temps de vol

La secció 2 presentarà el principi de funcionament de dues de les principals famílies de tècniques en aquest àmbit: l’estereoscòpia basada en projecció de franges i les tècniques de temps de vol.

El temps de vol (Forrester i Hulme, 1981) és una tècnica de mesura que permet obtenir mesures de distàncies a partir d’una dada coneguda com és la velocitat de la llum.

Per tal d’obtenir una imatge tridimensional completa, és a dir, un nombre elevat de punts mesurats disposats en forma matricial, cal incorporar algun mètode d’escaneig a part del mateix sistema de mesura del temps de vol.

Es tracta, doncs, de repetir el procés de mesura del temps de vol en molts punts de l’escena.

Existeixen dues famílies de mètodes per mesurar imatges de temps de vol.

Un dels factors que limiten les prestacions de mesura dels sistemes de temps de vol és la seva capacitat de detectar feixos reflectits de baixa potència, sigui per la distància a l’escena o per la baixa reflectància d’aquesta.

L’altra estratègia que permet obtenir imatges per temps de vol són els sistemes basats en matrius de detectors.

Depenent del camp d’aplicació s’anomena lidar (light detection and ranging), especialment quan es fa servir en ciències de l’atmosfera, o LADAR (laser detection and ranging), si parlem d’aplicacions en l’àmbit dels vehicles i la seguretat, o més genèricament sistemes de temps de vol (TOF, time of flight).

La tècnica del temps de vol té dues variants diferents, una basada en llum polsada (Maatta et al., 1993) i una altra basada en modulació de llum contínua (Xu et al., 1998).

És important notar que en un sistema de temps de vol la mesura de distància s’obté directament del compte de temps, i no són necessaris calibratges ni llargs càlculs posteriors, com succeeix en estereoscòpia.