ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2015

Cortès i Vidal, Joan
Barcelona, 14 de desembre de 1898 - Santander (Cantàbria), 7 de juliol de 1969

Àrees de treball: Pintura del segle xix / Pintura del segle xx

Joan Cortès i Vidal fou un crític d’art format a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis i Belles Arts del districte V de Barcelona, on seria deixeble del pintor Francesc Labarta, que fou també un professor molt respectat. Animador del grup Els Evolucionistes (des del 1917), que formà a l’escola esmentada amb els seus companys Joan Serra, Alfred Sisquella, Josep Granyer, Josep Viladomat, Apel·les Fenosa i Ernest Enguiu, de jove començà com a pintor i l’obra més difosa d’ell és un autoretrat cubista (1920), molt significatiu, però que no tingué gaire continuïtat. Malgrat l’aparent contradicció estètica també assistí a les classes de l’Acadèmia de Francesc d’A. Galí. Gran amic del periodista Just Cabot, amb qui compartí estudi al carrer de la Canuda, esdevingué home de tertúlies a l’Ateneu Barcelonès i a diferents cafès, i agut poeta sovint satíric anònim, però algunes vegades seriós com a La traïció del coll de la Maçana (Peralada, Biblioteca Palau de Peralada, 1962), sobre el rei Pere el Gran.

