ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 22/07/2014

Cirici i Pellicer, Alexandre
Barcelona, 1914 - Barcelona, 1983

Àrees de treball: Historiografia / Art contemporani / Ceràmica / Modernisme / Sociologia de l’art / Art del segle xix / Pintura del segle xx / Art gòtic

Alexandre Cirici i Pellicer fou escriptor, polític i crític d’art. Fill d’una família benestant, va començar els seus estudis universitaris a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. L’esclat de la Guerra Civil el va apartar de la carrera, i, després de la victòria franquista, es va exiliar a Montpeller, on va assitir a la Universitat i a l’Escola de Belles Arts. Després va passar un temps a París, on va intentar continuar els seus estudis d’arquitectura, però de nou les circumstàncies bèl·liques europees el van fer marxar de França i retornar a Barcelona el 1941.
  A la dècada de 1940 va entrar en contacte amb sectors catalanistes, tant en la seva vessant política com en el camp de l’estudi de les arts. El 1945 creà la Societat Catalana d’Estudis d’Art, el 1947 col·laborà en el Moviment Socialista de Catalunya i dos anys després va participar en la formació del Club 49. El 1951 va contribuir a crear l’empresa Zen, on treballà de grafista. Als anys cinquanta i seixanta es multiplicaren les seves activitats en el món de l’art com a promotor d’associacions d’artistes, institucions i escoles d’art. L’any 1956 va impulsar l’Associació d’Artistes Actuals, i, al finals de la dècada, va promoure associacions vinculades al disseny industrial i les arts decoratives. El 1960 s’inaugurà, sota la seva direcció, el primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona, un projecte que va tenir moltes dificultats per tirar endavant i que va finalitzar el 1965. A l’inici de la dècada de 1960 va començar la seva col·laboració com a crític d’art a la revista Serra d’Or —col·laboració que mantindria fins al final de la seva vida— i també va començar la seva activitat docent a les escoles de disseny Elisava i Eina. A partir del 1970 s’incorporà al Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona —on havia fet la carrera d’història i el 1971 obtindria el doctorat amb una tesi sobre Elies Rogent— i s’encarregà d’impartir classes d’art del segle xx i de sociologia de l’art. De la seva activitat política, als anys setanta destaca la participació en el primer secretariat del PSC, i que el 1977 va ser elegit senador a Madrid per l’Entesa dels Catalans, càrrec que va renovar en les dues legislatures següents per la candidatura dels socialistes. En aquesta dècada es multiplicà la seva presència en fòrums artístics en forma de conferències, membre de jurats artístics i participant en congressos, especialment els de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA), de la qual en fou elegit president el 1978.

