb altres professors de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, com ara Marta Llorente, J. M. Montaner, A. Ramon i J. Oliveras. El pensament d’Ignasi de Solà-Morales i molts dels seus textos han estat recollits per l’Editorial Gustavo Gili, que li ha dedicat una col·lecció. Destaquen títols com ara Territorios (2002); Diferencias. Topografía de la arquitectura contemporània (2003); Inscripciones (2003), una selecció de textos de teoria arquitectònica dels segles xix i xx portada a terme per Ignasi de Solà-Morales, i que fou prologada per Anthony Vidler, director de l’Escola d’Arquitectura de la Cooper Union de Nova York, i Intervenciones (2006), que recull els principals escrits sobre l’actuació en edificis existents o patrimoni monumental.

Bibliografia sobre Ignasi de Solà-Morales i Rubió: Josep Maria Montaner, «Fallece en Amsterdam Ignasi de Solà-Morales, autor de la reconstrucción del Teatro del Liceo» (El País, 13 de març de 2001); Eduard Riu Barrera, «La casa gòtica dels Marc al pati d’en Llimona de Barcelona» (Arqueologia Medieval, Barcelona, núm. 2, 2006, p. 8-21); Josep Maria Montaner i Fabián Gabriel Pérez (ed.), Teorías de la arquitectura. Memorial Ignasi de Solà-Morales (Barcelona, ETSAB i Universitat Politècnica de Catalunya, 2003); Eduardo Mendoza, «El arquitecto meditabundo» (Revista de Libros, Madrid, 1 de novembre de 2004), i Javier Rivera Blanco, De varia restauratione. Teoría e historia de la restauración arquitectónica (Madrid, Abada, 2008).


Raquel Lacuesta Contreras

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí