ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2015

Camps i Arboix, Joaquim de
Girona, 1894 - Barcelona, 1975

Àrees de treball: Arquitectura popular / Sociologia de l’art

Joaquim de Camps i Arboix va ser historiador, advocat, polític i, en menor mesura, el principal divulgador de l’arquitectura i la història de la masia durant el període del franquisme. Es va llicenciar en dret a la Universitat de Barcelona el 1916. Va exercir d’advocat a la ciutat de Girona. Fins a la Guerra Civil (1936-1939) va desenvolupar una important tasca política, primerament dins la Lliga Regionalista, després Acció Catalana i, finalment, Esquerra Republicana de Catalunya. Va ocupar els càrrecs de regidor de l’Ajuntament de Girona i alcalde de la mateixa ciutat, amb motiu dels fets del 6 d’octubre de 1934 (per breu temps) i entre els mesos d’agost i octubre del 1936. Després de la Guerra va iniciar un període d’exili. Va tornar a Catalunya el 1949 i va establir la seva residència a la ciutat de Barcelona, on va mantenir una intensa activitat en el camp de la divulgació històrica, la publicista i el món jurídic.

Dins les seves tasques de divulgació històrica, va publicar La masia catalana. Història, arquitectura, sociologia (Barcelona, Aedos, 1959), dins la mateixa col·lecció («Biblioteca Biogràfica Aedos») on havia publicat anteriorment Verntallat, cabdill dels remences, que va merèixer el Premi de Biografia Catalana Aedos el 1954. La segona edició del 1969 i la tercera edició del 1976 de la monografia sobre la masia tracten sobre l’èxit que va tenir entre els seus lectors, un exponent més de la relativa fortalesa del mercat cultural en llengua catalana durant el segon període del franquisme i els primers anys dels postfranquisme. El llibre La masia catalana ofereix una síntesi del tema tant des del punt de vista històric, arquitectònic, folklòric com sociològic. Des del punt de vista arquitectònic, Camps i Arboix fa una síntesi divulgativa de tota la literatura existent sobre aquest tema durant el segle xx. De Josep Puig i Cadafalch manlleva la idea de la vil·la romana com a «progenitora del mas». En aquest sentit, reprodueix el dibuix que figura en el mosaic descobert a les ruïnes d’una vil·la romana de Centcelles, així com la reproducció d’un mosaic romà de Tabarca (Tunísia) que segons Puig i Cadalfalch, Falguera i Goday (L’arquitectura romànica a Catalunya) «evoquen la futura masia catalana» l’arquitectura de la qual és vista pels tres autors «com l’art arquitectònic més nostre […] nacional, català». Pel que fa als aspectes arquitectònics del mas postremença, l’autor més àmpliament citat és l’arquitecte Josep Danés i Torras, del qual reprodueix amplis fragments dels seus treballs Arquitectura popular. Secció septentrional de la comarca d’Olot (Barcelona, Casa de Caritat, 1919), «Memòria dels Treballs de la “Fundació Concepció Rabell, vídua de Romaguera”» (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona, febrer 1927), «Gènesi de l’estructura arquitectònica de la masia catalana» (Tagamanent. Portaveu de l’Agrupació excursionista Tagamanent, Barcelona, 1931) i «Estudi de la masia catalana» (Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, Barcelona, 1933), així com el seu esquema sobre els dotze tipus agrupats segons les tres famílies de masies. De Josep Danés Joaquim de Camps i Arboix manlleva el terme de la masia d’«estructura clàssica» per a definir la masia de tres cossos amb sala central, si bé li passa per alt que en els seus darrers treballs Josep Danés es desmarca de la tesi de Puig i Cadafalch sobre el suposat origen romà de la masia i matisa considerablement el seu caràcter «popular».
