1058.  A Concepció Casanova

Barcelona, el 19 de desembre de 1930

Benvolguda Sta. Casanova:¹

    Una ma misteriosa m'ha deixat sobre la taula el seu llibre de versos;² uns quants dies més tard, m'ha sorprès a L[a] V[eu] de C[atalunya] un poema seu dedicat a mi.³ Pel doble bon record, moltes gràcies. Ara, si li digués que m'apareixen definitius els seus versos, ni tan sols els pronòstics que a base d'ells es puguin fer per a una futura poesia seva, l'enganyaria. Davant d'un versos de joventut, sempre ha de restar el dubte de si potser no es tracta més que d'un fenomen més o menys mecànic de la inquietud jovenil: una singular combinació d'ecos dins les concavitats d'uns sentiments que ens complaem a creure profunds i segurament només són foscos i agitats Els grans versos personals surten, si de cas més tard, d'una llarga experiència personal de la paraula i de la vida. Tot és així, fins l'amor. En l'adolescència, també sobre l'amor conspiren des de fora de nosaltres a enganyar-nos la paraula i la natura, ¿Dic enganyar-nos? No, el mot no és just: potser a lligar-nos al nostre somni --al nostre àngel-- com el presoner romà que anava per totarreu encadenat al seu custodi. Però l'àngel, tant com terrible és invisible. Així també un somni cert, una vocació garantida ---una fe provada-- tenen un mer valor per a la vanitat, si vol fins per a la tranquil·litat però no per a la creació
    Divagaria llargament, benvolguda Sta. Casanova, sense sortir-me d'aquesta orientació, tot plegat potser simplement per destruir un equívoc que sovint he sentit --i de vegades fins a la molèstia-- entre V. i jo. Vull dir que temo que V. hagi pres com a dirigida contra la seva ambició profunda, essencial –l'ambició d'expressar-se-- “una hostilitat”,-- el mot no és just, millor seria una “reserva activa”, --que en rigor s'exercia només contra la seva impaciència. M'esvera de pensar que la impaciència superficial pugui desviar o desfigurar en V. l'ambició íntima, duent-la pels cantons de la menor resistència que, no s'horroritzi! pel que fa a la seva possible poesia pot trobar tant en la riquesa d'uns estudis filosòfics com en la incoherència dels mètodes surrealistes. Per exemple, alguna vegada he saltat d'angúnia de veure-la enderiada a descobrir Anglaterra abans d'acabar de descobrir-se V. mateixa. ¿Per a què? Passa, jo crec, amb la poesia, com segons els jansenistes amb la Gràcia: podrà venir, podrà no venir, Déu sol ho sap, però hem d'esperar-la treballant amb “obstinat rigor” per ésser dignes, si de cas, de rebre-la: ésser exigents amb nosaltres mateixos com si ja la posseíssim: tenir-li, en suma, preparada en tot instant una forma avinent. Si no, la Poesia --ni la Gràcia-- no acabaran mai d'operar com un principi de dins: seran només un petit joc de reflexos i de propinetes.
    Potser he clos el cercle, i ja sóc al que V. fa: preparar-se. Però calia que jo fes aquesta volta per dir-li, i ésser ben entès, amb quina “reserva” tan plena de simpatia segueixo la seva preparació. Li donaré, en comiat, dos lemes: un de Browing “Follow your star!”. Un altre de Goethe: “Ohne Hast, aber ohne Rast”.⁴
    Amb els millors desigs per a Nadal i Cap d'Any la saluda afectuosament el seu vell* amic

    CRiba

 

• Irresistiblement ha hagut d'escriure aquest “vell”. Es que sento la distància entre la meva divagació i la joventut dels meus primers versos -- i segurament encara els d'ara.

---

Carta. Editorial Alpha, S. A. Via Laietana, 30 - 7. Apart. 789. Tel. 18504. Fundació Bernat Metge. Fundació Bíblica Catalana. Monumenta Cataloniae. Biblioteca Hebraica Catalana. En poder del seu hereu, Jordi Casanova.

1. Concepció Casanova Danés disposa de nombrosa informació a internet però la darrera és de Lluc Casals Perpinyà i Victor Martínez-Gil, «Utopia del futur; mirall del passat: Un document molt estrany», de Ramon Casanova Danés. «Els Marges», 134, Tardor 2024, nota 6. Abans de la carta de Carles Riba, Concepció Casanova, ja li escrit unes quantes vegades. El 3 de març de 1926 s'excusa de no haver-lo visitat per una bronquitis de mal curar. Te 20 anys. El 12 d'abril de 1928 el felicita «per l'arribada del nou fill». La següent des de Madrid 25 d'octubre de 1929, s'excusa per no haver-se despedit. Afegeix que «probablement ja no tornaré a les classes de la Fundació [Bernat Metge]. Hi he passat fent un paper poc brillant peró només jo sé que em serviran de molt. (...) Al mateix temps del Doctorat, acabaré filosofia». L'informa dels professors: [Manual] Garcia Morente: «excel·lent», el Dr. [Pedro] Salinas, «m'ha dit que tenia interès en coneixe'l a vosté particularment. Probablement vindrà a Bn. al Conferentia Club aquest hivern. (...) Tinc molts projectes. En això sí que potser no hi ha cregut mai gaire, oi? (...) Probablement té raó. (...) Trobaré molt a faltar aquelles seves lliçons de grec. (...) Vostè sap que si tingués un petit lleure i l'hi plagués dedicar-me'l em faria molt feliç?». Finalment li diu que ja ha escrit al Dr. [Joaquim] Ballcells. Des d'Oxford, on s'ha traslladat a estudiar, el 22 de desembre de 1930, li escriu «Temps ha que no tinc sort en els seus encontres». Continua que «suposo que haurà rebut el petit volum de poesies.2 (...) Tant de bo més endavant sigui capaç d'oferir-li més publicament una cosa una mica millor. (...) Amb el Dr. [Jorge] Guillen parlem sovint de vosté. Voldria tenir aquí el seu llibre d'Estances - jo seria el diccionari.

2.  Poemes en el temps. Boixos de Montserrat Casanova. Barcelona, Editorial Altés, 1930. El 2 de desembre, J[osep] F[arran] i M[ayoral], signa «A propòsit de Poemes en el temps» ( La Veu de Catalunya, p. 5).

3. « Concepció Casanova, la poetessa que acaba de publicar Poemes en el temps, ens ha fet a mans –gentilesa que agraïm-- aquest poema». A Carles Riba Oreneig de vida: frenesí -- paraula. Ai que aviat me n'hauré d'anar! La tristesa, l'aire, puja i cau, entra i se n'ha de tornar. El dolor, la frisança, el neguit: el cos una flauta com himne esbalaït al cel de la terra enamorada. I jo he cregut un instant que era l'àtom flotant. -- Calleu petites molècules que voleu tornar a la pols; mireu que ploro, els ulls neguen la força. I es neguen. Em negaré. Gelosa de forma car tèbia, adéu. No em perdones la bellesa: he punxat un instant que esborraràs per sempre. Tot teu, dins teu, voluble, baixa trèmula[.] -- Es cert, esperit, que seràs salvat? Agulles punyents deixeu-lo si mon gest s'alça a l'estel. Silenci prem-me Son: si etern més dolç que l'oragte de viure Paraula oreneig adéu. (La Veu de Catalunya, 12 de desembre 1930, p. 4.)

4. «Segueix la teva estrella» de Robert Browing. «Sense pressa, però sense descans», de J. W. Goethe.