ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2018

Arranz Herrero, Manuel
Barcelona, 1946 - Barcelona, 22 de desembre de 1990

Àrees de treball: Arquitectura del segle xviii / Arquitectura del segle xix

Manuel Arranz Herrero era originari d’una família d’Aranda de Duero. Va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona entre el 1963 i el 1968, i l’any 1970 va obtenir el grau de llicenciat en història general amb la tesi La inmigración en la Barcelona del siglo xviii. Entre el 1970 i el 1972 va treballar com a corrector d’estil a l’editorial Plaza & Janés i, a partir del curs 1970-1971, va ingressar com a professor ajudant a la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de Barcelona, on va impartir classes d’història econòmica fins a l’any 1983. L’any 1979 havia llegit la seva tesi doctoral intitulada Los profesionales de la construcción en la Barcelona del siglo xviii, dirigida pel professor Pere Molas i Ribalta. A partir del 1985 va passar a fer-se càrrec de l’Arxiu Municipal d’Esplugues de Llobregat, que va dirigir fins al seu prematur traspàs.
  Va viure sempre al barri del Poble Nou, on va liderar diverses iniciatives vinculades amb l’associacionisme cultural. Va ser fundador de l’Ateneu Popular la Flor de Maig i membre i president de l’Arxiu Històric del Poblenou. La biblioteca pública del districte de Sant Martí de Provençals (on pertany el barri del Poble Nou) porta avui el seu nom. Com a historiador va participar en projectes de diversa índole, com l’ampliació del discurs del Museu d’Història de la Ciutat per a les Èpoques Moderna i Contemporània (juntament amb Ramon Grau i Marina López), encarregat pel llavors director, Frederic-Pau Verrié l’any 1982 i l’estudi històric de l’administració municipal barcelonina en el marc dels treballs preparatoris de la nova Carta Municipal de la ciutat (amb Ramon Grau i Marina López) l’any 1987. Entre el 1987 i el 1988 va codirigir, juntament amb Xavier Güell, el gran projecte de documentació historicoarquitectònica del Sector Avinguda Icària - Passeig de Carles I, estudiant i documentant els edificis industrials que havien de ser enderrocats de cara a la celebració dels Jocs Olímpics del 1992.

La seva producció escrita es va centrar en dos aspectes: d’una banda, la història local, sobretot relacionada amb el districte de Sant Martí de Provençals i amb Esplugues de Llobregat, d’on ja hem vist que va ser arxiver i va publicar nombrosos apunts d’història a la publicació local El Pont d’Esplugues. D’altra banda i com a eix principal de la seva recerca i publicacions principals, l’arquitectura i l’urbanisme de la Barcelona setcentista.
  Entre la seva producció bibliogràfica, hi va haver diversos encàrrecs institucionals, dels quals va publicar en vida El Parc de la Ciutadella. Una visió històrica, l’any 1984 (en col·laboració amb Ramon Grau i Marina López) i El palau Marc. Els March de Reus i el seu palau a la Rambla de Barcelona, l’any 1987 (en col·laboració amb Joan Fuguet), mentre que La Rambla de Barcelona. Estudi d’història urbana va restar inacabat i es va publicar pòstumament l’any 2003. De la seva extensa tesi, es va publicar l’any 1991 (pocs mesos després de la seva mort) el volum Mestres d’obres i fusters. La construcció a la Barcelona del segle xviii (Col·legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona), que constitueix una obra magna que aplega una extensa nòmina de professionals de la construcció de la Barcelona setcentista i que dins el conjunt de la tesi n’era un dels apèndix. En aquest volum, la minuciositat en les notes biogràfiques d’aquests professionals —per a alguns dels quals crea la denominació de «l’elit dels mestres de cases», que serà un concepte que farà fortuna posteriorment—, sense deixar de banda professionals més humils, posa de manifest la seva voluntat de reivindicar també l’estudi dels estrats populars de la menestralia barcelonina.
  No va ser fins al 2001 que es va publicar La menestralia de Barcelona al segle xviii. Els gremis de la construcció (Arxiu Històric de la Ciutat / Proa), que constituïa el cos principal de text de la tesi, no tan centrat en aquest cas en les biografíes particulars dels artífex, sinó en l’organització corporativa dels gremis i en el funcionament d’institucions i del sistema que regulava l’activitat constructiva a la ciutat. Segons Ramon Grau, autor del seu perfil biogràfic més complet consultable en línia: «Aquests retards en la publicació de la principal obra de recerca de Manuel Arranz n’han diferit també la influència plena. Si bé és cert que el cicle d’assimilació de les aportacions en historiografia sol ser llarg, en aquest cas el retard ha estat dramàtic, perquè ha privat l’autor dels beneficis que n’hauria pogut obtenir, no sols en termes de reconeixement personal, sinó també —i sobretot— de nous estímuls i oportunitats per continuar contribuint al progrés historiogràfic».
  Així i tot, encara l’any 2016, a cura de Ramon Grau i editada en línia per la plataforma web Barchinona.cat, va aparèixer L’arquitectura religiosa a Barcelona en el segle xviii. Característiques generals i actuacions significatives, que constitueix una obra inacabada sobre arquitectura religiosa barcelonina del set-cents, centrant-se sobretot en el Calaix de sastre del Baró de Maldà com a font principal. Del món de la construcció barcelonina setcentista, també va realitzar algunes publicacions resultants de congressos, com ara «El sector de la construcción en una ciudad manufacturera (Barcelona, siglo xviii)», dins Antonio Bonet Correa (coord.), Urbanismo e historia urbana en el mundo hispano. Segundo Simposio, 1982 (Madrid, Editorial de la Universidad Complutense de Madrid, 1985) o bé «De la casa artesana a la casa capitalista: l’habitatge a la Barcelona del segle xviii», a Isabel Moll Blanes (cur.), La vida quotidiana dins la perspectiva històrica (Palma, Institut d’Estudis Baleàrics, 1985). També va publicar articles en revistes, com ara Artilugi o Aplec de treballs de Montblanc, sobre arquitectes del segle xviii relacionats amb la Conca de Barberà, com l’enginyer Josep Prat Delorta.
  Finalment, també va realitzar col·laboracions amb diaris, com ara El País o Diari de Barcelona, en el qual va publicar un article sobre «El cementiri de Poble Nou», reeditat pòstumament al volum iv d’Els barris de Barcelona (obra dirigida per Ramon Alberch i editada per Enciclopèdia Catalana) l’any 2000.
  El seu gran domini de les fonts arxivístiques i dels principals arxius de la ciutat, reflectit en les seves obres, va convertir aquestes en una inesgotable font d’informació per a tots aquells historiadors de l’art que posteriorment es van interessar per l’arquitectura del set-cents. Els seus treballs són encara avui una eina ineludible per a qualsevol estudi que vulgui tractar no només l’arquitectura, l’urbanisme o els oficis de la construcció —des de qüestions més tècniques, biogràfiques, culturals i d’història de les mentalitats— a la Barcelona setcentista, sinó a la Catalunya del segle xviii en general.

Bibliografia sobre Manuel Arranz Herrero: Pere Molas, «Presentació», a Manuel Arranz, La menestralia de Barcelona al segle xviii. Els gremis de la construcció (Barcelona, Arxiu Històric de la Ciutat / Proa, 2001).

Es pot completar aquesta informació a:
  — Barchinona.cat


Maria Garganté Llanes

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí