Francesc Torras Armengol és una figura d’alt nivell de l’art vuitcentista català, i sens dubte una de les més completes, ja que practicà tant la pintura, com l’escultura o bé el gravat, i en les tres especialitats sobresortí. La mort de Torras als quaranta-sis anys va impedir-li assolir una carrera més completa.
Es formà a l’escola oficial de Belles Arts de Barcelona, coneguda popularment com la Llotja, al menys en el curs 1850-51, on seria alumne, entre altres, de Claudi Lorenzale, Jeroni Faraudo, Josep Serra o Josep de Manjarrés. Alhora també treballaria fent d’ajudant del tallista Ferrari, circumstància que li va donar des de bon començament una visió de l’art tan intel·lectual com pràctica. Aleshores dissenyà mobles, va fer les testes dels gegants de Corpus de Terrassa (1850, que es conserven) i realitzà algunes talles de tema religiós, com un Crist (1853) de format natural, destinat al cementiri de Terrassa, i que actualment és a l’església de Sant Francesc, de l’hospital de Sant Llàtzer d’aquella ciutat. Aquella activitat d’ell, ara vista com marginal, va ser prou central en la seva carrera aleshores com per fer de Torras un membre del gremi de tallistes de Barcelona, del qual fins i tot seria nomenat síndic.
Protectors i amics de l’artista reuniren la suma de sis-mil rals per alliberar-lo del servei militar el 1851. De la seva amistat juvenil —potser amorosa— amb la poetessa Assumpta Caparà, filla d’un dels primers protectors de l’artista, desgraciadament se’n van perdre les cartes, en negar-se l’escriptora, en les seves vellúries, a transmetre-les a la posteritat.
El 1855 marxà a París —era l’any de la gran Exposició Universal, que va atreure tanta gent a la capital de França—, en una època en què aquella gran ciutat encara no era la fita obligada per a qualsevol artista com succeiria anys més tard. Allà va ser alumne de l’École Imperiale et Spéciale des Beaux-Arts, alhora que treballava novament amb imaginers. A París tanmateix començà a interessar-se pel cultiu de la pintura —va ser-hi alumne de François Picot, deixeble de David—, l’art que en definitiva li acabaria donant més renom. Sens dubte, també va ser present en la seva formació allà la influència de l’obra d’Eugène Delacroix.
Tornà a Catalunya —concretament a Barcelona— el 1858, i l’any següent guanyà, amb el relleu Jaume I conqueridor de Mallorca —conservat a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona mateix—, una pensió donada per la Diputació de Barcelona per a anar a ampliar estudis d’escultura a l’Escuela Superior de Pintura, Escultura y Grabado de Madrid. És potser l’obra de Torras de què es coneixen més treballs preparatoris (cinc dibuixos, al Gabinet de Dibuixos i Gravats del MNAC, i un esbós de guix, a la mateixa Acadèmia). A Madrid Torras va estudiar els cursos 1859-60 i 1860-61, i en aquest darrer any ja fou nomenat professor interí de Belles Arts, en el qual esdevingué l’inici d’una carrera docent que exerciria tota la vida paral·lelament a la d’artista creador.
Exposà per primer cop, a l’Exposición Nacional de Madrid de 1862, un quadre d’història important, ben romàntic, pintat en una nova estada a París, sobre el tema llegendari de La profecía del Tajo, obra que formà part de la col·lecció de Joan Girona, i que coneixem per fotografia, ja que no se sap de moment on es conserva ara. Algú relacionà aquesta obra amb l’estil de Camille Roqueplan. Començà aleshores a tenir certs problemes de salut, però guanyà una plaça de professor a l’Escuela de Bellas Artes de Cadis, l’any 1864, amb una pintura de gran format, Martiri dels sants Servand i Germà, que li valdria una tercera medalla a Madrid, i que, adquirida per l’Estat, avui es conserva al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, després d’haver estat dipositada molts anys a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Malgrat que el tema d’aquella pintura tan ambiciosa era el dels sants patrons de la ciutat de Cadis, l’ època de professor allà, però, és poc significativa ja que ell portava de cap aconseguir un trasllat a un lloc menys allunyat del seu cercle vital. En aquella exposició madrilenya encara va concórrer també amb una escultura.
Tot i que no tornaria a residir mai de manera fixa a la seva Terrassa natal, hi venia sovint, i en les estades feia nombrosos retrats de personatges terrassencs o encàrrecs per a col·leccionistes de la ciutat. Alguns d’aquests retrats són extraordinàriament intensos (Mercè Prunés —la seva madrastra— o Tomàs Rovira Brusi, olis sobre tela, Museu de Terrassa). Un d’aquells personatges, l’industrial xocolater Joan Piera i Ferret, actuà tota la vida de mecenes de l’artista, i el seu recolzament constant va ser decisiu per al bon desenvolupament de la carrera de Torras. Un ampli epistolari mantingut per l’artista amb ell, conservat pels seus descendents, resulta ser una font documental extraordinària sobre la biografia de Torras.
Malgrat que era un considerable retratista, entre la seva producció no hi sol haver figura en acció que es pugui enquadrar en el gènere costumista, tan freqüent en la seva època. En canvi, a través del seus dibuixos sabem que havia pres apunts de tipus populars força allunyats de casa, com de Tortosa, el camp de Tarragona, l’Horta de València o l’Aragó, i una dona dels barris baixos de Madrid s’inclou al recull de cromolitografies Las mujeres españolas, portuguesas y americanas, del 1873.
