ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2018

Zervos, Christian
Argostoli (Grècia), 1 de gener de 1889 - París, 12 de setembre de 1970

Àrees de treball: Pintura del segle xx / Crítica d’art / Avantguardes / Art medieval / Col·leccionisme d’art

Christian Zervos va ser editor, crític d’art, escriptor i col·leccionista. Era d’origen grec, però va viure la seva infància a Alexandria (Egipte). A partir dels vint-i-dos anys s’establiria a París i, més endavant, es naturalitzaria francès. La seva personalitat ha contribuït en bona mesura a la internacionalització de l’art català, des de l’art antic fins al d’avantguarda. Zervos va cursar estudis de filosofia a la universitat de la Sorbona de París, on l’any 1918 es va doctorar amb una tesi sobre el filòsof neoplatònic del segle xi Miquel Psel·los. Després de diverses feines, l’any 1923 es va produir el seu gran viratge professional, quan entrà a treballar amb l’editor d’art francès Albert Morancé.

Va ser en aquesta editorial on va adquirir grans coneixements sobre l’ofici d’editor d’art, i al cap de pocs anys es va independitzar. L’aventura de Zervos constà d’una sola empresa, la que li va ocupar la resta de vida professional, Cahiers d’Art, entre el 1926 i el 1960, amb una única interrupció el període 1941-1943. A Cahiers d’Art, Zervos era l’ànima i feia tots els papers de l’auca: era alhora editor, director, maquetista, redactor en cap i redactor principal. Es van editar noranta-set números entre el 1926 i el 1960, i també una gran quantitat de publicacions a partir del mateix segell editorial. Els interessos eren amplíssims, i anaven des de l’art extraeuropeu (africà i oceànic, entre d’altres) fins a la contemporaneïtat més vivent, amb noms com ara Picasso, Matisse, Braque, Léger, Ernst, Arp, Calder i Giacometti, sempre amb un nivell de qualitat gràfica i literària elevadíssims. Cahiers d’Art fou la revista internacional més influent d’entreguerres i, en certa manera, va contribuir a fixar el cànon i l’imaginari de l’art modern. En un principi es va instal·lar al carrer Bonaparte, però aviat va passar a la que seria la seu històrica, al número 14 del carrer del Drac. Va dur a terme aquesta empresa al costat de la seva segona dona, Yvonne Marion (1905-1970).
  Més enllà de la monumental aportació que va significar per a l’art internacional, a efectes de l’art català va donar alguns resultats destacats. El seu interès per Catalunya va adquirir una dimensió gairebé d’activista durant la Guerra Civil espanyola. Aquest interès es va desvetllar en gran mesura gràcies a una triple influència, concretament de Picasso, Dora Maar i Paul Éluard. En aquest sentit cal destacar la publicació l’any 1937 del llibre L’art de la Catalogne, de la seconde moitié du neuvième siècle à la fin du quinzième siècle —normalment citat només com L’art de la Catalogne. Aquest volum, magníficament il·lustrat, donava carta de naturalesa a nivell internacional de l’art medieval català, amb una brillant presentació del romànic i el gòtic. L’edició constava d’un total de dues-centes vint-i-tres planxes amb magnífiques fotografies en gran format. La publicació anava acompanyada de textos de Ferran Soldevila i Josep Gudiol Ricart. Posteriorment, en aquesta línia d’expansió internacional, aquest llibre tindria una edició no només francesa sinó també anglesa i alemanya. El pròleg, a càrrec de Zervos mateix, evidenciava la seva presa de partit pel bàndol republicà en la mesura que intentava contradir la propaganda franquista sobre la barbàrie duta a terme sobre el patrimoni artístic per part dels republicans. Per tal de contrarestar totes les mentides del bàndol feixista, va escriure un duríssim pròleg amb un títol ben explícit: «Les prétendus vandalismes en Catalogne». El caràcter reivindicatiu de l’empresa anava gairebé en paral·lel amb la cèlebre Exposició d’Art Català que tindria lloc a París mesos després, ja durant l’any 1937. Aquesta exposició fou organitzada per la Generalitat Republicana amb obres de museus, institucions religioses i col·leccions particulars per salvaguardar el patrimoni durant la guerra. Les obres que es van transportar expressament des de Catalunya, amb peces de primer nivell com l’absis de Sant Climent de Taüll, entre tantes altres. L’exposició va tenir dues seus, en primer lloc a la Galeria Nacional Jeu de Paume i, a conseqüència de l’èxit, posteriorment es va traslladar al castell de Maisons-Laffite.
