ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ  

Actualització: 31/08/2018

Jaubert de Passa, François
Ceret (Vallespir), 24 d'abril de 1785 - Passà (Rosselló), 16 de setembre de 1856

Àrees de treball: Art antic / Catalogació monumental / Arquitectura romànica

François Jaubert de Passa va ser membre del consell del departament dels Pirineus Orientals. Posseïa una erudició profunda i un vast coneixement en diferents ciències. Va realitzar investigacions i recerques sobre les antiguitats del sud de França.
  Inicialment format per l’abat Jaubert, François Jaubert de Passa va deixar el Rosselló i va anar a estudiar a l’escola militar de Tournon. Després es va traslladar a París, a l’escola militar del Prytanée francès. Va ser nomenat auditor al consell d’estat el 1806, abans de ser cridat el 1810 pel seu pare per a fer-se càrrec de la gestió del patrimoni familiar. Mentrestant, va començar una carrera curta de sotsprefecte del districte de Ceret (1813-1814) i després, des del 1815, va acomplir la funció de conseller del departament. L’11 d’agost de 1823 va ser nomenat cavaller de la Legió d’Honor; és membre de la Société Royale et Centrale d’Agriculture, de la Société Royale des Antiquaires de France i de la Société Linnéenne de Tolosa i de València. Finalment, va ser rebut el 3 de gener de 1825 a l’Institut de França. El 1830 va esdevenir membre del consell general fins al 1856. El 1832 Jaubert de Passa es va trobar al Rosselló amb el Baró Taylor i va participar en la redacció del Voyage pittoresque et romantique dans l’ancienne France, publicat el 1834. Aquell any Paul Tournal, saintsimonià i membre de la Société Archéologique de Narbonne, va demanar a Jaubert de Passa de rebre a Perpinyà Prosper Mérimée, jove inspector de monuments històrics. Aquestes dues trobades són decisives perquè confirmen a Jaubert de Passa el seu interès per l’arqueologia i l’arquitectura, així com el compromís amb la conservació dels monuments dels Pirineus Orientals. A més, l’amistat entre els dos homes va generar una correspondència que va continuar fins al 1846. A través de Mérimée, Jaubert de Passa va ser designat el 1835 membre corresponent del Ministeri de l’Interior per a monuments històrics. També va col·laborar amb el Comitè per a la Investigació i Publicació de Documents Inèdits Relacionats amb la Història de França, creat per F. Guizot, ministre d’Educació. Jaubert de Passa va morir el 1856 al monestir del Camp, la seva propietat.
  Al Rosselló, Jaubert de Passa es va ocupar de les seves terres, va seguir una carrera política i es va posar al servei de l’Estat. En el marc de les seves funcions, va fer una forta amistat, seguida de correspondència regular, amb els departaments dels Pirineus Orientals, Louis-Joseph Hamel (1813-1815) i Paul-Etienne de Villiers de Terrage (1815-1818). A través de les seves funcions, Jaubert de Passa va desenvolupar una activitat científica entorn l’arqueologia, els sistemes de reg, la sericultura i la geologia. Va realitzar investigacions sobre tècniques agrícoles i el vi, i va animar a la Société Royale d’Agriculture, Arts et Commerce des Pyrénées Orientales de Perpinyà, fundada el 1815 pel prefecte d’Hamel. Va escriure el primer estudi al Rosselló dedicat a la llengua catalana (1824). Aquests camps molt diversos mostren una activitat de polígraf, una manera d’apropar-se als temes situant-los en una perspectiva històrica.
  Pel que fa a les tècniques d’irrigació, el 1819 Jaubert de Passa es va dedicar a escriure una tesi sobre els sistemes de reg després d’un viatge realitzat a la regió de València, a partir del 1816. L’objectiu de la missió, a sol·licitud del Ministeri d’Interior i del Ministeri de Justícia, va ser omplir el buit legal en el camp de la legislació sobre l’aigua, a la qual es van associar els reformadors del món rural. Aquest viatge a l’Estat espanyol, que podria haver tingut les característiques d’un viatge pintoresc i romàntic, només en va conservar l’expressió i l’estil en forma de descripcions de paisatges, costums i habitants.
