ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 30/01/2019
Fotografia no disponible

Aru, Carlo
Càller (Itàlia), 4 de novembre de 1881 - Torí (Itàlia), 5 de maig de 1954

Àrees de treball: Art gòtic / Museografia

Carlo Aru va ser historiador de l’art, docent universitari i funcionari del Ministeri d’Educació italià.
  Estudià amb Adolfo Venturi a Roma, on es llicencià l’any 1905 amb l’estudi sobre arquitectura romànica pisana a Còrsega Chiese pisane in Corsica: contributo alla storia dell’architettura romanica (Roma, Loescher, 1908). Posteriorment, es dedicà a l’estudi de l’escultura dels segles xiv-xvi a les costes toscanes de la Versilia, tema sobre el qual publicà el seu primer article a L’Arte, revista fundada per Venturi a la qual en aquells anys contribuïen els principals historiadors de l’art italians.
  L’any 1909 va ser inspector de la soprintedenza (direcció) dels monuments de Sardenya. Aquesta primera experiència contribuiria a la seva formació com a profund coneixedor de patrimoni arquitectònic i pictòric sard. Més endavant, el 1910, va dirigir l’Institut d’Art Medieval i Modern de l’illa i s’ocupà de la restauració i de l’ordenament de les peces del Museu Reial de Càller (actualment, Pinacoteca Nacional).
  En aquest moment, es concentra en l’estudi dels retaules catalans de Sardenya, mentre prepara la ponència «La pittura sarda nei secoli xv e xvi» per al X Congrés Internacional d’Història de l’Art de Roma (1912), que s’ocupà de les relacions d’Itàlia amb l’art estranger. Aru considerava que la tradició pictòrica catalana, des de l’arribada dels reis de la Corona d’Aragó (1324), va trobar a Sardenya «un territori verge, on llançar les llavors de la seva supremacia», com va expressar al seu article «Storia della pittura in Sardegna nel secolo xv», publicat l’any 1913 a l’Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans. Aquest estudi partia de l’anàlisi de les parts de retaules de Sant Francesc d’Estampatx conservades al Museu Reial de Càller i les posava en relació amb les peces catalanes museïtzades (com les del Museu de Vic) i estudiades per Salvador Sanpere, Émile Bertaux i Josep Gudiol Cunill. Són aquestes comparacions el que el porta a atribuir en primera instància el retaule de Sant Bernardí de Siena a Jaume Huguet. Posteriorment, una intensa recerca d’arxiu al voltant d’aquesta producció pictòrica el va portar a donar a conèixer l’activitat sarda de Joan Figueras i Rafael Tomàs (els autèntics autors del retaule de Sant Bernardí), així com de Joan Barceló, Pietro Cavero i el Mestre de Castelsardo. Aquests resultats, publicats als volums d’Archivio Storico Sardo del període 1924-1926, constitueixen encara avui uns textos de referència per a l’estudi de la pintura sarda del Renaixement.
  Des del 1924 va ser docent a la Facultat de Lletres i Filosofia de Càller. La seva activitat docent va estar sempre acompanyada per la tasca de conservador. Des del 1925 va dirigir diferents obres de restauració d’esglésies sardes medievals, com ara la complexa anastilosi de l’església romànica de Sant Pere de Zuri (1925) i a Sant Pantaleó de Dolianova, la Trinitat de Saccargia (1925), Santa Justa (1927-1930) i Sant Francesc d’Iglesias (1930).
  Tot i que l’interès principal del seu estudi va ser la pintura i l’arquitectura sarda dels segles xiv-xv, va desenvolupar la seva tasca de funcionari per tota la península Itàlica com a soprintendente (director) artístic a Bari, a Ancona i, des del 1934, a Torí, on va haver d’ocupar-se de la protecció del patrimoni artístic del Piemont al llarg de la Segona Guerra Mundial. Encara a Torí, va posar en marxa la reorganització de la Galeria Sabauda i va ser president de l’Acadèmia Albertina de Belles Arts.
  En aquests darrers anys, els seus interessos s’estenen a la regió del nord d’Itàlia (l’any 1938 celebra a Torí una important exposició sobre el gòtic i el Renaixement al Piemont) i al segle xvi, amb l’estudi dels Diàlegs de Francesc d’Holanda i el non finito de Miquel Àngel.

Estudis de Carlo Aru rellevants per a la història de l’art català: «Storia della pittura in Sardegna nel secolo xv» (Anuari MCMXI-XII, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1913, p. 508-529); «Raffaele Thomas e Giovanni Figuera, pittori catalani» (L’Arte, Roma, vol. 23, 1920, p. 136-150); «La pittura sarda nel Rinascimento» (Archivio Storico Sardo, Càller, vol. 16, 1924-1926); «Il Maestro di Castelsardo» (Annali della Facoltà di Lettere e Filosofia della Regia Università di Cagliari, Bolonya, Stabilimento Poligrafici Riuniti, vol. 1-2, 1928); «Un documento definitivo per l’identificazione di G. Barcelo» (Annali della Facoltà di Lettere e Filosofia della Regia Università di Cagliari. Anno accademico 1930-31, Roma, L’Universale, 1931).

Bibliografia sobre Carlo Aru: R. Bonu, Scrittori sardi, vol. 2 (Sassari, Gallizzi, 1961, p. 878-881); A. M. Brizio, «Carlo Aru: 1881-1954» (Bollettino della Società Piemontese di Archeologia e Belle Arti, vol. 6-7, 1952-1953 [1954], p. 231-233); R. Ciasca, Bibliografia sarda, vol. 1 (Roma, Collezione Meridionale, 1931-34, p. 82-84, n. 780-798); L. Venturi, «In memoriam Carlo Aru» (Commentari, vol. 5, núm. 3, 1954, p. 268).


Ida Mauro

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí