reactiu|reactiva

A l’estratosfera els fotons que hi arriben són molt més energètics que els que arriben a la troposfera, i poden fotodissociar la molècula d’N₂O:

N₂O + fotó ? *O + N₂ (10)

Un petit percentatge, 10 % o menys, de N₂O reacciona amb els àtoms d’oxigen excitats (*O) formats (reacció 10), i poden produir el NO:

N₂O + *O ? 2 NO (11)

que és molt més reactiu que el N₂O.

Com a conseqüència de tots els fenòmens abans esmentats, a l’estratosfera es troba, per causes naturals i sense intervenció humana, l’òxid de nitrogen (NO) altament reactiu.

El que pretenem dir és que no n’hi ha prou amb identificar les espècies químiques, sinó que, en aquest cas, hem de substituir el paper del tipus de molècula, pel que correspon al tipus d’energia rellevant dins de cada etapa reactiva.

Des d’un punt de vista pràctic, hom pot obtenir l’enantiòmer menys reactiu amb elevada puresa i rendiment acceptable (entre el 40 i el 50 %) quan un dels enantiòmers reacciona vint o més vegades més ràpidament que l’altre.

En aquest cas, sempre que la velocitat de racemització sigui igual o superior a la velocitat de desaparició de l’enantiòmer més reactiu, tot el substrat pot ésser transformat en un sol enantiòmer del producte amb un 100 % de rendiment teòric.

En contrast amb la resolució cinètica, en què la reacció s’alenteix molt quan la conversió s’acosta al 50 %, quan gairebé tot l’enantiòmer reactiu s’ha consumit i només resta el que reacciona molt lentament, la racemització del substrat assegura un subministrament de l’enantiòmer reactiu al llarg de tota la reacció.