flogist

A la Taula no hi ha encara cap substancia simple gasosa, però sí que hi apareix el flogist o principi inflamable, la recerca del qual va portar a aprendre com capturar gasos amb les «trampes pneumàtiques inventades per Hales i utilitzades amb èxit pels químics».

El flogist forma part de la teoria de Stahl, que modifica la dels tres principis donant-los noms que no es puguin confondre amb substàncies reals i hi afegeix l’aigua.

Els quatre princips de Stahl són la terra mercurial, la terra inflamable o flogist, la terra vítria i l’aigua.

La Taula de Geoffroy va donar lloc a altres taules similars, entre les quals les més importants són les de Torbern Bergmann (1735-1784) (professor de química i rector de la Universitat d’Uppsala), on apareix ja el nostre diòxid de carboni, i també el flogist.

Lavoisier creia que el gas que ell mateix va anomenar hidrogen podia ésser flogist i ell mateix no havia aconseguit identificar l’aigua com a producte final de la combustió de l’hidrogen.

En aquest sentit, cal tenir en compte que és justament a finals del XVIII quan l’omnipotent teoria del flogist es veu amenaçada per la teoria de l’oxigen de Lavoisier a l’hora d’interpretar la constitució de la matèria i del canvi químic.

Aquesta reciprocitat d’efectes va intentar ser reinterpretada per la teoria del flogist en termes d’un «foc elèctric» capaç tant d’alliberar flogist del metalls per calcinar-los com també d’aportar el flogist necessari a les calçs per metal·litzar-les.

Evidentment, el fet que una mateixa causa —l’electricitat— intentés explicar efectes oposats era difícilment conciliable per qualsevol teoria: la del flogist, primer, i la de l’oxigen, després (Beccaria, 1758: 247, 255, 282; 1772: 311-312; Sudduth, 1978: 131-132).

Tant Priestley com Henry Cavendish varen acceptar l’existència d’una «matèria elèctrica» —una substancialització de l’electrcitat— com a quelcom semblant al flogist i que actuava com un veritable «agent químic, com ho podia fer el carbó (Schofield, 1966: 212).

Aquesta idea coexistia, però, amb una concepció més fisicalista, en la qual la «matèria elèctrica» —com si fos la matèria de la calor— facilitava la transferència del flogist.

Un centre de replicacions experimentals La instrumentació elèctrica en mans dels químics va estar també al servei dels debats teòrics en què va entrar la química a finals del segle XVIII entorn a les teories del flogist i de l’oxigen.

El fet de disposar d’un instrument tan potent va afavorir que Van Marum rebés encàrrecs d’arreu per fer o per repetir experiments a gran escala amb l’objectiu, entre d’altres, d’esbrinar si la identificació de l’electricitat amb el flogist era consistent amb la teoria d’aquest últim.

A partir del 1785, aquest tipus d’experiments van començar a perdre interès perquè Van Marum va començar a dubtar seriosament de la validesa de la teoria del flogist, mostrant-se gradualment més a favor de la de l’oxigen.

El fet és que després de la seva visita a París, el 1785, Van Marum va prosseguir els seus experiments amb la gran màquina elèctrica amb la col·laboració del seu amic Adrian Paets van Troostwijk, no tan sols per produir nous fets experimentals sinó, també, per avaluar les teories del flogist i de l’oxigen.

Per ordre cronològic, són: la figura de Galileu i el sistema heliocèntric sota el mantell de la física, Lavoisier i la teoria del flogist dins del camp de la química i, finalment, la figura de Pasteur i la teoria de la generació espontània relacionada amb el camp de la biologia.