  Jaubert de Passa mostra «l’antiguitat immemorial» del sistema de reg, un sistema que inscriu la sintonia dels recursos, el territori i la població en una temporalitat indiferent als règims polítics i temporals i segons els valors de la tradició que s’escapa a les lleis. Jaubert i l’advocat valencià Xavier Borrull i Vilanova (mort el 1837) van estudiar la tradició centenària que organitza els sistemes de reg, van mostrar la infraestructura d’aquestes xarxes així com les estructures socials i jurídiques que les acompanyaven i que recolzaven en el coneixement popular. Es refereix en particular als escrits de Lluís Ribes, advocat català que era als orígens de l’article 645 del codi civil francès de mantenir els costums locals en les vies navegables (Assier-Andrieux, 1987). Els resultats d’aquest ampli estudi es publiquen el 1823 sota el títol Le voyage en Espagne dans les années 1816, 1817, 1818, 1819, ou recherche sur les arrosages, sur les lois les coutumes qui les régissent sur la lois domaniales et municipales, considérées comme un puissant moyen de perfectionner l’agriculture française.
  Alice Ingold (2008) i André Bazzana (2009) recorden la importància i la contribució fonamental per a la història de la gestió de l’aigua de l’obra de Jaubert de Passa i el presenten com un precursor de l’enquesta etnogeogràfica. Així com Thomas Glick (1970), a Irrigation and society in medieval Valencia, el treball de Jaubert també pertany a la historiografia espanyola i s’uneix al debat sobre les influències islàmiques i l’herència del dret romà en els sistemes reg.
  Aquest enfocament, que es basa en una història social i cultural, dona les premisses d’una cultura arqueològica associada a una estreta relació amb la història, en què la del reg fa de demostració metodològica. En efecte, mitjançant l’estudi de les tècniques de reg, demostra que són inherents a una civilització mediterrània. Associa el principi fundador amb tots els seus camps d’estudi perquè fa la síntesi entre història, costum, llei, llengua i arts.
  Seguint un procediment que es podria qualificar de positivista, que mostra les contribucions essencials de la ciència a l’economia, Jaubert de Passa publica els resultats d’una investigació sobre els vins del Rosselló (1821), sobre el qual es diu llavors «alcoholicitat» i destaca la diversitat de varietats de raïm i la seva adaptació a la terra. Va actuar com a home de ciències i es va unir als seus contemporanis al col·legi de Perpinyà.
  Pel que fa a les primeres passes relacionades amb l’antiquària, el 1816 va realitzar excavacions al lloc de Ruscino amb el prefecte Villiers de la Terrage, i recerques a les ruïnes d’Empúries amb Charles Stanislas l’Éveillé, saintsimonià, enginyer de ponts i camins a Perpinyà. A partir del 1818, junts van fer la prospecció del departament per a inventariar monuments antics i romànics per a escriure «una estadística monumental» (Sangla, 2016). Va ser, però, el viatge cap a Espanya que va fer de Jaubert de Passa un antiquari de província, pertanyent a aquesta elit que va participar en el projecte commemoratiu iniciat pel règim de juliol.
  El 1819, al Voyage en Espagne, Jaubert descriu les ruïnes de Sagunt. Explica que reflecteixen la història de les civilitzacions i transposa les seves observacions fetes al Llevant hispànic als monuments del Rosselló. Durant el seu viatge al llarg de la costa mediterrània, compara la seva travessia a un itinerari en el temps que testimonien els vestigis arqueològics. De les seves observacions i de la successió de les impressions, neix la idea d’una reminiscència d’Orient i la constatació d’una unitat estètica mediterrània. El viatge a l’Estat espanyol fonamenta la cultura de Jaubert i ell el recorda el 1833 als «Souvenirs de voyage en Espagne», publicats al diari Le Publicateur (1833).
