aire inflamable

Van Marum va obtenir el mateix resultat de Monge i va intentar acomodar-lo a la nova teoria de l’oxigen acceptant que el carbó no tan sols contenia el principi de l’aire fix, sinó també el principi de l’aire inflamable.

Tot això va suposar un contratemps6 per a la nova teoria de l’oxigen, ja que era difícil afirmar, al mateix temps, que el carbó era una substància simple i explicar que podia alliberar un aire inflamable .7 Si bé l’obra de Beccaria va ser aviat coneguda a Anglaterra, no ho va ser tant a França, on aparentment poques persones hi van tenir accés.

No va ser fins al 1811 que William Cruickshank va demostrar que la descàrrega elèctrica sobre el diòxid de carboni produïa, entre altres gasos, el monòxid de carboni que, en combinar-se amb l’oxigen de l’aire, s’inflamava o explotava com un aire inflamable més.

Més transcendència varen tenir a França els experiments iniciats a Anglaterra amb les explosions de mescles gasoses amb descàrregues elèctriques i, molt particularment, les experiències de Cavendish dels anys 1784 i 1785 sobre les explosions de mescles d’aire inflamable amb aire comú (Cavendish, 1784; 1785).

Aquest havia entrat oficialment al territori de la química el 1776 en descobrir, descriure i analitzar l’aire inflamable (metà) dels pantans.

Va ser mentre Volta estava estudiant l’aire inflamable dels pantans quan va observar que el volum de l’aire inflamable disminuïa en fer-lo explotar mesclat amb l’aire atmosfèric mitjançant una guspira elèctrica.

L’assaig tenia força analogies amb el de l’aire nitrós, però amb una diferència important, entre d’altres més: feia falta una guspira elèctrica per combinar l’aire inflamable amb l’atmosfèric.

D’aquesta manera, l’abril del 1777, Volta va anunciar la invenció d’una «pistola elettrica» que funcionava induint una descàrrega elèctrica en presència d’aire inflamable.