fluor

Fem referència, sobretot, a compostos organohalogenats (compostos orgànics que contenen àtoms de clor, brom o fluor).

Entre altres aspectes, s’inclouen qüestions sobre estequiometria de medicaments, compostos de fluor per a la cura de les dents, fertilitzants, aigües minerals i emissions de diòxid de carboni.

El CaF₂ coincideix també amb la quantitat de fluor indicada.

La informació donada en envasos de dentífrics (o als webs dels seus fabricants) indica que una certa quantitat de diferents compostos és equivalent a una certa quantitat de fluor, tal com s’indica en els exemples següents.

Un aspecte important és que, d’acord amb el nombre de xifres significatives donades pel fabricant per al percentatge de cada compost de fluor, només els dentífrics E i I ofereixen dades adequades de contingut en fluor.

En aquest sentit, encara que el H₂SiF₆ és la font més econòmica per a la fluoració de l’aigua, el seu desavantatge és que el fluor està molt diluït.

Per exemple, a Catalunya i a Galícia tenim poblacions que ens han permès en el passat estudiar els efectes del consum d'aigua amb una elevada concentració de fluor ; les aigües, de manera natural, en contenen, i se'n va poder estudiar l'efecte en abundants anomalies dentals (fluorosis) i associar-lo a l'aigua.

En el nombre emprat, les centenes indiquen el nombre de carbonis menys 1, les desenes el nombre d’hidrògens més 1, i les unitats el nombre de fluors.

Hom pot distingir quatre grups de tècniques de datació fisicoquímica: - Tècniques basades en la mesura del contingut d’elements o compostos estables o virtualment estables: datació d’ossos basada en el contingut de fluor, nitrogen o urani, o bé basada en la mesura del grau de racemització dels aminoàcids.

Però, d’elements, vaig aconseguir-ne només sis: calci i magnesi, a les llets; ferro, a un suc; fluor, fòsfor i iode, a una sal de cuina.

ftor. Nom suggerit per Ampère (1886) per al fluor (F).

Les membranes polimèriques hidròfobes solen ser de politetra fluor oetilè (PTFE, tefló), polivinil de fluor (PVDF), polipropilè (PP), polietilè (PE), polisulfona (PSF) o poliestersulfona (PES), mentre que les hidròfiles estan fetes d’èsters de cel·lulosa que són biodegradables, policarbonats (PC) o poliamides (PA).

I aquí ve el punt a remarcar : així com en referir-nos a l'estructura mineral de la dent hom no deixa mai de mencionar que és constituït per calci, fosfats i fluor, és a dir, la fluorapatita, difícilment hom presta atenció al fet que el paper tan característic i important d'aquest halogen en les altres estructures càlciques és simplement substituït pel grup hidroxil , al qual correspon, naturalment, d'assignar la mateixa importància que hom no regateja al fluor i del qual electrònicament és isòster.

En la representació cristal·logràfica d'aquestes estructures, els suecs ENGSTROM i CARLSON, així com l'americà GLIMCHER i d'altres, destaquen com són precisament l'hidroxil o el fluor els components que determinen o imposen la disposició de la totalitat de les altres molècules en la forma cristal·lina de l'apatita.

L'estructura química del 5-FU, similar a l'uracil, en el qual l'hidrogen del carboni 5 ha estat substituït per un àtom de fluor, dóna lloc a una interferència d'aquest anàleg, el qual bloqueja la reacció de metilació de l'àcid desoxiuridílic en àcid timidílic.