  En aquests anys de la Restauració, Jaubert de Passa també va participar en les investigacions per a la recerca d’antiguitats iniciades per Alexandre de Laborde, i més precisament amb la investigació del 1819 mentre era regidor de prefectura i va comprometre per a aquesta missió la continuïtat de l’estat. Igual que els seus contemporanis, Dominique-Marie-Joseph Henry i Pierre Puiggari, ha contribuït gràcies a importants memòries rebudes a l’Institut de França a l’hora d’escriure la història monumental del Rosselló. Imagina una periodicitat de monuments basada en tres grans seqüències de la història del Rosselló i proposa una gran edat mitjana anomenada «gòtic».
  Tanmateix, no va abandonar l’interès per l’antiguitat i va publicar una notícia històrica de la ciutat i el comtat d’Empúries (1823) a la Société Royale des Antiquaires de France. Es basa en els autors llatins, incloent-hi Estrabó, la Marca Hispànica, per a fer una declaració sobre l’assentament dels ibers al nord de la península Ibèrica i la seva activitat, la seva cultura, el sentit de la poesia d’un poble que hom s’obstinava a anomenar-lo «bàrbar». Analitza les medalles descobertes a Empúries, explica la composició de la societat, així com la seva cultura material i la religió, i parla d’una civilització en la qual la presència de tribus celtiberes més enllà dels Pirineus és testimoni de la seva extensió en la Mediterrània.
  No va abandonar l’interès per l’antiguitat i va publicar a la Société Royale les recerques sobre la llengua catalana publicades el 1824. També es va esforçar per demostrar que, sota el regnat de Jaume el Conqueridor, la llengua catalana era el factor del desenvolupament de la unitat política, econòmica i cultural del sector del nord-oest de la Mediterrània.
  Van nomenar Jaubert de Passa inspector corresponsal per al Ministeri de l’Interior en 1835 i va presentar les dues primeres llistes de monuments per a ser classificats com a monuments històrics el 1837 i el 1840. Les tries fetes aleshores mostren que principalment se centrava en monuments romànics i les tècniques de construcció de les esglésies del segle xii. El Baró Taylor pel Voyage pittoresque dans l’ancienne France (1834) i Mérimée al Voyage dans le Midi de la France (1835) aprofiten els seus coneixements alhora teòrics i històrics. Les seves principals contribucions en el camp de l’arqueologia monumental se situen en particular en l’estudi dels claustres en què tracta les qüestions aleshores tan delicades dels estils de transició. Els treballs de Jaubert sobre aquest tema assumeixen especialment importància, ja que són la síntesi d’aprenentatge que va començar amb el viatge a l’Estat espanyol i els estudis sobre els regs entre els pobles antics. La publicació d’una vasta anàlisi científica que es presenta com una història de reg a la Mediterrània (1846) reforça aquesta idea, a Jaubert de Passa, d’un tot civilitzacional.
  Dos anys abans de la seva mort, una memòria molt discutida pels seus contemporanis —incloent-hi Mérimée i Héricart de Thury— es va publicar als Annales Archéologiques sobre l’església de Planès. Aquest treball conté observacions que són incomprensibles si es fa referència a l’avanç del coneixement sobre l’art romànic, i a la cultura arqueològica de Jaubert de Passa. Potser es tractava d’una provocació conscient per a recuperar la història d’un mite sobre la conquesta àrab, de la qual ell també n’havia demostrat els límits.

