Lluís Bagaria i Bou va ser un caricaturista i pintor, de formació autodidàctica. Freqüentà Els 4 Gats —on tanmateix encara no sobresortí—, decorà ventalls i col·laborà amb Rafael Martínez Padilla en decorats per a la companyia de mims Onofri, que actuava al Paral·lel de Barcelona. També va fer treballs decoratius a la revista El rector de Vallfogona (1902). S’inicià com a pintor, amb jardins abandonats i estanys a l’estil de Santiago Rusiñol, així com marines, obres que en la seva primera exposició coneguda (XI-1903, compartida amb Nonell i Josep M. Xiró) ja evolucionaven, segons Raimon Casellas, de l’ambient elegíac i crepuscular a l’idíl·lic i assolellat. Alfred Opisso digué d’ell que quan li passés el xarampió imitatiu conqueriria un nom envejable. Després seria assidu del Taller Guaiaba. Identificat amb les inquietuds de l’art nou postmodernista, polemitzà a Catalunya artística (6-X-1904) en favor de Nonell, que havia estat atacat per Joaquim Renart en nom del Modernisme ja convencional. El 1904 exposà encara un vigorós Laberint d’Horta, però a l’any següent ja obtingué un èxit destacat en exposar caricatures —de Peius Gener, Moraguetes, Ayné Rabell, un dels joves Renart o Ribera Rovira— que Casellas qualificà de veritables chefs d’oeuvre i relacionà amb la simplicitat de Sem i amb el decorativisme de Jossot. Diverses d’aquelles caricatures es publicaren en forma de postals, de la casa Vista & Corbella de Barcelona, i entrà a col·laborar bàsicament amb caricatures de personatges del moment, al diari La Tribuna durant l’any 1905. Col·laborà a les revistes Cu-Cut!, Or i Grana (1906) i De tots colors (1908),on feia la secció fixa de «Els nostres artistes en caricatura». Una gran exposició de noranta caricatures feta a Terrassa (1907) tingué gran ressonància i consolidà el seu camí de caricaturista. El 1908 exposà caricatures retallades sobre fusta i pintades, entre les quals una d’Adrià Gual.
Amb la companyia teatral d’Enric Borràs, viatjà aleshores per Amèrica: Mèxic —on decorà el Casino Español i un castell per al dictador Porfirio Díaz—, Nova York i Cuba, on residí un temps. De retorn a Catalunya, el 1910 col·laborà a La Il·lustració Catalana, i presentà una important exposició al Fayans Català (caricatures de Meifren, Anglada Camarasa, Sert, Casas, Utrillo, Enric Borràs, Pere Corominas...), on en va fer una altra, amb més èxit encara, l’any següent, quan presentà cent setanta-cinc caricatures. Col·laborà a L’Esquella de la Torratxa i a revistes estrangeres com Le Rire o Simplicissimus. Va ser un dels intel·lectuals de primer ordre que signaren la carta de petició a Anglada Camarasa perquè fes una gran exposició el 1916 a Madrid, on no havia exposat encara mai quan ja ho havia fet a mig món. Unamuno, Azorín, Ramón Pérez de Ayala i José Ortega y Gasset n’elogiaren una exposició a Bilbao (1916) i s’instal·là a Madrid, on feu gran amistat amb Julio Antonio, Julio Camba i s’introduí als ambients i penyes intel·lectuals. En el context de la primera Guerra Mundial els seus acudits triomfaren a la revista aliadòfila España (1915-22) i li valgueren insistents protestes de l’ambaixador d’Alemanya a Madrid. Assolí gran renom a tota Espanya sobretot a través de la seva col·laboració diària a El Sol madrileny (1917-31), on alguns qualifiquen les seves caricatures de veritables editorials gràfics.
El 1925, l’exposició de ja «Sociedad de Artistas Ibéricos» dedicà tota una sala a les caricatures. Liberal per temperament, confessaria odi als imperialistes però sense defensar cap partit polític, tanmateix les seves càustiques crítiques contra els polítics de dreta l’obligaren durant la Dictadura de Primo de Rivera, a publicar sovint uns característics «dibuixos de coixí» en lloc d’escenes satíriques per a evitar la censura. A Madrid feu també alguns murals, com els de la cerveseria El Cocodrilo, de la plaça de Santa Ana. Tanmateix passava també temporades a Barcelona, on dels del 1926 formà part, juntament amb el seu fraternal amic el també dibuixant Emili Ferrer, de la informal penya que Santiago Rusiñol, gran amic seu, encapçalava a la Sala Parés. Aquí, però, no hi tornà a viure fins que les dificultats sofertes per Madrid ja durant la Guerra Civil l’induïren a marxar d’allà.
Des de l’onze de desembre del 1936 inicià una col·laboració regular a La Vanguardia de Barcelona, i col·laborà també a Criticón (1937). Exiliat l’any següent a França, publicà l’auca antifranquista «Triste historia de un traidor», a Voz de Madrid (París). Aviat passà a Cuba, on esdevingué un home completament abatut, en bona part per la mort del seu fill al front, que no trigà a morir. Fou enterrat a l’Havana, a la fossa de l’Associació Catalana de Beneficència, i Eduardo Ortega y Gasset en pronuncià l’elogi fúnebre.
El seu estil, de gran personalitat, es basa purament en la línia, artificiosa però alhora d’una gran simplicitat de traç; amb ella aconseguia formes de gran sintetisme i una caracterització perfecta dels personatges, ajudada sovint amb atributs satírics que completaven la definició del caricaturitzat. La seva figura, d’altra banda, fou molt popular per la seva vida bohèmia i mordacitat.