Fou sobretot un comentarista de l’actualitat artística i col·laborà a D’ací i d’Allà, Mirador, La Veu de Catalunya, La Ciutat, L’Opinió, Gaseta de les Arts, Art, A. T. S., El Be Negre, La Rambla, i després de la Guerra Civil, a Cobalto, Destino (des del 1948) —on succeí Joan Teixidor com a crític d’art titular—, Liceo, Distinción, Pax, Ensayo, Hermes, S’Agaró, Sitges —que dirigí— o La Vanguardia (des del 1955), on arribà acompanyat de Juan Ramón Masoliver, i durant anys hi seria el crític d’art titular. Especialment a Destino també publicà articles llargs, testimonials, sobre els moviments artístics que havia viscut de prop en la seva joventut. Fora d’aquí també publicà al diari ABC de Madrid. Encara arribà a col·laborar en els primers moments de la Gran enciclopèdia catalana. Una àmplia selecció dels seus treballs crítics des del 1929 al 1969 donà cos al volum pòstum Setanta anys de vida artística barcelonina (Barcelona, Selecta, 1980), prologat per Josep Maria Garrut. Tot i que tronava contra el «subacademicisme més inert», habitual en els anys de la seva joventut, tampoc perseverà en l’avantguardisme amb el qual s’havia alineat esporàdicament en aquells primers temps, i acabaria defensant un art figuratiu derivat del postimpressionisme, l’expressionisme o el fauvisme, conceptualment realista. Utilitzà els pseudònims Codorniu i Freixenet (a Mirador), Adam Coscoll (a Mirador i L’Opinió), Mosca (a El Be Negre), Pedro Ciruelo (a Destino) i Juan Barcino (a La Vanguardia). A la postguerra fou un dels refundadors, el 1964, de l’antiga penya d’artistes La Punyalada. Fou professor d’història de l’art a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics Llotja de Barcelona —d’on en morir era sotsdirector—, fou també membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual fou vicepresident, i membre electe de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 1965, per a la qual preparava el seu discurs d’ingrés sobre «Les arts i els artistes», que no arribà a llegir. Fou Cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres de França. Morí de cop mentre participava en el curs Valoración del arte de hoy de la Universitat Internacional d’Estiu de Santander. El desembre del 1969 se li dedicà una exposició d’homenatge pòstum al Palau de la Virreina de Barcelona i el 1982 el seu arxiu fou donat a la biblioteca dels Museus Municipals d’Art de la ciutat.
  Fruit de la seva estreta relació amb el grup artístic del qual formà part de jove, publicà una força treballada biografia d’El Pintor Juan Serra (Barcelona, Argos, 1942), lògicament més filla de les seves vivències que de treball de caire historiogràfic, una metodologia que mai no fou la pròpia de Cortès. Tot i amb això la seva col·laboració fou demanada sovint en revistes acadèmiques, com ara Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, on publicà sobre «El pintor Pidelaserra» (1947), «El “Celler de les Galerias Layetanes” en el Museo de Arte Moderno» (1951), o Goya de Madrid, on publicà articles sobre «El pintor Joaquín Sunyer» (1955), «Hermenegildo Anglada Camarasa» (1959), «Ramon Rogent» (1959) o «El pintor Miguel Villá» (1963). Publicà el Catálogo de la colección Llopart (Barcelona, Talleres Gráficos Frontis, 1960), textos monogràfics breus sobre Bosch-Roger (Madrid, Dirección General de Bellas Artes, 1959), Olga Sacharoff (Madrid, Dirección General de Bellas Artes, 1960), «Joan Vila Puig» (Riutort, Sabadell, 1964), Francesc Serra (Barcelona, Gráficas Universidad, 1965), Charles Collet (Madrid, Publicaciones Españolas, 1965), Olivé Busquets (Barcelona, Imp. Salvadó, 1967), Elisenda Sala (Madrid, Publicaciones Españolas, 1968) o Enric Moneny (Barcelona, Raiclan, 1935?), i la conferència Aportación de Ramón Calsina a la iconografía del Quijote (Barcelona, Biblioteca Central, 1961). Col·laborà en publicacions de l’editorial Archivo de Arte, al volum Maestros de la pintura española contemporània (Madrid, Afrodisio Aguado, 1952) i publicà el llibre de divulgació en quatre idiomes, molt il·lustrat, Pintores frente al mar (Barcelona, Polígrafa, 1969). Sembla que no arribà a abordar les qüestions sobre la pintura i els jardins romàntics.
  Les seves aportacions més properes a la historiografia de l’art foren les dedicades a Francesc Gimeno i Santiago Rusiñol. Del primer deixà una àmplia monografia, Gimeno (Barcelona, Niubò, 1949), que tanmateix no té bibliografia ni aparat crític i en la qual els judicis sobre el pintor i la seva època sovint tenen un caràcter més vulgaritzador que documental. Sobre Rusiñol redactà un text en torn de la seva obra pictòrica per al volum d’Obres completes de Rusiñol (Barcelona, Selecta, 1956; reeditat el 1976), tasca que generaria posteriorment el seu llibret Santiago Rusiñol, pintor (Barcelona, Selecta, 1957). Aquest treball, ple de generalitats i amb poques dades concretes, es basa presumiblement molt més en opinions que circulaven per col·loquis de penya que no en consultes hemerogràfiques sobre l’activitat d’expositor de Rusiñol, ni en lectures aprofundides dels aclaridors escrits de l’artista, a qui arriba a qualificar de purament instintiu i sense complicacions intel·lectuals, que era la imatge tòpica que tenien de Rusiñol els que desconeixien les seves intenses inquietuds de joventut. Aquest enfocament lleuger de l’aproximació a un artista modern era dins una tradició freqüent encara en l’època en què fou escrit, en la qual l’erudició es reservava als temes de segles enrere, bé que tanmateix aleshores ja hi havia hagut aportacions veritablement sòlides a l’estudi de l’art català recent per part de figures com ara Feliu Elies o Rafael Benet. Els prejudicis que a voltes manifesta Cortès poden ser pintorescs, al marge del vital enginy de bon escriptor amb què els profereix, com quan celebra que Gimeno no s’hagués deixat entabanar per «aquell reguitzell de satanismes aigualits, refinaments de menestral despistat, idealismes de vol de gallina i estilitzacions frenètiques que hagué per nom Modernisme». Per tant, més que el d’un historiador, el paper més positiu de Cortès, a part del de crític d’art a la premsa, s’ha de situar en el de testimoni de primera línia de l’art viu del seu temps, de manera que fou segurament el millor cronista directe del que se n’ha dit la «Generació del 1917», de la qual ell era un nom principal.

Bibliografia sobre Joan Cortès i Vidal: Enciclopedia biográfica española (Barcelona, J. M. Massó, 1955, p. 174); Diccionario Ràfols de artistas contemporáneos de Cataluña y Baleares, vol. iv (Barcelona, Edicions Catalanes, 1989, p. 708); Francisco Calvo Serraler (dir.), Enciclopedia del arte español del siglo xx, vol. ii, El contexto (Madrid, Mondadori, 1992, p. 125-126); Juan Manuel Bonet, Diccionario de las Vanguardias en España (1907-1936) (Madrid, Alianza, 1995, p. 174), i Albert Manent i Josep Poca, Diccionari de pseudònims usats a Catalunya i a l’emigració (Lleida, Pagès, 2013).


Francesc Fontbona

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí