imant molecular

Hi ha una certa confusió sobre la mateixa definició dels anomenats imants moleculars o també imants de base molecular.

Abans de presentar i estudiar alguns exemples d’ambdós tipus d’imants (de base molecular i imants moleculars) caldrà recordar alguns conceptes importants del magnetisme molecular.

Els imants moleculars no han estat dissenyats per substituir els imants clàssics sinó per aprofitar-ne altres propietats fàcilment modulables.

N’hi ha de dues classes: els imants de base molecular, formats per molècules o espècies de baixa dimensionalitat unides de forma tridimensional, i els nanoimants o imants moleculars, que són molècules d’espín gran i forta anisotropia que presenten un temps llarg de relaxació d’espín.

Un nanoimant o imant molecular és una molècula que té una apreciable barrera d’energia potencial quan es vol invertir la direcció del moment magnètic.

Aquest metamagnetisme el podem incloure com a possible precursor d’imants moleculars.

A causa que els enllaços bi i tridimensional són febles (enllaços d’hidrogen i van der Waals) la temperatura crítica d’aquest imant molecular és molt baixa (4,6 K).

Quan es parteix del lligand 1,3-propilen-bis(oxamato)cuprat(II) (fig. 4, X = H), no es forma cap imant molecular, mentre que si es parteix del derivat 2-hidroxo-1,3-propilen-bis(oxamato) cuprat(II) (fig. 4, X = OH), el resultat final és un imant de base molecular.

En un imant molecular s’ha de sintetitzar prèviament una espècie discreta o de baixa dimensionalitat i enllaçar-la amb les altres entitats mitjançant unions de Van der Waals (T_c molt baixa), enllaços d’hidrogen (T_c baixa) o altres tipus d’enllaços més forts (covalents).