ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/01/2019

Trens i Ribas, Manuel
Vilafranca del Penedès (Alt Penedès), 25 de març de 1892 - Barcelona, 26 d'abril de 1976

Àrees de treball: Pintura gòtica / Patrimoni / Iconografia

Manuel Trens i Ribas va ser sacerdot, liturgista, intel·lectual, poeta, amic i patrocinador d’artistes, col·leccionista i anglòfil. La seva vocació estètica és indestriable de la sacerdotal, que li va venir inicialment de l’amistat del doctor Torras i Bages amb el seu pare i de les converses que aquests mantenien a la xocolateria de la família Trens a Can Catani, al carrer de la Font de Vilafranca. L’afecció a l’arqueologia i a l’art sacre l’hauria heretat de Mn. Antoni de les Monges. Sensible i intel·lectualment brillant, de ben jove va començar a col·laborar en el setmanari vilafranquí Acció, portaveu de l’Associació Catòlica. Ja seminarista, hi escriví un article que portava per títol «Les nostres Lletres», que era un arrambatge contra l’estil afectat i neutre amb què, al seu entendre, escrivien alguns escriptors catalans d’aquella hora. Les seves col·laboracions van aproximadament des del 1909 fins al 1956. Els primers articles en l’àmbit litúrgic els publicà també en aquest setmanari. El 1914 es doctorà en arqueologia sagrada per la Universitat Pontifícia de Tarragona, on havia travat amistat amb dos sacerdots de gran talla intel·lectual: Carles Cardó i Higini Anglès. El mateix any, fou ordenat prevere pel bisbe Torras i Bages. S’integrà ben aviat al grup de promotors del moviment de renovació litúrgica de Catalunya i fou un propagador de l’ànsia restauradora de la dignitat estètica de la litúrgia, cant gregorià comprès. Juntament amb els mossens Lluís Carreras, Antoni Batlle, Josep Maria Llobera i Higini Anglès, va organitzar el Primer Congrés Litúrgic de Montserrat (del 5 al 10 de juliol del 1915), en què participaren més de dues mil persones (entre altres, Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí, el mestre Lluís Millet, els benedictins Sunyol i Simó i els mossens Josep Gudiol i Frederic Clascar). El 1916 fou nomenat professor d’art sacre al Seminari de Barcelona i començà a dirigir el Museu Diocesà. Per la seva condició de consiliari del Cercle Artístic de Sant Lluc (en dues etapes: 1921-1936 i 1951-1962), va tenir l’oportunitat d’establir amistat amb reconeguts artistes de l’època, com ara Rafel Benet, Josep de Togores, Joan Miró, Olga Sacharoff —que li va pintar un retrat— i el seu marit Otto Lloys, Joan, Josep i Rafel Llimona, Josep Francesc Ràfols, Francesc, Marià i Joaquim Vayreda, Feliu Elias, Josep Maria Junoy, Josep Llorens i Artigas, Joaquim Mir, Antoni Utrillo, Pere Ynglada, Bonet Garí, Agustí Calvet, etc. Dins del Cercle, constituí la Secció d’Amics de l’Art Litúrgic (1922), que seguí el model de societats semblants constituïdes poc temps abans a París i a Milà i les directrius del Congrés Litúrgic. La seva finalitat era «estendre el gust i la coneixença de l’art litúrgic i vetllar per la dignitat de l’art cristià». Per començar les seves activitats, la novella agrupació va organitzar una gran festa litúrgica a Sant Cugat del Vallès, el 4 de febrer del 1923, amb una missa solemne celebrada pel Dr. Josep M. Llovera en representació de l’abat de Montserrat. El sermó fou a càrrec del Dr. Carreras, els cants foren dirigits pel P. Sunyol i va fer de mestre de capella mossèn Baldelló. Segons les cròniques, hi assistiren més de sis-cents cantaires. Prenent com a referent més directe l’obra de Gaudí, els Amics de l’Art Litúrgic buscaren la dignificació i la modernització de l’art religiós i combateren especialment el neomedievalisme i el barroquisme. A més de les exposicions que va organitzar, l’entitat va publicar excel·lents anuaris, que tingueren una continuació en la publicació Ars Sacra, fundada i dirigida per ell mateix.
  El 1926 tirà endavant la I Exposició d’Art del Penedès, un conjunt de conferències, exposicions i concerts que tingueren continuïtat el 1927 al Vendrell i el 1929 a Vilanova i la Geltrú. Aquesta exposició incloïa una mostra d’art contemporani dels artistes de les contrades penedesenques integrada per una selecció realitzada pel pintor Joaquim Mir, que aleshores residia a Vilanova. El músic vendrellenc Pau Casals hi va oferir un concert.
  En el seu extens article «Pintors i pirates», publicat també a Acció, exposà clarament la seva crítica a l’art avantguardista i l’associà al primitivisme. Sempre va destacar la dimensió espiritual de l’art.
  El 1926 va acompanyar el bisbe de Barcelona, Josep Miralles Sbert, en la seva visita pastoral i va inventariar i catalogar els béns que va trobar a les parròquies, un material que és bàsic per a conèixer el patrimoni cultural de l’Església (delmat greument deu anys després, el 1936). El 6 d’octubre del 1934, a Vilafranca, van cremar la basílica de Santa Maria, les esglésies de Sant Pelegrí, els Dolors i la Trinitat i el convent del Carme. Mn. Trens va preparar una edició que es proposava recuperar tantes referències com fos possible del patrimoni artístic i documental malmès, alhora que insistia en la seva idea de cultura com a element de civilització.
  El 1941 va participar en la fundació de l’Institut Ametller d’Art Hispànic, especialitzat en art i arquitectura, amb uns 25.000 títols i uns 300.000 clixés procedents de l’Arxiu Mas. Va col·laborar en publicacions culturals barcelonines com La Publicitat i La Veu de Catalunya. Fou protector de Les Arts i els Artistes, de la qual formaven part Ricard Canals, Togores, Monegal, Vayreda i Mallol, entre d’altres, i era patrocinada per Lluís Plandiura.
  Amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (1952), s’encarregà de preparar l’exposició d’art eucarístic antic. També des del Cercle Artístic, va promoure una exposició-concurs sobre el Sant Sopar.
  En la postguerra, la seva manifesta oposició al resultat de la reforma del presbiteri de la capella del Seminari —força magre— li va costar l’expulsió de la docència d’art sagrat en la mateixa institució. Tanmateix, el 1968, fou nomenat consultor de la Comissió Diocesana de Litúrgia. El 1940, havia traduït al castellà el manual de litúrgia de Ludwig Eisenhofer Handbuch der katholischen Liturgik (1883).
  Al llarg de la seva vida, recopilà una bona col·lecció particular d’art, de la qual el 1976 va fer donació al llavors Museu de Vilafranca, que l’exposava en una sala monogràfica.
  Renuncià a una canongia a la catedral de Barcelona i morí en pau, havent recuperat i conservat un gran patrimoni artístic, després d’haver fet de la seva pròpia vida una obra d’art, seguint l’ideal del seu admirat Oscar Wilde. El seu exemple ha inspirat diferents iniciatives que procuren fer perdurar el seu fecund llegat, com ara l’Associació Manuel Trens d’agents vinculats al patrimoni —sorgida de la Facultat de Filosofia de Catalunya—, el Màster en Patrimoni Cultural i el Diploma d’Especialització en Patrimoni Cultural Eclesiàstic que aquesta darrera facultat imparteix o el Grup de Recerca en Simbologia Religiosa en l’Art Occidental que hi treballa i que ha promogut diversos cursos d’estiu a la Universitat Ramon Llull.

