reticle

En alguns indrets es veuen els mangots connectius abans esmentats i en son interior, més o menys conservades, les cèl·lules genitals; en altres, s'observen diferents aspectes de la fragmentació d'aquests cordons pel teixit conjuntiu; en molts punts hom veu veritables sèries de fol·licles primordials procedents de la segmentació d'un mateix cordó, i en els menys, es troben solts, en ple teixit conjuntiu, aquests fol·licles, constituïts per una cèl·lula genital esfèrica, (el nucli de la qual ofereix diferent aspecte i, molts, fases de desintegració), rodejada d'una coberta de cèl·lules conjuntives aplanades que descansen sobre un reticle fibril·lar.

El neoplasma, que ha envaït principalment la zona cortical de l'ovari, es presenta unes voltes formant nòduls més o menys ben capsulats, però en la major part dels casos s'infiltra difusament entremig del reticle connnectiu que, gràcies a l'anastomosi entre els fibroblastes i fibròcits adults, forma una fina xarxa, en les malles de la qual s'allotgen els elements neoplàsics.

En alguns llocs, en els quals el reticle es disposa en forma fasciculada, conservant un cert paral·lelisme entre els seus elements, els elements neoplàsics ocupen els intersticis, disposant-se, per aquesta raó, en veritables columnes limitades i separades unes d'altres per l'esmentada estructura fasciculada.

No hem vist en cap cas, tot i haver-ho investigat curosament, cap aspecte cel·lular que pogués ésser interpretat com una forma de transició entre els elements connectivals, que en tots els casos exhibeixen aspectes absolutament típics, tant en aquelles zones que no han estat envaïdes per la neoplàsia com en aquelles altres en les quals constitueixen principalment l'estroma d'estructura alveolar, semblant a la del reticle connectival del teixit ganglionar limfoidi dins el qual s'allotgen, amb els elements neoplàsics.

Tots els caràcters dels elements del neoplasma concorden amb els de les cèl·lules luteíniques: llur nucli de reticle fi, rares vegades nucleolat, llur forma globular, fàcilment explicable si es té en compte que es tracta d'elements que han perdut llurs connexions normals i, per tant, el contorn polièdric que en la normalitat exhibeixen pel fet de la seva forma d'agrupació; i, finalment, i podríem dir principalment, la fina estructura reticular del protoplasma, contenint un ergastoplasma ben diferenciat, integrat pels grànuls d'inclusió acidòfils, que no fan més que confirmar llur natura luteínica, d'acord amb l'opinió de Cesa-Bianchi i Drips, encara que contra el parer de Lévi, qui creu que es tracta de mitocòndries alterades per la fixació, i no de veritables elements ergastoplàsmics.