Francesc Casanovas Gorchs va ser un pintor, dibuixant, cantant d’òpera, crític d'art, comediògraf, director d'escena i empresari teatral.
Format a l'escola oficial de Llotja, a Barcelona, on en 1871-72, almenys va ser doblement premiat. En aquesta època ja participà en col·lectives barcelonines. Oposità a la Pensió Fortuny de l’Ajuntament de Barcelona (1875), amb el quadre Vestir al despullat, per anar a Roma, però el guanyador fou Arcadi Mas i Fondevila. El 1877, any dels seus primers dibuixos coneguts, va exposar pintures a l’Associació del Foment de les Arts, a Girona, on tornà a exposar l’any següent, va col·laborar a La Llumanera de Nova York i publicà alguna litografia a la revista Lo Nunci.
Entre els seus amics d’aquesta època hi ha el pintor Leopold Roca i Furnó, a qui va dibuixar en un del escassos retrats que se’n coneixen (Barcelona, Biblioteca de Catalunya). Va fer una primera estada a Roma, el 1880, i hi tractà i retratà l’emergent escultor i pintor català Antoni Fabrés, aleshores en etapa de formació.
Polifacètic des dels seus inicis, el 1882 Casanovas estrenà al teatre Romea de Barcelona la comèdia Infanticidi!, adaptació d’una obra italiana. Entre 1886 i 1889 va recórrer Itàlia —Novi, Tortona, Brescia, Cremona, Milà, Asti i Malta— com a baix cantant, integrat en companyies d'òpera italianes. El seu carnet d'apunts d'aquesta llarga campanya (Biblioteca de Catalunya) és un document vivíssim del món operístic de l'època, a través d’assaigs, retrats de cantants i paisatges dels llocs per on discorria la gira.
En 1891, de nou a Barcelona, participà en la Primera Exposició General de Belles Arts, on exposà Los cómicos de la legua, pintura de gran format que va ser difosa per la premsa i que segurament sigui la seva obra més ambiciosa. Estrenà noves comèdies, també adaptacions italianes, i les publicà amb il·lustracions seves (Mala jugada i L’última voluntat, de 1891 i 1892), dins un estil típic del realisme vuitcentista. Va ser l'il·lustrador principal de la revista La Llanterna de Manresa (1898-1899), i d’alguna comèdia impresa allà mateix. Recopilà i il·lustrà la monografia Catedral de Palma de Mallorca (Parera, Barcelona 1898) i va col·laborar en el volum Arquitectura moderna de Barcelona (J.B. Pons, Barcelona 1900). Traduí i il·lustrà Los hijos del pueblo, d’Eugène Sue (Barcelona 1904) i altres novel·les.
Va exercir diversos anys, al diari barceloní La Publicidad i a la revista Àlbum Salón (1900-1907), la crítica d'art fixa, si bé al diari la seva coexistia amb la de Josep M. Jordà, de caire modernista. Ell en canvi representava una tendència moderada i contemporitzadora, més propera als valors del vuitcentisme.
Bé que a principis de segle encara cantava, al teatre del Liceu de Barcelona, en aquesta etapa s’orientà principalment cap a la direcció artística al mateix teatre, on també va actuar de figurinista (òpera Emporium, d'Enric Morera i Eduard Marquina, 1906). A la mort de l'empresari Albert Bernis, es va fer càrrec de l'empresa del Liceu el 1911 tota la temporada d'hivern. Després hi continuà com a director escènic però més esporàdicament, i així va dirigir l'estrena a l’estat espanyol de l’òpera La fanciulla del West de Puccini (1915), entre altres obres destacades. A part del Liceu també exercí la direcció artística a algun altre teatre de Barcelona com Eldorado.
Quan deixà de fer crítica d’art, reprengué la seva tasca de pintor, amb més continuïtat que abans, i va participar en l'exposició d’autoretrats del Cercle Artístic de Barcelona (1907), i en 1908, 1909, 1911, 1913 i 1917 va celebrar exposicions individuals a la Sala Parés, així com va concórrer a diverses de les principals col·lectives barcelonines de llavors, sempre dins el seu estil realista ja ben conegut, molt fidel a reflectir l’aspecte precís dels temes copsats. En destacaven els retrats, però també cavalls i patis i carrerons antics de Barcelona, paisatges de la Vall d’Aro, etc. També presentà pastels. S’integrà en la conservadora Societat Artística y Literària de Catalunya, amb la qual exposà el 1911, 1918 i 1919. Bé que paral·lelament no havia abandonat pas la seva dedicació a les arts sumptuàries i seria premiat a la Exposición Española de Artes e Industrias Decorativas, de Mèxic, el 1910.
L'última etapa de la seva vida, Casanovas s’integrà cap el 1913 al taller Renart d'arts decoratives. Amic d’Apeles Mestres, va compartir amb ell un estil de tall vuitcentista i una ideologia francòfila i republicana que es plasmà en alguna il·lustració inèdita per poemes de guerra del seu amic.
