glioxalasa

És molt interessant de recordar en aquest lloc el recentíssim treball de Girsavicius (70), el qual, estudiant l'acció de la glioxalasa pel mètode manomètric de Warburg, ha vist com el metil- i el fenilglioxal reaccionen amb les proteïnes i els seus derivats, desprenent-se gasos, i sosté, en conseqüència, que solament les experiències de dismutació en les quals s'ha determinat l'àcid làctic o l'amigdàlic formats, tenen algun valor, i no en tenen en absolut les més recents, basades en la desaparició del glioxal, que podria molt bé haver-se combinat amb les proteïnes.

La possibilitat d'aquesta dismutació interna fou descoberta simultàniament per Dakin i Dudley (62), els quals denominaren glioxalasa al ferment, i Neuberg (63), que l'anomenà ceto-aldehido-mutasa; ambdós observaren que presentava moltes analogies cinètiques amb la dismutació senzilla de dues molècules d'aldehid.

Era dubtós que, en efecte, es trobés metilglioxal en l'orina, perquè es tracta d'una substància molt inestable, que en l'organisme desapareix per l'acció de la glioxalasa o cetoaldehidomutasa, la qual el converteix en la seva forma estable l'hidrat del metilglioxal, àcid làctic [...]

Caldrà, doncs, estudiar també les relacions experimentals i clíniques entre la conducta de l'àcid làctic en la sang i la del metilglioxal en ella i en l'orina, cosa que vol dir l'activitat de la glioxalasa en l'organisme.

Baker, Gabbe, Jowet i Quastel estudien la importància del glutation en la respiració, el transport d'hidrogen i en l'acció de la glioxalasa (metilglioxal, que és transformat en àcid làctic).