El 1866 obtingué un trasllat de facto a l’Escuela Superior de Pintura de Madrid, i guanyà un nou premi oficial, una altra tercera medalla, a l’Exposición Nacional, ara per una Sacra Família (que es conserva en dipòsit al Museu Comarcal de la Garrotxa, d’Olot), el 1867, any en què guanyà també un concurs de la Real Academia de Bellas Artes San Fernando per a realitzar la pintura de gran format La Virgen de las Victorias destinada a l’església espanyola de Tetuán, al Marroc —ja protectorat espanyol—, on encara ara presideix l’altar major.
Tot i detectar precoçment la proximitat del que seria la revolució del 1868, no semblava pas que l’ebullició política l’afectés gaire. El 1867 també fou confirmat com a professor d’estudis elementals de dibuix de l’Escola especial de pintura de Madrid, plaça que Torras exerciria fins el Juliol del 1871. A partir d’aquella època formà part de diversos tribunals d’oposicions per a escoles de Belles Arts arreu d’Espanya.
Després guanyà una medalla de plata a Saragossa, a l’Exposición Aragonesa de 1868, amb un Jesucrist mort, voltat de les tres Maries que, exposat més endavant a la Nacional madrilenya de 1871, fou també adquirit per l’Estat, que el té en dipòsit al Museu d’Art de Girona. Un Crist a la creu seu, molt velazqueny, exposat a una nova edició de l’Exposición Nacional de Madrid, la de 1876, es conserva al Museu d’Art de Sabadell, ciutat on residia el seu pare, i hi tenia també alguns clients importants, al Museu d’Art de la qual es troben també sis retrats seus de membres de la família Formosa, que tenia un paper destacat en l’entorn personal del pintor.
Tot i tenir la carrera estabilitzada com a professor oficial i tenir paral·lelament diversos encàrrecs privats, el manteniment material de l’artista continuava depenent en bona part de successives aportacions monetàries del seu protector Joan Piera.
Fou un dibuixant molt àgil i refinat, bé que es valia del dibuix no com a fi en si mateix sinó essencialment per preparar les obres de més envergadura. Una àmplia col·lecció de dibuixos seus, gairebé un centenar, procedents de la gran col·lecció del crític i escriptor modernista Raimond Casellas —la persona que potser va fer més per promoure el coneixement pòstum de l’artista—, es custodia al Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya, de Barcelona, i en bona part son apunts i esbossos per a pintures seves. Entre ells hi ha alguns paisatges, però molt pocs, ja que Torras va ser dels pocs pintors catalans vuitcentistes que no varen tenir una dedicació mínimament intensa a aquest gènere.
Per altra banda, Torras Armengol va ser un dels principals promotors de la societat d’artistes que entre 1874 i 1876 publicà a Madrid els tres volums de l’obra El grabador al aguafuerte, una iniciativa que recull els fruits d’una atenció aleshores insòlita dels artistes espanyols per aquesta tècnica de gravat, enfocada ara ja no com a simple mètode de reproducció d’imatges, com havia estat pràcticament sempre, sinó ja de pura creació artística. Els aiguaforts són de temes diversos però destaquen sobretot els de motius clàssics, com Policasta i Telèmac, Omphala i Hèrcules, Neró fugint de Roma, Silè, o Erato, i no participen del concepte vibrant que caracteritzà l’obra gravada de Marià Fortuny, l’altre gran artista català de l’època en dedicar-se també a l’aiguafort.
L’ obra com a escultor és digna però breu, insuficient per a caracteritzar un estil propi, en canvi la producció com a pintor —de la qual hi ha una bona selecció al Museu de Terrassa—- té una personalitat acusada, basada en un academicisme sòlid, típic del seu temps. Les composicions pictòriques de Torras, que sovint són de caire religiós, conserven només una certa flaire romàntica i en general tenen una elegància sòbria que recorda sovint en els detalls la gran pintura pompier francesa o anglesa, en tant que la seva obra retratística és exponent d’un realisme auster i atent a la psicologia dels retratats, d’una autenticitat molt distant dels retrats pomposos tan freqüents en la seva època.
L’opció vital de Torras de buscar camins professionals en el món oficial espanyol, geogràficament lluny de Catalunya, el va mantenir apartat de les inquietuds de la Renaixença, que poc o molt també varen afectar el món de les Belles Arts catalanes, el que fa d’ell un exponent força al marge de l’evolució general de la pintura catalana del seu temps.
Víctima d’una pulmonia fulminant, Torras morí a Madrid el 1878, d’on per carta havia dit algun cop que volia marxar per a tornar a treballar a Catalunya, un desig llargament sentit. Tanmateix la seva mort prematura impedí, sens dubte, que la seva sòlida personalitat artística, molt reconeguda en els cercles professionals però menys difosa entre el gran públic, assolís una visibilitat més brillant en el panorama de la pintura hispànica vuitcentista.
Pel damunt de possibles prejudicis d’escola, la redescoberta de l’obra de Torras, fou promoguda, des del 1910, pel noucentisme, especialment el que s’arrelava en la revista Ciutat de Terrassa, que veia en Torras un element important més enllà d’una bandera estètica: un sòlid carreu extraviat del patrimoni cultural de la ciutat i del país. Sens dubte, aquell exemple de recuperació patrimonial seria l’esca que engegaria tot un moviment similar a escala catalana: la reivindicació a través d’exposicions antològiques i monografies de noms de pintors vuitcentistes com Martí Alsina (1920), Benet Mercadé (1921), Joaquim Vayreda (1922), Simó Gómez (1923) o fins i tot Soler i Rovirosa (1931, que s’emprendrien des de l’Ajuntament de Barcelona.