Entre els seus llibres i opuscles, cal subratllar Las «Majestats» catalanas y su filiación iconográfica (Barcelona, E. Subirana 1923; discurs a l’obertura del curs acadèmic 1923-1924 al Seminari Conciliar de Barcelona), Sant Francesc i l’art contemporani (Barcelona, Cercle Artístic de Sant Lluc, 1926), un capítol sobre el romànic a Historia de España (Barcelona, Instituto Gallach, 1935), «Els argenters de Vilafranca del Penedès» (Estudis Universitaris Catalans, Barcelona, 1936), El retaule de Sant Jordi de Vilafranca (Vilafranca del Penedès, Quaderns Il·lustrats Penedès, 1936), els fascicles Monumentos sacros de lo que fue España roja. Dedicado a su santidad Pío XII (Barcelona, Fomento de la Producción Española, 1940), El arte en la Pasión de Nuestro Señor (siglos xiii al xviii) (Ajuntament de Barcelona, 1945), María, iconografía de la Virgen en el arte español (Madrid, Plus Ultra, 1947), Las Custodias Españolas (Barcelona, Litúrgica Española, 1952), La eucaristía en el arte español (Barcelona, Aymà, 1952), Santa María: vida y leyenda de la virgen a través del arte español (Barcelona, E. Subirana, 1954), El hijo del hombre: Jesucristo, a través del arte español (Barcelona, E. Subirana, 1956) i, molt especialment, Ferrer Bassa i les pintures de Pedralbes (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1936) i el volum de «Monumenta Cataloniae» Les majestats catalanes (Barcelona, Alpha, 1966). Valorà positivament l’aportació de l’estranya sèrie de pintures a l’oli Vida de Jesús de Marià Pidelaserra a Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona (1948) i col·laborà a Revista de Ideas Estéticas (Madrid, 1959).

Bibliografia sobre Manuel Trens i Ribas: Felip Capdevila i Rovira, Bibliografia de Mn. Manuel Trens i Ribas (Vilafranca del Penedès, Museu de Vilafranca, 1984; edició a cura de Josep M. Martí i Bonet); Sílvia Coll-Vinent (ed.), Manuel Trens: liturgista, historiador i amant de l’art (Barcelona, Biblioteca Pública Episcopal del Seminari de Barcelona, Universitat Ramon Llull i Facultat de Filosofia de Catalunya, 2010).


Jaume Aymar Ragolta

Figura: Retrat a l’oli d’Ignasi Mundó (Vinseum, Vilafranca del Penedès, 1972).

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí