sucre

Pensem que és necessari que els nens i les nenes de 10 o 11 anys aprenguin a observar amb una mirada específica, la del canvi químic, uns determinats canvis en els que intervenen materials quotidians: aigua, sorra, sal, sucre, fusta, llimona, talc, guix, farina, aire, aspirina efervescent, etc.

La pastilla es desfà com fan la sal i el sucre quan les posem amb aigua.

Presentem alguns resultats d’una recerca sobre el procés de modelització d’un episodi (escalfar sucre fins que es carbonitzi) portada a terme per alumnes d’educació secundària obligatòria (ESO).

D’aquesta manera, van comprendre que, en escalfar el sucre, s’havia produït un canvi químic i que el sucre havia "desaparegut".

En el cas que presentem, la disciplina és la química i el fenomen, l’escalfament del sucre que canvia fins a formar carbó i altres substàncies, entre elles, l’aigua.

Procurarem que els alumnes identifiquin el carbó (substància simple) i l’aigua (substància composta) i que relacionin la seva "aparició" amb la "desaparició" del sucre; que interpretin els canvis de massa i que els relacionin amb les substàncies que marxen; que comprenguin que l’element carboni forma part tant del carbó final com del sucre que teníem inicialment i que també els elements hidrogen i oxigen de l’aigua havien de formar part del sucre.

L’experiment acaba amb la desaparició del sucre.

Tal com hem dit, l’experiment consisteix a escalfar sucre fins que es carbonitzi.

També cal dir que el sucre que l'acompanya provoca un alliberament cerebral de serotonina que té un cert efecte antiestrès, que fins i tot pot ser considerat una mica antidepressiu.

Durant el procés de picat de la massa, entre els –3 i els 5º C, cal afegir-hi solament sal comuna o sal nitrificada, o bé sal més nitrat, entre un 1 i un 2 % de sucre de canya o d'altres tipus de sucre, així com espècies i sovint cultius microbians (estàrters).

Pel que fa a les panses, per a les primeres preses de mostra s'observa un lleuger increment, causat probablement per l'efecte del sugaring (cristal·lització externa del sucre).

El consumidor també està preocupat per les possibles malalties provocades per alguns constituents dels aliments, com poden ser la sal, el sucre i els greixos saturats, que poden provocar problemes cardiovasculars, i això ha fet, per exemple, que en la conservació dels aliments aquests compostos siguin menys utilitzats.

Podem concloure, i dir, que l’origen de la ribosa encara continua essent un dels grans misteris de l’origen de la vida, no sols per la dificultat de trobar un esquema raonable de síntesi prebiòtica, sinó perquè aquest sucre central en la composició dels àcids nucleics és força inestable, cosa que impediria, en qualsevol cas, la necessària acumulació.

Les síntesis prebiòtiques a penes si donen compte en l’actualitat de l’origen dels ribonucleòtids i mantenen incògnites fonamentals com ara la formació de l’enllaç N-glicosídic entre la base i el sucre, que no ha estat mai simulada experimentalment, o l’origen de l’homoquiralitat dels monòmers, requisit perquè les polimeritzacions siguen plenament efectives i així poder evitar l’anomenada inhibició creuada enantiomèrica (i. e., l’allargament de la cadena és blocat si hi ha l’enantiòmer contrari).

Quant a les altres substàncies centrals en la composició dels nucleòtids, els sucres, la situació és força diferent.

Des del segle passat, hom coneix la síntesi de sucres per condensació autocatalítica de formaldehid en condicions alcalines (l’anomenada reacció de la formosa).

La condensació del fosfat de glicoaldehid en presència de formaldehid en condicions alcalines resulta en productes de reacció molt menys heterogenis, i se seleccionen només alguns tipus de sucres essent el més abundant, un terç del total, el racemat del 2,4-difosfat de ribosa.

La dieta fixa durant tot el temps dels experiments va consistir en llet, ous, higiama, sucre i cafè.

Fa algun temps Scales havia donat a conèixer un mètode (3) extraordinàriament precís per a la dosificació dels sucres reductors, I'essència del qual és la següent: una quantitat determinada de la solució problerna es fa bullir junt amb un excés de licor de Fehling, amb la qual cosa es forma òxid cuprós per l'acció reductora del sucre; posant el líquid que conté en suspensió l'òxid cuprós sota l'acció d'àcid clorhídric diluït, aquell es transforma en clorur cuprós; una part alíquota de la solució de clorur cuprós es porta dins un recipient que conté una quantitat determinada d'una solució titulada d'iode amb la qual cosa el clorur cuprós reacciona amb una part de l'iode lliure present, que entra en combinació; es mesura la quantitat d'iode que queda lliure, mitjançant una solució titulada d'hiposulfit sòdic, usant una solució de midó soluble com a indicador.

Haig de congratular-me i felicitar al Sr. Gómez Bosch per l'interessantíssim estudi teòric que ha fet de les reaccions en què es funda el mètode de Scales, punt de sortida dels treballs meus que han donat per resultat el mètode per a la dosificació del sucre de la sang presentat per mi a aquesta SOCIETAT DE BIOLOGIA.

S'ha de tenir en compte que si s'ha mesurat el volum de la sang presa, les xifres que s'obtenen corresponen a tant de sucre en pes per mil de sang en volum i són per consegüent una mica superiors a les que corresponen al tant per mil en pes.

Les diferències entre els resultats de les dues operacions d'una doble determinació, no acostumen ésser superiors a 0,10 mgr., i molt sovint són molt més petites, de manera que tenint en compte que es treballa sempre amb quantitats de sucre d'una mica menys d'un mg. fins a 2 ó 3 mgr. el marge d'error del mètode resulta pràcticament tant petit almenys com el del mètode de Bang.

Les experiències del Sr. Gómez van ésser dutes a terme quan jo estava encara molt lluny d'haver donat per acabat l'estudi del mètode abans esmentat i quan encara treballava amb quantitats de sucre molt inferiors a un mil·ligram; més tard vaig arribar a convencer-me que amb els medis de què disposem actualment, treballant amb quantitats tant petites de sucre, i amb els reactius corresponents era impossible obtenir resultats satisfactoris, i per això vaig decidir-me a treballar amb quantitats de sucre i conseqüentment dels diferents reactius així com amb concentracions d'alguns d'aquests molt superiors a les que empleava abans i a les que havia empleat el Sr. Gómez; crec que val la pena de tenir això en compte per a judicar sobre la valor de les experiències d'aquest.

D'altra banda, analitzant concretament aquests experiments, veiem que els de la sèrie A demostrarien en tot cas que les variacions molt extenses de la concentració de la solució o bé un excés formidable de CIH influeixen en els resultats obtinguts i que per consegüent caldria evitar aquestes variacions extenses així com un excés molt considerable; en quant a la brillantor dels resultats dels experiments de la sèrie B, tractant-se de tres observacions, fa pensar en la possibilitat d'una coincidència casual, sobretot si es té en compte ço que he dit referent a la dificultat d'obtenir resultats precisos treballant amb quantitats tant petites de sucre i de reactius.