epitelioma

En el primer cas (adenoma) tenim una reproducció de teixit epitelial típic, una alteració de nombre o quantitat; en el segón (carcinoma, epitelioma) persisteix aquesta alteració, mes va acompanyada d'una distribució atípica dels elements, d'un canvi de relacions topogràfiques dels mateixos, i per això obeint a la sensibilitat suma que enfront d'aqueixos canvis a la cèl·lula epitelial caracterisa, es produiràn necessariament alteracions en els caràcters fisioanatòmics dels elements més intensament influits pels trastorns de veinat.

Veu's-aquí per què en l'adenoma, en què aqueixos no existeixen, la cèl·lula viu, per regla general, sa vida ordinaria, i en ell són rars els processos degeneratius, en tant que en l'epitelioma i carcinoma són freqüentíssims els casos de degeneració.

Ens limitarem a comentar alguns detalls descriptius sobre les degeneracions en l'epitelioma, ampliant-los amb una breu noticia sobre un procés degeneratiu freqüentment empleat per l'organisme en sa defensa contra les cèl·lules canceroses i al qual individualitzarem anomenant-lo «Degeneració per hemorragia».

Sentat aquest fet, fàcilment en deduirem com deu ésser constant en l'epitelioma un procés degeneratiu que ja en si porta involucrat l'element neoplàsic, i en realitat no hi ha epitelioma que no presenti, amb major o menor intensitat i d'una manera més o menys clara, zones de corneificació.

Cornil i Ranvier, concedint la importancia merescuda als processos degeneratius de l'epitelioma, divideixen aqueixa neoplasia que ells anomenen «epitelioma pavimentós lobulat», en dues varietats: cornia i col·loide.

És precisament aquest signe un dels pocs en què podem fundar-nos al fer la distinció entre l'epitelioma pavimentós de les mucoses i el carcinoma, diferenciació que és, en realitat, dificilíssima d'establir.

En efecte: les cèl·lules no epidèrmiques no es keratinitzen; els elements atacats són sempre els més allunyats dels vasos (d'on que en l'epitelioma siguin els de les parts profundes i centrals del cordó); aqueixos passen per una serie d'estats (stratum granulosum, lucidum, corneum verum) que tenen per objecte transformar el protoplasma en keratohialina i en keratina després, essent precisa per aquesta transformació la intervenció i destrucció per lisis del nucli en el procés, el que jamai es limita a atacar cèl·lules isolades, sinó que s'estén en una superficie més o menys extensa, però sempre considerable; la participació del nucli en el procés fa que la cèl·lula, que ha sofert sols sigui un principi d'atac, ja no torni a la normalitat.

En més de 30 casos d'epitelioma uterí no havem vist mai ni tendencia a la constitució d'un nòdul epidèrmic.

Mes en les degeneracions col·loidals de l'epitelioma, al contrari, la presencia de fragments nuclears o almenys d'alteració visible de la cromatina dels elements atacats, la fragmentació dels mateixos i a la invasió completa dels protoplasmes, per l'acumul de la substancia col·loide en son interior produida, indueix més aviat a creure en una destrucció dels materials constructius de les cèl·lules sense respectar cap porció de les mateixes.

Cajal, en un dels dibuixos que sobre l'epitelioma il·lustren la seva anatomía patològica, assenyala l'existencia de certes cèl·lules epiteliomatoses amb una vacuola que conté un glòbul refringent nucleat.