  A part de Danés Camps i Arboix, cita altres autors per tal de parlar de l’arquitectura i la decoració de les masies, com ara Magí P. Sandiumenge, La masia catalana (Barcelona, Llibreria Catalònia, 1929); Joaquim Pla i Cargol, Art popular i de la llar a Catalunya (Girona, Dalmau Carles Pla, 1930); Antoni Griera, «La casa catalana» (Butlletí de Dialectologia Catalana, Barcelona, 1933); Joan Amades, La casa (Barcelona, La Neotípia, 1938); Josep Gibert, La masia catalana (Barcelona, Millà, 1947), i Ramon Violant i Simorra, Art popular decoratiu a Catalunya (Barcelona, Les Belles Edicions, 1948). Joaquim Camps i Arboix es va convertir en els anys cinquanta del segle xx en l’home-pont entre les generacions intel·lectuals que es van interessar per la masia abans de la Guerra Civil del 1936, amb les quals ho van fer a les darreries del franquisme com va ser el cas dels joves arquitectes Jeroni Moner, Arcadi Pla i Josep Riera, que van culminar les seves cerques amb el monogràfic que la revista 2C. Construcción de la Ciudad va dedicar el 1981 a la masia. En aquest sentit, el mateix Camps i Arboix va dir que les iniciatives d’abans de la Guerra eren «expressió del cúmul de neguits que arreu es manifestaven en el primer terç del nostre segle, la veritable belle époque de la ciutadania catalana».
  Joaquim Camps i Arboix exposa el mas «com a seu del pairalisme a través de la institució de l’hereu; com a element influent en el camp en la distribució de la terra campa i en la formació d’una superfície adequada de conreu; com a mitjà per a desproletaritzar la vida rural i excel·lent punt de partida per als joves que s’instal·len i, en darrera instància, com a coadjuvant eficaç per a minorar el problema de l’estatge; […] factor remarcable en la solució dels més inquietants problemes de l’agrarisme modern». Les tesis pairalistes de Camps i Arboix es reforcen amb cites del bisbe Josep Torras i Bages («La pagesia cristiana», lletra pastoral, 1903); Enric Prat de la Riba, Els pagesos de remença (Barcelona, Revista Jurídica de Cataluña, 1906); del jurista Josep Faus i Condomines, Del contracte d’empenyorament a Catalunya (Barcelona, Revista Jurídica de Cataluña, 1931); Jaume Raventós, Memòries d’un Cabaler (Barcelona, Foment de Pietat, 1932); Josep Pla, Els pagesos (Barcelona, Selecta, 1952); Jaume Vicens Vives, Notícia de Catalunya (Barcelona, Áncora, 1954), i Josep Ferrarter Mora, Les formes de la vida catalana (Barcelona, Selecta, 1955).
  Aquesta visió idealitzadora del camp català, en general, i de la masia, en particular, i les seves tesis sobre el pairalisme també són presents en el seu llibre Les cases pairals catalanes (Barcelona, Destino, 1965), fruit, en bona part, del treball de camp que va realitzar juntament amb el fotògraf Francesc Català i Roca en un conjunt de més de cent masos. D’aquest llibre es realitzaren noves edicions el 1966, 1969 i 1973. En qualsevol dels casos, aquests dos llibres de Camps i Arboix dedicats a l’arquitectura dels masos, a part de transmetre a les noves generacions del tardofranquisme les recerques desenvolupades sobre aquest tema abans de la Guerra Civil, van contribuir a difondre una determinada imatge idealitzada del passat del camp català i, també, la ideologia pairalista entre determinats sectors de la classe mitjana i intel·lectuals de la societat catalana; imatge tossuda que les recerques de la història agrària desenvolupades en els darrers trenta anys en el marc universitari no sempre han pogut capgirar.

Bibliografia sobre Joaquim de Camps i Arboix: Josep Clara, «Joaquim de Camps i Arboix, de l’arrauxament al reconeixement acadèmic» (Revista de Girona, Girona, 1995, p. 38-41) i Josep Clara, «Camps i Arboix, Joaquim de», a Diccionari d’historiografia catalana (Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2003, p. 282).


Joaquim M. Puigverd

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí