ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 22/07/2014

Ràfols i Fontanals, Josep Francesc
Vilanova i la Geltrú (Garraf), 1889 - Barcelona, 1965

Àrees de treball: Modernisme / Art renaixentista / Historiografia / Art del segle xix

Joan Francesc Ràfols i Fontanals va dur a terme una vasta activitat a redós de diferents camps professionals relacionats amb el món artístic, si bé el més eminent fou el que conreà com a historiador i tractadista d’art. A banda d’això, l’any 1916 Ràfols va obtenir el títol d’arquitecte a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, i un cop va finalitzar els estudis, va treballar com a ajudant dels arquitectes Juli Batllevell i Miquel Madorell, i en el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments, dirigit pel també arquitecte Jeroni Martorell. La seva aportació en l’àmbit arquitectònic, tot i que reduïda, s’emmarca sobretot a Vilanova i la Geltrú, la seva ciutat natal, i a la Selva del Camp, on va promoure edificis en el més pur estil noucentista.

Malgrat que la seva activitat com a projectista fou més aviat escassa, l’arquitectura i concretament els moviments estètics dins la seva història van ser temes que tractà i dels quals en publicà diversos estudis al llarg de la vida. De fet, i a redós de la seva col·laboració en el taller d’Antoni Gaudí pel temple de la Sagrada Família, on tenia a l’abast documentació de primera mà, Ràfols va escriure una sèrie d’articles dedicats a l’arquitecte entre el 1915 i el 1916 a la revista vilanovina Themis, a banda de fer-ho en altres publicacions com ara La Crònica de Valls (1917), Penedès (1921), La Veu de Catalunya (1925), Catalunya Social (1926), Revista Nova (1927), La Ciutat i la Casa (1927), La Revista (1927) i El Propagador de la Devoción de San José (1927). Aquests textos van precedir el que fou anys després la primera monografia dedicada a l’artífex Antoni Gaudí (1928).
  Immers en l’activitat artística del seu moment, va ser soci del Cercle Artístic de Sant Lluc i dels Amics de l’Art Litúrgic, així com de l’Agrupació Courbet (1918), integrada per companys seus i coetanis, com ara Rafael Sala, E.-C. Ricart, Joan Miró, Francesc Domingo, Josep Llorens i Artigas, i Marian A. Espinal, entre d’altres, i que representà una evolució del sector més jove del Noucentisme. Alguns dels artistes esmentats van ser motiu d’alguns estudis i també mantingué correspondència amb els citats Sala, Llorens, Miró, així com amb el periodista i crític d’art Sebastià Gasch. El gruix de les epístoles que conformen la interessant comunicació entre l’historiador i els seus coetanis es conserva a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer i a la Biblioteca de Catalunya.
  També des de ben jove va col·laborar en diverses publicacions periòdiques, i va tractar sobretot temes vinculats amb les arts plàstiques i d’artistes contemporanis pels quals sentia admiració, però també es va dedicar a aspectes com ara l’art litúrgic, les arts aplicades i la crítica d’exposicions. Va començar publicant en l’àmbit local, com ara El Calasancio, on signà «Cuestiones de arte» (1908-1912), a La Defensa (1915), Vila-Nova, revista de la qual fou fundador (1917-1918), i El Vilanoví (1921-1923), on va realitzar escrits centrats en l’art i l’arquitectura. Va ser a La Revista on es publicà el 1916 el seu primer article fora de Vilanova i la Geltrú, i la seva col·laboració en revistes i diaris arribà fins a La Veu de Catalunya, El Matí, Arquitectura i Urbanisme, La Paraula Cristiana, Destino i Claror. L’any 1922 va obtenir una beca per part de la Junta d’Ampliació d’Estudis, la qual depenia de la Institució Lliure d’Ensenyament de Madrid, gràcies a la qual va dur a terme una estada a Florència durant vuit mesos i que esdevingué decisiva per a la seva posterior trajectòria intel·lectual i professional, tal com reflectí posteriorment en les seves obres a l’entorn del Renaixement. Després del citat viatge, va elaborar una sèrie d’articles dedicats a Brunelleschi, Donato Bramante i Andrea Palladio, entre d’altres. Però tot i que es tractava de la seva professió d’ençà de l’acabament dels estudis, deixà l’exercici de l’arquitectura a finals de la dècada de 1920 i es dedicà a l’ensenyament a l’Escola Massana (aleshores acabada de fundar, l’any 1929) fins que es jubilà, i també a l’Acadèmia Dalmases i l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, on va ser catedràtic a partir del 1943. Gràcies a l’arquitectura, va dur a terme un ofici proper al món de l’art alhora que la professió li aportava estabilitat econòmica, però el dibuix i la pintura eren la seva vertadera vocació des de la primera joventut, malgrat que finalment aquesta ocupés un lloc més aviat secundari en la seva vida.
  La seva obra com a estudiós de l’art és extensa i variada, i un dels punts de partida és l’estudi que realitzà a l’entorn de l’arquitectura i del moviment renaixentista, ja que era un gran entusiasta i coneixedor de l’arquitectura italiana. L’any 1926 aparegué la seva primera publicació bibliogràfica titulada Arquitectura del Renacimiento italiano, en què desvetllà la passió que sentia pel Renaixement, un dels eixos des d’on es vertebra la seva obra, i el mateix any va publicar Techumbres y artesonados españoles, arran de l’estudi que elaborà dels enteixinats policroms. Pel que fa als estudis sobre el Renaixement, tractà un tema poc estudiat fins al moment, el qual aparegué amb el títol Arquitectura del Renacimiento español (1929), obra que engloba l’arquitectura renaixentista a Espanya i Portugal des del segle xvi fins al 1800, i Pintura y escultura del Renacimiento italiano (1930), tots dos de la mateixa col·lecció on havia estat editat el que havia aparegut el 1926. Igualment cal esmentar la destacada aportació d’un tema poc conegut fins aleshores, Pere Blay i l’arquitectura del Renaixement a Catalunya (1934), en què abans de tractar la figura d’aquest mestre d’obres tarragoní presentà les obres representatives del moviment per tal de situar i valorar amb més precisió l’aportació de Blay.
