cloroform

L’any 1974, l’holandès Rook va identificar els trihalometans (THM), grup de compostos formats pel cloroform, bromodiclorometà, clorodibromometà i bromoform; són, per tant, els primers DBP coneguts, analitzats des de l’any 1977 a l’aigua de Barcelona

La identificació de nous DBP, alguns amb propietats carcinògenes o mutàgenes, i la demostració que el cloroform i el bromodiclorometà provocaven càncer en rates de laboratori (1976), va fer que es regulessin els DBP que poden tenir efectes negatius sobre la salut humana.

Els compostos d’aquest grup són, com s’ha esmentat abans, cloroform, diclorobromometà, clorodibromometà i bromoform.

Així, per exemple, l’espai de cap pot sobreestimar la concentració de bromoform, si la mostra conté quantitats significatives d’àcid tribromoacètic; el mètode de purga i trampa utilitza detectors de fotoionització i conductivitat electrolítica (detectors no gaire habituals) o d’espectrometria de masses (equips instrumentals de cost elevat); la LLE no és automatitzable i, si s’utilitza pentà com a solvent d’extracció, ràpidament es pot contaminar si hi ha cloroform ambiental.

Aquest mètode, que té uns límits de detecció al voltant dels 0,25 µg/L per compost individualitzat, permet també la determinació d’haloacetonitrils i haloacetones, però no l’hidrat de cloral, que es descompon en cloroform quan s’escalfa la mostra.

Els trihalometans no havien estat identificats anteriorment, ja que en els protocols analítics habituals de dècades anteriors, s’empraven solvents de volatilitat similar (el cloroform n’era un) per a l’extracció de compostos orgànics.

A 20 c. c. d'aigua salada s'hi afegeix un gram de pols, després de ben agitar s'hi afegeixen 40 o més gotes de cloroform, i s'agita de nou.

Un altre tub d'assaig, que serveix de testimoni, es prepara sense cloroform, amb una petita quantitat de fluorur sòdic.

D'aquestes experiències resulta evident l'acció del cloroform sobre el poder diastàsic del ferment.

El cloroform l'enterboleix, determinant la formació de precipitats.

La digestió comença al cap de dotze hores, acció a la qual no arriba el tub testimoni que no conté cloroform.

L'enorme quantitat de lipoides que conté la substància nerviosa m'ha forçat a augmentar la dosi de cloroform fins a 40 ó 50 per 100, o bé a associar la seva acció amb la de l'èter sulfúric.

Mentre que l'extret dels tubs tractats exclusivament amb cloroform comença a atacar les bactèries sis hores després, i s'obté llur fusió quasi total entre vuit i nou hores, en la sèrie on hem afegit del 4 a 6 per 100 d'èter s'observa que l'acció amilolítica és més ràpida i l'acció bacteriolítica més enèrgica.

La polpa cerebral fresca, macerada amb solució saliva addicionada amb fluorur sòdic, per preservar-la de la putrefacció, no dóna ferments a l'aigua ni al cap de dotze hores ni al cap de vint-i-quatre; però, si s'hi posa cloroform, la seva força amilolítica i bacteriolítica son tan manifestes com en la maceració de la pols.

Si a l'acció del cloroform hi afegim la de l'èter, l'acció dels ferments és reforçada de la mateixa manera que en l'experiment anterior.

En efecte, s'observa que, sota l'acció del cloroform, la tripsina del sèrum recobra la seva activitat proteolítica i que els microbis són més fàcilment atacats per les leucoproteases.