  De fet, amb l’objectiu de preparar L’art de la Catalogne, l’any 1936 Zervos i la seva esposa havien visitat Catalunya per a documentar-se. Van fer aquesta visita durant els mesos de novembre i desembre del 1936 i anaven acompanyats, entre d’altres, de Roland Penrose i la seva esposa. Es van reunir amb alguns dels responsables de la salvaguarda dels béns culturals, amb l’objectiu d’inventariar i documentar fotogràficament la tasca de salvament que s’estava duent a terme. La visita va tenir lloc per diversos indrets de Catalunya i, per exemple, estan documentades fotogràficament les seves visites al Tapís de la Creació de Girona o al monestir de Pedralbes, on va ser acompanyat per qui va ser el seu conservador, Josep Rocarol, amic de joventut de Picasso, entre d’altres. En aquesta línia activista, Zervos va ser el responsable de la realització del cèlebre estergit (pochoir) de Joan Miró, Aidez l’Espagne. Va ser un encàrrec que li va fer a l’artista l’any 1937, a partir del qual es van editar segells que tenien com a objectiu obtenir fons per ajudar el govern republicà. També es va fer un tiratge de cartells numerats. Seguint amb Miró, un dels comptats llibres de bibliofília que va editar Zervos va ser el poemari Enfance de Georges Hugnet, el 1933, el qual va acompanyar amb tres aiguaforts de Miró.
  Des de la revista Cahiers d’Art, Zervos va dedicar abundants articles a artistes catalans, entre ells Juli González, però molt especialment sobre Joan Miró, glossats per bona part de les millors plomes de la crítica d’art de l’època. En paral·lel, cal mencionar les exposicions que va realitzar d’aquests i de tants altres artistes, i que tenien com a seu dues galeries seves: la Galeria de Cahiers d’Art i la Galeria Mai. En aquesta tasca va tenir l’ajut inestimable de la seva dona Yvonne, que era galerista de professió. Entre el 1932 i el 1970 els Zervos van dur a terme una activitat expositiva fora mida, pels noms de primera fila que van exposar, però sobretot per la regularitat, ni més ni menys que entre dos i cinc exposicions anuals de mitjana. Gràcies a aquesta vinculació amb artistes i les donacions d’aquests, la parella va arribar a tenir una col·lecció d’art notable. Quan el matrimoni va morir, Zervos va realitzar una exposició amb les seves obres al Grand Palais de París. Una part dels seus fons artístics, amb obres d’artistes com Calder, Ernst, Kandinsky i Léger, o els catalans Miró i González, s’exposen avui dia al Museu Zervos, a Vézelay (Borgonya).
  La gran aportació de Zervos es va produir amb l’edició del catàleg raonat de l’obra de Picasso, que enllaça de ple amb l’art català de finals del segle xix i principis del xx, amb la presència de Picasso. Es tracta d’una tasca titànica que li va ocupar entre el 1932 i el 1970 —si bé es va continuar editant vuit anys després de la seva mort—, i que va dur a terme amb l’ajut del mateix Picasso. La seva exigència gràfica el va portar a arruïnar-se amb el primer volum, i es va haver de vendre la seva col·lecció d’art per a poder continuar. Fidel al seu caràcter discret, mai no li ho va explicar a Picasso, que no ho va saber fins a anys després. En conjunt, va editar un total de trenta-tres volums, amb textos de Zervos mateix i reproduccions de milers d’obres. Val a dir que, quan Zervos va iniciar aquesta tasca, l’obra de Picasso anterior al 1906 —és a dir, una part substancial de la realitzada en localitats catalanes— gairebé no estava documentada, i en aquest sentit la seva tasca serà decisiva per a les noves generacions d’historiadors. Dissortadament, el seu vessant de catalogador ha obscurit el d’historiador, de manera que els seus textos introductoris dels volums han quedat bandejats per gairebé tota la historiografia picassiana moderna. Malgrat això, són d’una gran qualitat i, contràriament a la major part d’escrits picassians, beuen de font primària. És gràcies a les converses de Zervos amb Picasso que s’han pogut datar i localitzar una gran quantitat d’obres de Barcelona, Horta, Cadaqués o Gósol que, sense la seva intervenció, hagués estat absolutament impossible. El gruix de les obres «catalanes» de Picasso estan referenciades als volums i, vi, xxi i xxii. És interessant subratllar que les dues primeres pintures que obren aquest ciclopi catàleg raonat, totes dues de primera època, estan encara en col·leccions catalanes: El vell pescador (1895) i L’Escolanet (1896) —inventariades com a Zervos Volum i, núm. 1 i Zervos Volum i, núm. 2, respectivament. Les dues pertanyen a la col·lecció del Museu de Montserrat, i en el seu moment van ser llegades pel col·leccionista Josep Sala Ardiz. Una anècdota demostra que l’admiració de Zervos per la cultura catalana transcendia el fet artístic, i això es va manifestar en un número monogràfic de Cahiers d’Art dedicat a Picasso l’any 1935. En una revista editada en francès, Zervos va incloure tres textos laudatoris de Picasso escrits per Dalí, González i Miró, i no va tenir cap problema a publicar-los en la versió original catalana. Finalment, pel que fa a les exposicions destaca «Hommage à Christian et Yvonne Zervos» (Grand Palais, París, 11 de desembre de 1970 - 18 de gener de 1971; Centre National d’Art Contemporain, París, 1970).