  Paral·lelament a la publicació de la seva obra, esdevingué tècnic de la Junta de Museus entre el 1932 i el 1945, on va dur a terme una destacada labor en pro de la salvaguarda del patrimoni museístic català durant la Guerra Civil. A més, en la Junta va participar en el projecte de formació del Museu d’Arts Decoratives de Barcelona i va ser un dels tècnics responsables de la transformació del Cau Ferrat de Sitges en un museu públic. De fet, entre el 1940 i el 1946 van aparèixer els quatre volums que va escriure i que conformaren una guia i un catàleg del Museu. Alguns anys després, la seva constant posició en pro de l’arquitecte el va dur a merèixer el càrrec de primer director de la Càtedra Especial Gaudí creada a l’Escola Superior d’Arquitectura l’any 1956.
  D’altra banda, pel que fa a Ràfols com a tractadista d’art, un dels destacats objectes d’estudi que representà la seva gran aportació en la historiografia va ser l’obra que dedicà al moviment pel qual sentia predilecció, el Modernisme. S’hi havia acostat a través de l’admiració que sentia per Antoni Gaudí, desvetllada a principis del segle xx i reflectida en l’anteriorment esmentat primer llibre biogràfic de l’arquitecte, i culminada amb una segona i darrera monografia, Gaudí (1952). El gaudinisme va ser un dels temes que més tractà i amb gran pregonesa, sabent que quan el 1928 va aparèixer la seva primera biografia feia només dos anys que Gaudí havia traspassat i era apreciat amb controvèrsia.
  Si s’aprofundeix en aquest moviment, es troba una contribució pionera al Modernisme a El arte modernista en Barcelona (1943), escrit en català uns quants anys abans amb el títol Les arts plàstiques de fi de segle. Pocs anys després, va ser un dels primers biògrafs del pintor català modernista per excel·lència, amb les publicacions Ramón Casas, pintor i Ramón Casas, dibujante, totes dues del 1948, en les quals va analitzar l’ambient en què vivia l’artista, les seves afeccions, gustos, predileccions, estètica, relacions i amistats. Ara bé, l’obra que va iniciar l’estudi del que esdevingué un dels temes artístics catalans més transcendents va ser Modernismo y modernistas (1949), on analitzà les manifestacions i tendències plàstiques, els artistes que el representaren, els centres de reunions i les publicacions, cosa que va dur el seu autor a convertir-se en un dels primers especialistes d’un moviment del qual sempre fou prosèlit.
  Juntament amb els anteriorment esmentats estudis dedicats a Gaudí i a Casas, també va ser autor de la monografia del seu contemporani pintor uruguaià, Torres-García (1926), i de la biografia del xilògraf i company de joventut Enric Cristòfol Ricart, amb qui mantingué una extensa correspondència entre el 1915 i el 1960. Tot i que va ser l’any 1941 quan en va redactar l’estudi, aquest no va veure la llum fins al cap de quaranta anys, el 1981, i sense que Ricart l’hagués pogut veure en vida. Igualment va ser autor de la monografia dedicada a Josep M. Jujol en un article a Cuadernos de Arquitectura (1950), a part dels articles centrats en Alexandre de Cabanyes, Rafael Sala, i Joaquim Sunyer, entre d’altres.
  A més dels llibres dels que fou autor, va col·laborar en obres col·lectives, com ara la magna Enciclopedia italiana i Diccionario enciclopédico Salvat, va participar en l’Àlbum Meravella, la Guia artístico-turística de Catalunya, Mallorca i Andorra, on va elaborar l’article sobre Vilanova i la Geltrú i la comarca, i a Historia de España, amb els articles «El arte espanyol en el siglo xviii» i «Las artes plásticas en el siglo xix». A més, el 1936 va realitzar l’obra de divulgació Historia del arte, un estudi de la història universal de l’art en un volum, destinat a una col·lecció d’obres de caràcter general. També data de la dècada de 1930 l’obra Entorn del nostre Barroc, una obra de dimensió curta que restà inèdita fins al 1992, i d’alguns anys després, Las cien mejores obras de la escultura española (1943), un estudi documentat de l’evolució de l’escultura fins a finals del segle xviii. De forma paral·lela va col·laborar fins al 1937 en el Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, on hi publicà notícies sobre donacions i exposicions organitzades pels museus de la ciutat, i després de la Guerra Civil treballà a Anales y Boletín de los Museos de Artes de Barcelona, fins a l’any 1948.
  La intervenció més àmplia en una obra de caràcter global la trobem en la direcció de la col·lecció «Speculum Artis» (1943-1944), d’on va ser autor de tres dels vint volums: Arquitectura de la edad antigua, Arquitectura de la edad media i Arquitectura de las edades moderna y contemporánea, juntament amb els autors Alexandre Cirici i Josep Selva. Una dècada després va aparèixer l’estudi d’un tema poc tractat fins al moment, El arte romántico en España (1954), en què Ràfols va donar una interpretació del romanticisme espanyol des del 1825 a través de l’estudi de l’arquitectura, l’escultura, la pintura, el gravat i altres arts aplicades, l’escenografia, i fins i tot els jardins.
  Finalment, durant la dècada del 1950 va aparèixer el tercer gran eix que conforma l’obra escrita de Ràfols, el Diccionario biográfico de artistas de Cataluña (1951-1954). Es tracta d’una magna obra formada per tres volums que dirigí i en què ell mateix juntament amb dotze col·laboradors redactaren de forma sintètica les biografies dels artistes plàstics catalans des de l’època romana fins al moment de l’edició de l’obra. El vast treball que implicà el també conegut correntment com Diccionari Ràfols l’ha dut a ser una font primordial i exhaustiva pels estudiosos de l’art, ja que a més superà amb escreix les aportacions aparegudes fins aleshores.
  Preocupat per obrir vies de coneixement dels moviments i artistes que en el seu moment eren poc o mal coneguts, Josep F. Ràfols va ser un estudiós de l’art que, a través dels diferents eixos que articulen la totalitat de la seva obra, va encetar l’estudi d’autors contemporanis i el d’una sèrie de tendències i moviments que a partir de les seves aportacions esdevingueren temes d’estudi fonamentals per a la historiografia artística catalana.

