aigua marina

Diverses experiències i observacions confirmen el que hem dit; per exemple: Huet (1883) comprovà que la sang de l'espècie halòfila Ligia oceanica és molt rica en clorur sòdic, i, en canvi, la sang d'una altra espècie, ja ben adaptada al medi aeri, com Porcellio loevis, pràcticament sols presenta vestigis d'aquesta sal, amb la particularitat que els individus halòfils moren molt abans en ésser submergits en aigua dolça, que no els últims en ésser submergits en aigua marina.

El manteniment en vida d'animals inferiors exigeix una renovació intensa i contínua d'aigua marina: un simple aireig no és suficient, car no es tracta de satisfer únicament les necessitats respiratòries, sinó també les nutrícies, mitjançant el plàncton de l'aigua del mar.

És el principal indicador de la resposta a l'estrès, i la principal hormona en el control de l'osmorregulació en peixos, especialment per a l'adaptació a l'aigua marina.

L'adaptació dels peixos a l'aigua marina està regulada pel cortisol, ja que activa la diferenciació de les cèl·lules branquials del clorur reguladores de l’equilibri iònic i estimula l’activitat dels enzims ATPasa de sodi/potassi (activitat Na⁺/K⁺ ATPàsica) de les brànquies (McDonald i Milligan, 1997).

Amb aquests estudis s'han pogut descriure, per exemple, els mecanismes següents: l'adaptació a l'aigua marina de la tilàpia de Moçambic (Oreochromis mossambicus) (Tagawa et al., 1997) està acompanyada d'una regulació positiva del nombre de receptors glucocorticoides intracel·lulars a les brànquies (Dean et al., 2003).