Pel que fa a la historiografia contemporània de l’obra de Jaubert de Passa, va ser l’abat Philippe Torreilles qui va reconèixer per primera vegada l’impacte de la investigació de Jaubert de Passa en el moviment històric sota la monarquia del juliol (1895). En aquell moment, quan el moviment històric estava estructurat a favor d’un renaixement cultural, Torreilles va ser l’únic que va recordar l’abast de l’acció de Jaubert de Passa a favor del patrimoni de Rosselló. Torreilles també evoca el viatge a l’Estat espanyol i transmet una imatge diferent de la pintoresca (1901). En aquells cercles intel·lectuals de principis del segle xx, Jaubert de Passa continua sent vist com un gran erudit.
  Jaubert de Passa va entrar a la historiografia rossellonesa des del 1914, quan l’abat Capeille li va dedicar una pàgina al seu diccionari de biografies del Rosselló. El mateix any, el diari regionalista dirigit per Horace Chauvet, La Veu del Canigou (1914), va publicar un article signat pel baró Taylor sobre la història dels gitanos, que només és una transcripció d’un article de Jaubert de Passa, publicat sobre aquest tema a Nouvelles Annales des Voyages et des Sciences Géographiques (1827).
  Grimaud (1924) evoca la trobada entre Jaubert de Passa i Mérimée i les seves contribucions recíproques en el camp de l’arqueologia. La major part de les lletres de Jaubert a Mérimée i de Mérimée a Jaubert han estat publicades íntegrament o en part per Marcel Sellier (1898), Michel Tourneaux (1889) i André Monglond (1936), i les de Mérimée han estat reunides per Maurice Parturier (1941-1964).
  El 1985, en el marc de la seva tesi, Jacques Saquer anota el volum de Memòries inèdites dedicades al viatge a l’Estat espanyol (1998). Xavier Barral i Altet (1987) i Olivier Poisson (1999) citen l’aportació del científic a la història monumental del Rosselló. Més recentment, Nicolas Berjoan (2007/2009) i Marie-Hélène Sangla (2007/2016) han demostrat l’impacte de la cultura acadèmica i arqueològica de Jaubert de Passa en la constitució de les identitats i en la història del patrimoni del Rosselló. Aquesta darrera també va restaurar la naturalesa i l’abast de la correspondència de Jaubert de Passa i Prosper Mérimée (2017).
  Pel que fa als articles i llibres publicats per François Jaubert de Passa, destaca François Jaubert de Passa, «Recherches sur les vins du Roussillon» (Journal des Savants, París, 1821); François Jaubert de Passa, Le voyage en Espagne dans les années 1816, 1817, 1818, 1819, ou recherche sur les arrosages, sur les lois les coutumes qui les régissent sur la lois domaniales et municipales, considérées comme un puissant moyen de perfectionner l’agriculture française, 2 v. (París, Librarie Chez Madame Huzard, 1823); François Jaubert de Passa, «Notice historique sur la ville et le comté d’Empurias», a Mémoires de la société royale des antiquaires de France (París, Chez J. Smith, 1823); François Jaubert de Passa, Recherches historiques sur la langue catalane, 1824 (Perpinyà, Trabucayre, 2000), amb notes introductives d’Enric Prat i Pep Vila; François Jaubert de Passa, «L’essai historique sur les gitans», a Nouvelles annales des voyages et des sciences géographiques (París, Librairie de Gide, 1827; publicat el 1832 a Barcelona, en espanyol); François Jaubert de Passa, «Souvenirs de voyage en Espagne» (Le Publicateur, Perpinyà, 26 de gener de 1833 i 2 de febrer de 1833); François Jaubert de Passa, Recherche sur les arrosages chez les peuples anciens (París, Bouchard-Huzard, 1846), i François Jaubert de Passa, «L’église de Planès» (Annales Archéologiques, París, 1854).