Bibliografia sobre Josep Francesc Ràfols i Fontanals: Koro Rafael Benet, «Josep F. Ràfols, l’arquitecte de la tendresa» (La Ciutat i la Casa, Barcelona, núm. 3, 1925); Cèsar Martinell, «Dos llibres d’art de Josep F. Ràfols» (Gaseta de les Arts, Barcelona, 15 de juliol de 1927); Josep Selva, «Recensió bibliogràfica» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, Barcelona, vol. 1-3, 1943); Cèsar Martinell, «Dos libros del arquitecto J. F. Ràfols» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, núm. 1, 1944); Juro, «J. F. Ràfols, sencillamente» (Destino, Barcelona, núm. 622, 9 d’agost de 1949, p. 14); Catàleg de l’exposició de J. F. Ràfols (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, 1963); Joan Bergós, «La arquitectura de J. F. Ràfols» (Cuadernos de Arquitectura, Barcelona, núm. 41, 1965); Cèsar Martinell, «Elogio de Josep F. Ràfols, primer biógrafo de Gaudí» (Destino, Barcelona, núm. 1643, 29 de març de 1969), p. 12-13); Juan Antonio Gaya Nuño, Historia de la crítica de arte en España (Madrid, Ibérico Europea de Ediciones, 1975); Enric Jardí, El Noucentisme (Barcelona, Proa, 1980); Jaume Mercader-Miret, «La tartana, el Sr. Ràfols i l’art del Penedès» (Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer, Vilanova i la Geltrú, 1981); Francesc X. Puig Rovira, Josep F. Ràfols. Escriptor (Vilafranca del Penedès, Museu de Vilafranca, 1989); diversos autors, Josep F. Ràfols (1889-1965), catàleg editat amb motiu de l’exposició a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú, desembre 2000 - gener 2001) i Fundació Caixa Penedès (Vilafranca del Penedès, febrer-març 2001), Organisme Autònom Biblioteca Museu Víctor Balaguer i Fundació Caixa Penedès (Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès, 2000) —textos de Joan Bassegoda—, «Josep F. Ràfols, estudiós de Gaudí» (p. 81-83), Francesc Fontbona, «Josep F. Ràfols, historiador de l’art» (p. 73-75), Francesc X. Puig Rovira, «Josep F. Ràfols. L’home i l’obra» (p. 15-59), Josep M. Trullén, «Josep F. Ràfols i els museus» (p. 77-79), i Jordi Ribera i Bergós, «Precisions sobre el Diccionari Ràfols» (Revista de Catalunya, Barcelona, núm. 273-274, setembre-octubre 2011, p. 47-61).


Esther Alsina

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín