DDT

El descobriment en el medi ambient de residus de DDT i d’altres pesticides, que contenen clor en la seva molècula, juntament amb residus de bifenils policlorats, va contribuir a que la societat vegi el clor, i tots aquells compostos orgànics que el contenen en la seva estructura amb gran recel.

Alguns d’aquests són: la cloració de l’aigua, que va desterrar greus epidèmies, com el còlera i les tifoidees; el p,p’-difeniltricloroetà, el popular DDT, que va resoldre les clàssiques epidèmies de polls dels temps de guerra, que ha estat de gran eficàcia contra la malària.

Cal recordar que el Premi Nobel de Medicina de l’any 1948 va ser concedit a Paul Herman Müller pel fet d’haver descobert la gran eficiència del DDT en la lluita contra els insectes transmissors de moltes malalties (entre elles, la malària).

Es considera que gràcies al DDT es va eradicar la malària de les zones de paludisme d’Europa.

Com a fruit d’aquesta nova sensibilitat social impulsada per Carlson, un dels primers compostos químics de síntesi estudiats va ser el DDT.

Unes primeres experiències van posar de manifest que les femelles d’ocells, sotmeses a una ingesta de DDT, ponien els ous amb una closca molt més fràgil.

Aquest fet contribuïa a explicar la gran baixada de natalitat en algunes aus, detectada després de la segona guerra mundial, que es podria deure a la gran difusió del DDT en l’ambient, juntament amb la seva gran estabilitat.