fluid

D’ací prové probablement el seu interès pels sistemes de projecció de fluids (jets, esprais, etc.), i com a expert en aquest camp va ser quan es produí el seu retorn al món acadèmic, primer a Princeton (1959), com a catedràtic de Ciència Aeroespacial, i després, de retorn a Yale (1967), com a catedràtic d’Enginyeria Química (Fenn planteja un veritable maldecap als qui s’ocupen de classificar els científics per àrees de coneixement!).

A mitjan segle XIX, el naixement de la termoquímica i de la termodinàmica marcarien una mutació epistemològica important en la comprensió del canvi químic, fonamentada, primer, en la concepció de la calor més com una mesura de l’estat d’agitació de les partícules de la matèria que no pas com un fluid imponderable, i segon, en la renúncia a cercar les causes primeres del canvi químic per cenyir-se a interpretar únicament els efectes observables de l’afinitat química.

La funció més normal d’aquestes vàlvules és la de protecció tèrmica, normalment a circuits tancats de líquids; el dispositiu s’activa o es desactiva tallant o desviant el flux del fluid per damunt (o per sota) d’una temperatura determinada o bé realitzant una funció determinada a aquella temperatura.

Va afirmar categòricament que aquest mateix resultat havia d’obtenir-se en el cas que el verí estigués mesclat amb fluids orgànics o begudes com cafè, vi o brou, com era habitual durant la recerca toxicològica.

A partir de 1838, va començar a realitzar una gran quantitat d’experiències amb gossos als quals enverinava amb arsènic per a tractar de trobar aquesta substància posteriorment en els seus òrgans o fluids.

Es mostren als alumnes diversos fluids amb viscositats molt diferents i se’ls explica la importància d’aquesta propietat des del punt de vista tècnic i industrial.

Els alumnes determinen la viscositat de dos fluids força habituals en la vida quotidiana i que manifesten un comportament ben diferenciat: la glicerina, amb una viscositat molt elevada, i l’oli d’oliva, amb una viscositat moderada.

Per fer-nos una idea de la temàtica d’aquest llibre, basta veure els mots que surten en els títols dels diferents capítols: patrons, bimbolles, ones, cossos, branques, clivelles, fluids, grans, comunitats, principis.

D’altra banda, l’AFM és més versàtil quant a la preparació de les mostres, ja que poden arribar a treballar dins de fluids.

D’altra banda, la concentració d’aliments líquids, quan es duu a terme per congelació, implica una reducció de la temperatura del producte de manera controlada amb l’objecte d’aconseguir una congelació parcial fins a obtenir una barreja de cristalls de gel en un fluid concentrat.

L’extracció contínua o de flux es realitza en processos d’extracció líquid-fluid, en què la matèria primera que s’ha d’extraure està en la fase líquida, com el que es mostra en la figura 8.

Figura 8. Procés simplificat de l’extracció supercrítica contínua (líquid-fluid).

Per això, es continuen desenvolupant tecnologies més respectuoses amb el medi ambient, que representin menys risc per a la salut i que garanteixin una qualitat superior dels productes, com és el cas de l’extracció amb fluids supercrítics.

Es presenten aquí breument l’extracció amb fluids supercrítics i les tecnologies de membranes.

En aquesta tècnica s’aprofita la propietat que tenen els aliments fluids, que consten principalment d’aigua i nutrients, de ser molt bons conductors elèctrics per les altes concentracions de ions que contenen i per la capacitat de transportar càrregues elèctriques.

Extracció amb fluids supercrítics La indústria agroalimentària està cercant la millor tècnica de separació per obtenir extractes naturals de gran puresa, que són utilitzats en una gran diversitat d’aplicacions; alhora, cal garantir que tant els productes extractats com els extractes en si no provoquin cap risc per a la salut pública i que siguin d’una qualitat excel·lent.

L’extracció amb fluids supercrítics (ESC) és una tècnica de separació de substàncies dissoltes o incloses dins una matriu.

És a dir, l’electrificació de la química durant el segle XVIII va tenir un abast interterritorial, constituint allò que podríem visualitzar com una «xarxa de guspires» que va tenir els seus principals nodes a Itàlia, França, Anglaterra i Holanda, i entre els quals va existir un intercanvi relativament fluid d’informació atenent els mitjans de l’època.