Bibliografia sobre Jaubert de Passa: Louis Assier-Andrieux, Le peuple et la loi. Anthropologie historique des droits paysans en Catalogne française (París, Librairie Générale de Droit et de Jurisprudence, 1986); Nicolas Berjoan, Sem i Serem? [nous sommes et nous serons]? Identité et régionalisme dans le Roussillon contemporain (París, 10 de desembre de 2007); Nicolas Berjoan, «L’honneur d’une langue. Les Roussillonnais et le catalan», a Romantisme (París, Armand Colin, 2009, p. 121-137); Xavier Barral i Altet, Le paysage monumental de la France autour de l’an mil (París, Picard, 1987, p. 400); André Bazzana i Johnny De Meulemeester, La noria, l’aubergine et le fellah. Archéologie des espaces irriguée dans l’occident musulman médiéval, 9e-15e siècles (Gant, Academia Press / Ghent University, 2009); Jean Capeille, Dictionnaire de biographie roussillonnaise (Marsella, Laffite, 1978; Perpinyà, Comet, 1914); Thomas F. Glick, Irrigation and society in medieval Valencia (Cambridge, The Belknap Press of Harvard University Press, 1970); Albert Grimaud, «Mérimée, Jaubert de Passa, et les monuments historiques du Roussillon» (Revue des Provinces de France, París, 1924); Alice Ingold, «L’eau, entre savoirs locaux et savoirs d’expert: les sociétés hydrauliques: une invention ethnographique?», a Blanc Nathalie i Bonin Sophie (dir.), Grands barrages et habitants (París, Maison des Sciences de l’Homme, 2008, p. 164-170); Prosper Mérimée, Notes d’un voyage dans le Midi de la France (París, Fournier, 1835); André Monglond, «Au pays de la vénus d’Ille: Mérimée et Jaubert de Passa» (Revue d’Histoire Littéraire de la France, París, núm. 29, 1936); Maurice Parturier, Correspondance générale (Tolosa, Privat, 1953-1964); Olivier Poisson, «La Vénus d’Ille, entre archéologie et littérature en 1834 » a A. Fonyi (dir.), Prosper Mérimée. Écrivain, archéologue historien (Ginebra, Droz, 1999, p. 27-39); Jacques Saquer, «Introduction au voyage en Espagne de François Jaubert de Passa» (Bulletin de la Société Agricole Scientifique et Littéraire des Pyrénées Orientales, Perpinyà, núm. 106, 1998); Marie-Hélène Sangla, «La redescoberta del patrimoni històric durant la primera meitat del segle xix a través de la historiografia nord-catalana» (Afers, Catarroja, núm. 22, 2007, p. 741-768); Marie-Hélène Sangla, L’invention d’une Méditerranée, patrimoine, création, identité en Roussillon, de la fin du xviiie siècle à l’entre-deux-guerres (Perpinyà, Presses Universitaires de Perpignan, 2016); Marie-Hélène Sangla, «La correspondance de Prosper Mérimée et de François Jaubert de Passa (1835-1855)», a Antonia Fonyi (dir.), Les cahiers Mérimée (París, Les Classiques Garnier, 2017, p. 91-107); Marcel Sellier, «Lettres de Prosper Mérimée à un provincial. Lettres inédites» (Le Correspondant, París, núm. 191, 1898, p. 5-29); Justin Taylor (Baron), Le voyage pittoresque dans l’ancienne France, Volume Languedoc (París, Firmin Didot, 1834); Justin Taylor (Baron), «Pages oubliées sur le Roussillon. Los Gitanos du Roussillon au siècle dernier» (La Veu del Canigó, Perpinyà, núm. 84, 25 d’abril de 1914, p. 142-143); abat Philippe Torreilles, Le mouvement historique en Roussillon pendant le xixe siècle (Montpeller, Congrès de la Société Bibliophile de Montpellier, 1895); abat Philippe Torreilles, «De Barcelone à Valence en 1819, d’après le journal de voyage d’un roussillonnais» (Revue des Pyrénées, Tolosa, 1901), i Maurice Tourneux, «Correspondance générale de Mérimée» (Revue d’Histoire Littéraire de la France, París, 15 de gener de 1899, p. 55-71).


Marie-Hélène Sangla

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. dhac@iec.cat - Informació legal

 

José de Manjarrés y de Bofarull Josep Puiggarí Llobet Josep Gudiol Cunill Josep Puig i Cadafalch Josep Pijoan i Soteras Josep Francesc Ràfols i Fontanals Cèsar Martinell i Brunet Joan Ainaud i de Lasarte Josep Gudiol i Ricart  Maria Lluïsa Borràs Gonzàlez presentació crèdits Bartomeu Ferrà i Perelló Antoni Pons Luís Tramoyeres Felipe Maria Garín Elías Tormo Manuel González Martí