sofre

Una de les pràctiques tradicionals més habitual és la utilització de diòxid de sofre.

La possibilitat d’enverinament de les partícules metàl·liques pel H₂S present al gas nebular també s’ha estudiat experimentalment, i s’ha vist que en condicions nebulars no només aquesta no té lloc sinó tot el contrari, el sofre té un efecte promotor en la reacció i a més es formen tiols.

D’altra banda, un resultat important d’aquests estudis és que també s’ha observat la formació de dipòsits carbonosos amorfs sobre les partícules de catalitzador, de manera anàloga a com les fases metàl·liques de les partícules de pols interplanetària d’origen cometari es troben recobertes d’una fase carbonosa que també conté sofre, hidrogen i nitrogen.

Per exemple, consideren que tots els materials estan formats per tres principis, associant-los a propietats que els químics consideren importants: la sal, que dóna la solubilitat i la capacitat de cristal·litzar, el sofre, que fa que els cossos siguin combustibles, o el mercuri, responsable de la fusibilitat i la fluïdesa.

En la retorta no queda més que el mercuri del sublimat i el sofre de l’antimoni: com que tenen una gran simpatia l’un per l’altre, en escalfar-los se sublimen conjuntament al coll de la retorta formant cinabri.

Com veiem, li resulta ben evident que hi ha unes substàncies ben identificades i que n’hi ha algunes (el cinabri, el mercuri sublimat, l’antimoni i les pólvores emètiques que són més compostes que unes altres (el mercuri, el sofre, el règul d’antimoni, l’esperit vitriòlic), que són més simples.

— Violeta GRÀCIA I DÍAZ, investigadora del Departament d’Enginyeria de la Construcció a la Universitat Politècnica de Catalunya: «Aprofitament del sofre per a la fabricació de formigons. Una proposta sostenible». Institut d’Estudis Catalans, 3 de març de 2005.

Això, entre altres efectes, fa que les emissions al medi ambient (CO₂, sofre, NOx) siguin més baixes; i, per tant, tenim un aire més net i estem més alineats amb les directrius de Kyoto.

En les darreres dècades ha augmentat considerablement la disponibilitat de sofre en diversos llocs del món.

Això es deu a les restriccions ambientals actuals pel que fa al procés de refinació del petroli i el gas natural, que limiten la quantitat màxima de sofre present en els combustibles amb el fi d’evitar la contaminació ambiental per diòxid de sofre procedent de vehicles i indústries.

Per això, durant el tractament d’aquests recursos naturals previ al seu ús, s’obté sofre com a subproducte o residu en grans quantitats.

A la Unió Europea, per exemple, es va acordar reduir de forma progressiva el contingut de sofre a la gasolina i el gasoil a partir de 2005, amb lleis que prohibiran des de 2009 combustibles amb més de 10 mil·ligrams de sofre per quilogram.

En la figura 1 poden observar-se, com a exemple, dipòsits de sofre acumulat a Vancouver, procedent del refinatge de combustibles fòssils.

Cal esperar, per tant, que la producció de sofre a les refineries de petroli i gas natural augmenti significativament durant els propers anys.

Per a tenir una idea de la magnitud del problema, es pot posar com a exemple el cas del petroli cru pesant (que és el principal en molts països), amb continguts de sofre entre el 3 % i el 5 % del pes total.

A l’Amèrica del Sud, per exemple, un dels principals productors de petroli és Veneçuela: a les seves refineries es processen uns 280.000 barrils de cru al dia, dels quals se n’obtenen 1.780 tones de sofre diàries.

En un altre context geogràfic, s’estima que, cap a finals d’aquesta dècada, a Kazakhstan es produiran uns 5 milions de tones anuals de sofre excedent com a resultat de l’explotació dels dipòsits petrolífers.

Els anàlisis fets durant els vuit dies de repòs demostraren que els processos íntims de la nutrició se cumplíen normalment; la relació de les diverses substancies nitrogenades era normal; les xifres del N urèic, de l'amoníac, de la creatinina, de l'àcid úric, del sofre neutre i àcid, entraven dins els límits fisiològics i fisiològica era també la relació entre'l SO₄ H₂ i el N total.

Doncs bé, malgrat l'esforç de centenars d'investigadors, encara és l'hora que — tot i no dubtant-se avui per avui de que l'iode és l'element que juga el paper més important en la fisiología de la tiroides, al costat de l'arsènic, del sofre, del calci i del manganès, etc.—la confusió que regna és gran : en unes aigues que donen goll, l'iode està en petita quantitat, en altres en gran quantitat; així és, que darrerament es pensa en la radioactivitat o bé en un especial estat físic-químic de l'iode.

Són dels primers, carbon, hidrogen i sofre; entre els segons, l'oxigen i el nitrogen.

Probablement, el fetge no és l'òrgan de reserva del glutation, paper potser encarregat a les càpsules suprarenals [Blanchetière i Binet (40)]; si bé hi ha en aquest òrgan altres substàncies tals com l'ergotionina [Campberg i Geiling (41)], tioexosa [Lebene i Sobotka (42)], tiofenol [Szent Gyorgy (43)], etc., rics en el radical —SH i probablement relacionades amb la funció descoberta per Loeper (44) sobre el metabolisme del sofre.

Safont va encarregar-se de la compra de material per a la Càtedra de Física Experimental i Química de Cervera, ja que ell va ser, per exemple, qui el 16 d’octubre de 1833 va pagar les despeses (520 rals de billó) d’una seixantena llarga de productes químics (àcids —sulfúric, nítric, «hidrocalòric», «hidrosulfúric», sulfurós, acètic, bòric, etc.—, amoníac, olis diversos —de trementina, de nafta...—, arsènic,sofre, cromat de potasa, etc.) adquirits al Laboratorio de productos químico-farmacéuticos que tenia el llicenciat Jaume Codina al carrer de Sant Pau.

També es van emprar l’amoníac, el diòxid de sofre i principalment el clorur de metil.

El 1827 assenyalà l’existència d’aquests grups: del liti, sodi i potassi; del calci, estronci i bari; del sofre, seleni i tel·luri; del clor, brom i iode.

Dos antecedents de l’obra de Cortese són la Platonica theologia (Venècia, 1540), de Marsilio Ficino i Vanuncio Biriguncio (1480-1539), que parlava de la naturalesa del foc i va acceptar que els minerals fossin mixtos, però no compostos pels principis del sofre i el mercuri; i les obres de Girolamo Riscelli, alias Alesso Piamontese, contemporani de Cortese, ja que la primera edició italiana de I secreti del reverondo donno Alessio Piamontese va ser editada per Valguisi, a Venècia (1555).