sucre reductor

La diferència entre aquesta quantitat d'hiposulfit gastada i la que s'ha gastat amb una titulació control feta amb la mateixa quantitat empleada de la solució d'iode, diluïda amb aigua destil·lada, correspon a la quantitat d'iode que en la determinació quedava en llibertat; d'aquesta quantitat d'iode s'en dedueix la que havia entrat en combinació en reaccionar amb el clorur cuprós; d'aquesta la que s'havia format de clorur cuprós; d'aquesta la que s'havia format d'òxid cuprós, i d'aquesta la que hi havia de sucre reductor.

Fa algun temps Scales havia donat a conèixer un mètode (3) extraordinàriament precís per a la dosificació dels sucres reductors, I'essència del qual és la següent: una quantitat determinada de la solució problerna es fa bullir junt amb un excés de licor de Fehling, amb la qual cosa es forma òxid cuprós per l'acció reductora del sucre; posant el líquid que conté en suspensió l'òxid cuprós sota l'acció d'àcid clorhídric diluït, aquell es transforma en clorur cuprós; una part alíquota de la solució de clorur cuprós es porta dins un recipient que conté una quantitat determinada d'una solució titulada d'iode amb la qual cosa el clorur cuprós reacciona amb una part de l'iode lliure present, que entra en combinació; es mesura la quantitat d'iode que queda lliure, mitjançant una solució titulada d'hiposulfit sòdic, usant una solució de midó soluble com a indicador.

A les 5 hores ha desaparegut un 60 per 100 de la glucosa, i a les 24, no queda cap vestigi de sucre reductor.

Amb això tindrem al final un líquid que contindrà — donada la concentració habitual de glucogen en els teixits i els límits que hem fixat com a màxim i mínim de teixit a pesar — entre 5 i 50 mgr. de sucre reductor per 100, quantitats ambdues apreciables directament pel mètode d'Hagedorn-Jensen.