El conjunt d’activitats i la producció escrita de Cirici pel que fa a l’art i als artistes constitueix una obra polifacètica i de registres molt diversos. Malgrat partir al començament d’unes condicions clarament adverses, des de la dècada de 1940 la curiositat i l’extraordinària capacitat intel·lectual i de treball de Cirici, van ser el motor d’una obra que constitueix una de les aportacions més rellevants de l’artigrafia catalana de la segona meitat del segle xx. Des de la història de l’art més positivista s’ha assenyalat la insuficient atenció que Cirici va dedicar, en alguns treballs, a la recerca i comprobació documental. Per la banda crítica també s’ha assenyalat l’excessiu esquematisme i generalitzacions d’algunes de les seves argumentacions, que tendeixen a l’especulació. No obstant això, és igualment cert que Cirici és autor de llibres que en el seu moment van ser clarament innovadors i renovadors, que els seus textos, habitualment de gran volada, són lúcids i suggerents, escrits amb agudesa i amb una gran capacitat tant d’anàlisi com de síntesi. En relació amb les seves idees i posicions, sempre va defensar el món del disseny i de l’art modern compromès amb el seu temps i el seu país, i pel que fa als artistes catalans contemporanis, els seus escrits i opinions van tenir una enorme influència.
  Un dels seus primers llibres, Picasso antes de Picasso (1946), va ser el primer treball important publicat sobre el pintor al nostre país. L’obra se centra en l’etapa barcelonina de Picasso, i Cirici la va escriure en una època en la qual el famós pintor era poc conegut i valorat aquí, i la informació no sempre era fàcil de trobar. Cinc anys després, el 1951, va publicar El arte modernista catalán, una de les seves obres fonamentals. El llibre, fruit d’una consulta de fonts més àmplia i acurada que en el cas del treball sobre Picasso, inventaria i revaloritza el Modernisme a Catalunya, un estil encara en general menyspreat en aquell moment. La seva publicació, sumada al volum que també sobre el Modernisme havia publicat Josep F. Ràfols dos anys abans, va contribuir a canviar de signe tant l’apreciació com els estudis que en el futur es farien sobre aquest corrent. Als anys cinquanta publicà volums sobre l’arquitectura, l’escultura i la pintura catalanes, on es comença a manifestar una visió més materialista i social de l’art (L’arquitectura catalana, 1955; L’escultura catalana, 1957, i La pintura catalana, 1959). També són d’aquesta època les monografies sobre Tàpies (1954) i Cuixart (1955), que s’afegiren al llibre que ja l’any 1949 havia dedicat a Joan Miró.
  L’any 1964 es va publicar un dels seus llibres més originals, Art i societat, prologat per Giulio Carlo Argan. Malgrat la sociologia de l’art que avui es practica i s’estudia, té poc a veure amb la proposta que va formular Cirici. En aquell moment, el llibre va aportar aquí aires nous. En la seva sumària bibliografia se citen autors com ara Arnold Hauser, Robert Escarpit, Pierre Francastel i Herbert Read. El seu mètode i escriptura, però, són netament ciricians: el text és ple d’esquemes analítics, d’atrevides analogies, quadres sinòptics i un seguit de classificacions que pretenen posar de relleu l’esquema funcional bàsic de la relació entre el productor i l’usuari de l’art. L’aportació de Cirici a l’anàlisi de les relacions entre l’art i la societat també es va estendre a la docència universitària, ja que el 1970 la sociologia de l’art, a proposta seva, va entrar a formar part del pla d’estudis de la Universitat de Barcelona, la primera universitat de l’Estat on es va impartir aquesta matèria.
  L’any 1970 va aparèixer la síntesi L’art català contemporani i el remarcable volum monogràfic Tàpies testimoni del silenci. L’any següent, el 1971, es publicà el premiat assaig, d’enfocament estructuralista, Miró llegit —significativament subtitulat Una aproximació estructural a l’obra de Joan Miró—, artista a qui més endavant li dedicaria encara un altre volum (Miró mirall, 1977). Cirici considerava la monografia sobre Tàpies i Miró llegit els seus dos llibres més científics. Del mateix any 1971 és la publicació de Barcelona, pam a pam, fruit del seu interès pel patrimoni arquitectònic de la ciutat. El 1977 es va publicar l’assaig Estética del franquismo i Ceràmica catalana, un llibre, aquest últim, que constitueix una vigorosa presentació d’aquest art des del Neolític fins a les obres de Llorens Artigues i Antoni Cumella.
  Un tractament especial mereix la seva ininterrompuda activitat com a crític d’art durant més de vint anys des de les pàgines de Serra d’Or. En primer lloc, per la seva escriptura brillant; els seus articles són petites peces de lectura atractiva, estructura ordenada i acabat perfecte. En segon lloc, perquè donen testimoni del pols de l’art del moment, tant del que es feia aquí com del que creaven els artistes catalans que havien tingut un cert reconeixement a l’estranger. Aquesta informació es feia extensiva també a nous enfocaments d’estudi, com ara la sociologia, l’estructuralisme o la semiòtica, sobre el quals Cirici estava atent, sobretot als seus contactes personals fets en congressos i seminaris internacionals. Referents importants de Cirici van ser Gillo Dorfles, Umberto Eco, Lucien Goldman o Roland Barthes. A Serra d’Or es publicaren converses seves mantingudes amb alguns d’aquests autors. En tercer lloc, cal destacar la seva secció de crítica d’art en aquesta revista perquè va tenir una gran influència. Cirici va ser el principal configurador de la imatge de l’art català contemporani i del cànon dels seus artistes durant dues dècades. Llegir les seves crítiques a Serra d’Or és repassar, al llarg de la dècada de 1960, la seva posició a favor de l’informalisme —Cirici havia mostrat un gran entusiasme per Tàpies ja des del 1955—, l’art pobre, el nou realisme i l’estructuralisme. Al llarg de la dècada següent, es pot repassar la irrupció i la defensa que dugué a terme de l’art conceptual i dels artistes que aquí el representaven, el distanciament de Tàpies per aquest motiu i, a finals de la dècada de 1970, l’escepticisme i el distanciament de Cirici del postmodernisme incipient i, segons el seu parer, conservador i mercantilista. Els articles de Cirici a Serra d’Or van ser, d’una banda, una antena receptora del que passava a fora i, de l’altra, l’antena més influent del país en l’emissió d’opinions i classificacions sobre l’art i els artistes catalans contemporanis.