Bibliografia sobre Christian Zervos: «Bibliographie des articles de Christian Zervos parus dans la revue Cahiers d’Art», Hommage à Christian et Yvonne Zervos (París, Centre National d’Art Contemporain, 1970, p. 9-12); Pierre Daix, Le nouveau dictionnaire Picasso (París, Robert Laffont, 2012, p. 908-909); Salvador Dalí, Juli González i Joan Miró, «Desde París» i «Picasso 1930-1935» (Cahiers d’Art, París, núm. 7-10, 1935, p. 141-263); Christian Derouet (dir.), Cahiers d’Art, Musée Zervos à Vézelay (París, Hazan / Perrigny / Conseil Général de l’Yonne, 2006); Kim Grant, «Cahiers d’Art and the evolution of modernist painting» (The Journal of Modern Periodical Studies, Pennsilvània, vol. i, núm. 2, 2010, p. 216-227); Malcolm Gee (ed.), Christopher Green, «Zervos, Picasso and Brassaï, ethnographers in the field: a critical collaboration», a Art criticism since 1900 (Manchester, Manchester University Press, 1993); Marc Fontbrune, «Biographie», a Hommage à Christian et Yvonne Zervos (París, Centre National d’Art Contemporain, 1970, p. 5-6); Javier Mañero Rodicio, «Christian Zervos y Cahiers d’Arts. La invención del arte contemporáneo» (Locus Amoenus, Bellaterra, núm. 10, 2009-2010, p. 279-304), i Dora Vallier (pref.), «Index général de la revue Cahiers d’Art, 1926-1960» (Cahiers d’Art, París, 1981).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Association «Fondation Christian et Yvonne Zervos»
  — Museu Zervos


Eduard Vallès

Figura:  Christian Zervos, dècada de 1950 (Association «Fondation Christian et Yvonne Zervos»).

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí