sang

Segons el tipus de producte, s'utilitzen despulles, sang, corna de porc, pa ratllat, etc.

Principalment, es tracta de productes que contenen fetge i sang.

Els microorganismes, després d'abandonar el seu hoste (animals de sang calenta, principalment), van perdent viabilitat i poder d'infecció, per la qual cosa han de trobar nous hostes.

Per definició, un indicador microbià és un tipus de microorganisme que amb la seva presència ens evidencia que l'aigua està contaminada amb material fecal d'humans o d'animals de sang calenta.

La quantitat de toxogenina produida no és igual en tots els conills preparats, àdhuc mantenint-se entre certs límits; en general la dosi mínima mortal d'una sang toxigènica és de 2,50 cm., però pot aquesta arribar a contenir el doble i més encara de toxogenina, éssent suficient aleshores injectar 1 cm. per produir el xoc anafilàctic mortal en els cobais de 600 grams (intravenosa).

D'aquestes propietats se desprèn que la supressió del complement en l'animal toxogènic no suprimeix l'anafilaxia en l'animal antígen, tota vegada que l'escalfament de la sang del conill sensibilitzat a 55° durant mitja hora no evita el xoc.

El xoc anafilàctic se presenta sempre en els casos indicats anteriorment, àdhuc quan la sang toxogènica s'hagi escalfat a 55° durant mitja hora.

Minet i Leclerq, al comprovar la veritat del fet que nosaltres hem enunciat en una de les nostres comunicacions respecte la fragilitat del tòxic sota l'influencia de l'oxigen, han tractat d'utilitzar-lo, barrejant per a això l'antigen amb la sang de l'animal sensibilitzat per a la vacunació, i obtenint un èxit positiu que's pot aplicar a la clínica.

Barrejada la sang toxigènica amb sèrum de cobai antigen i amb peptona a dosis diverses, per molt que s'hagi afavorit la seva oxidació ja a la temperatura ordinaria ja a la de l'estufa, sempre la seva acció preventiva ha sigut negativa.

Hi ha tres classes d'observacions que poden servir-nos per a establir aital diagnòstic: la hemorragia, la coagulació de la sang i la separació dels llavis de la ferida.

He cregut que l'estudi dels glòbuls de la sang de les ferides podría potser proporcionar-nos un nou element de diagnòstic, basant-me en el següent raonament.

Si es compta, doncs, el nombre de leucocits i el d'hematies que conté la sang d'una ferida en viu, la proporció que existeixi entre aquests dos elements ha d'ésser diferenta de la que existeix en la sang normal si la hipòtesi anterior és exacta; en canvi, la sang d'una ferida feta després de la mort ha de tenir una fórmula globular equivalent a la fórmula de sang normal.

La sang de la ferida del crani (fractura amb separació de la sutura bi-parietal), ferida feta en vida, conté 8.000 leucocits, i 4.320.000 hematies per mm.³; per consegüent la relació entre'ls leucocits i els hematies és com 1/611. La sang de la fractura de la cuixa (ferida post-mortem) conté 2.400 leucocits i 3.200.000 eritrocits per mm.3; la proporció entre aquestes dues classes de glòbuls és de 1/1333.

La sang de la vena jugular d'aquest conill conté per mil·límetre cúbic 2.280 leucocits i 6.840.000 hematies.