Bibliografia sobre Alexandre Cirici i Pellicer: «Homenatge a Alexandre Cirici» [dossier] (Serra d’Or, Barcelona, núm. 284, abril 1983, p. 13-32); Ximo Company, «Alexandre Cirici: un científic social» (L’Avenç, Barcelona, núm. 70, abril 1984); José Fernández Arenas, «Alexandre Cirici, sociólogo del arte» (D’Art, Barcelona, núm. 10, maig 1984, p. 9-21); Alícia Suàrez i Mercè Vidal (coord.), Homenatge de Catalunya a Alexandre Cirici (1914-1983) (Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Universitat de Barcelona, 1984); Joan M. Minguet i Batllori, «La vigència d’Alexandre Cirici» (El País, Madrid, febrer 1988); Miquel Porter-Moix, «Alexandre Cirici, entre el joc i l’esperança» (El Contemporani, Catarroja, núm. 13, setembre-desembre 1997); Daniel Giralt-Miracle, «Crítica i crítics. Tres punts de vist» (Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, Barcelona, vol. LVIII, núm. 954, maig 1999); Narcís Selles Rigat, «Alexandre Cirici, del retorn de l’exili a la lenta sortida de la postguerra» (L’Avenç, Barcelona, núm. 281, juny 2003); Narcís Sellés, «Una aportació teòrica a la historiografia de l’art» (Papers d’Art, Girona, núm. 89, 2n semestre 2006); Narcís Selles Rigat, Alexandre Cirici Pellicer. Una biografia intel·lectual (Catarroja, Afers, 2007); Narcís Sellés, «Pierre Restany i Alexandre Cirici, dos crítics d’art del seu temps» (Mirmanda, Catarroja, núm. 2, 2007); Narcís Sellés, «Alexandre Cirici Pellicer, els reptes de l’art i les conteses de la vida» (L’Avenç, Barcelona, núm. 341, desembre 2008); presentació a la nova edició del llibre de Cirici, a Alexandre Cirici, Art i societat (Santa Coloma de Queralt, Obrador Edèndum i Universitat Rovira i Virgili, 2009); Mercè Vidal, «Entorn de Barcelona pam a pam d’Alexandre Cirici» (Serra d’Or, Barcelona, núm. 593, maig 2009); Teresa Martínez Figuerola, Atmósferas 1958-1964. Gráfica publicitaria de Alexandre Cirici Pellicer 1914-1983 para Antonio Puig-perfumes (Barcelona, Antonio Puig, 2001); Teresa Martínez Figuerola, Gráfica publicitaria. La trayectoria profesional de Alexandre Cirici Pellicer (1914-1983). Una biografía gráfica (Barcelona, Facultat de Belles Arts - Universitat de Barcelona, 2007); Teresa Martínez Figuerola, «Alexandre Cirici, todo del todo», a Emilio Gil, Pioneros del diseño gráfico en España (Barcelona, Index Book, 2009), i Teresa Martínez Figuerola, Alexandre Cirici Pellicer. Pionero en la dirección de arte (Barcelona, Campgràfic i Bau Escola Superior de Disseny, 2010).


Vicenç Furió

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí