tiosulfat

Willstätter i Schudel (31) porten a terme aquesta oxidació amb iode en solució alcalina; Auerbach i Bodländer (32) aconsellen l'oxidació amb iode i la valoració amb tiosulfat, i després han millorat el seu mètode usant barreges equimoleculars de CO₃Na₂ 2n i CO₃HaN 2n d'un pH 10,1-10,2, evitant d'aquesta manera la formació de iodoform.

En lloc d'aquesta pot usar-se solució de iodat que, en presència d'un xic de iodur i àcid acètic, desprèn iode n/100, el que té l'avantatge de la millor conservació i evitar titulacions diàries del iode amb solució standard de tiosulfat.

La solució de iode ha de comprovar-se cada dia amb un altre control de tiosulfat, a guardar ben tapada i lluny de l'acció de la llum, i valorada al seu temps amb una altra standard de iodat.

Per tant, n'hi haurà prou amb multiplicar el nombre de centímetres cúbics de iode gastats pel factor de la solució respecte al tiosulfat; dividir el resultat obtingut per 2'5 si la solució de iode usada era n/250 per comptes de n/100, i multiplicar-lo per 0'45, per a obtenir la quantitat d'àcid làctic, en mil·ligrams, continguda en 1'5; 0'6 o 0'3 cc. de sang; i a partir d'aquesta, calcular la corresponent a 100 cc. de sang.

Si denominem x als centímetres cúbics de iode n/250 gastats i f al factor de la solució respecte la de tiosulfat, els càlculs anteriors poden resumir-se en les fórmules següents: