Puigcerdà (Cerdanya), 13-12-1835 - Barcelona (Barcelonès), 16-5-1910

Pere Borrell del Caso fou un pintor decididament realista molt apreciat a la seva època. Tant el públic com la crítica valoraven la seva obra artística i la constant tasca pedagògica que dugué a terme amb la seva acadèmia particular de Barcelona durant trenta anys. Per l’acadèmia hi van passar tres generacions d’estudiants, molts d’ells amb obres a diversos museus, reconeguts puntals de l’art català vuitcentista. Malgrat que aquestes dues premisses el situen en un alt nivell de qualitat, Borrell va ser un pintor pràcticament desconegut i gairebé oblidat durant el segle XX.

Els primers anys

L’interès per l’art va néixer en ell des de molt petit. La família tenia un taller de fusteria a Puigcerdà, on feien cadires de palla, amb potes i braços tornejats, pintades de colors vius i amb dibuixos geomètrics o flors. Ell no en va tenir prou amb aquelles decoracions i demanà insistentment a la mare un tros d’hule de la cuina per copiar-hi un quadre de la parròquia. Als catorze anys va fer una magnífica còpia del quadre, encara que es va servir de materials inadequats. Era una còpia de La Verge Dolorosa de l’italià Sassoferrato, estesa per tot Europa, coneguda a la vila com La Verge de l’Auxili. Els descendents conserven aquella primera obra que va cridar l’atenció de persones enteses i algunes el van voler ajudar a anar a estudiar a París o Barcelona. Malauradament, el pare del noi havia mort en una trobada contra guerrillers carlistes, coneguts amb el nom de matiners, i ell, que era el fill gran, va haver de continuar treballant al taller familiar. En aquella època també va pintar, de memòria, un retrat del pare amb barretina.

Estudis

Tenia ja vint-i-dos anys quan una família de la Cerdanya francesa l’ajudà a anar-se’n a Barcelona. Dos anys després, en el curs 1859-1860, aparegué per primera vegada el nom de Pere Borrell del Caso als llibres de l’Escola de Belles Arts, coneguda amb el nom d’Escola de Llotja. Les qualificacions obtingudes deixen clar l’interès d’aquell alumne que feia tants anys que desitjava aprendre les claus de l’art. Les qualificacions que es recullen als llibres de notes són mencions honorífiques de primera a quarta, com es feia a l’època. Els fulls dels quatre cursos estan firmats pel pintor Claudi Lorenzale; ell, Lluís Rigal i Pau Milà i Fontanals foren els seus mestres a l’Escola de Llotja. Aquests pintors sí que entren de ple en la qualificació de natzarens, aplicada també al seu alumne Borrell. Únicament en els encàrrecs concrets per a esglésies, convents o institucions públiques s’hi aprecia aquest estil pictòric, i aquestes obres eren les úniques que estaven a la vista dels crítics de principis del segle XX. Els altres treballs de l’artista són absolutament realistes i marcaven el seu estil personal. El temps que va passar a Barcelona abans de matricular-se a Llotja va treballar com a ebenista i va estalviar per pagar-se els futurs estudis. També sabem que mentre estudiava —i alguna vegada després— va treballar com a pintor dels decorats del Gran Teatre del Liceu, a les ordres de l’escenògraf francès Fèlix Cagé.

Família i domicilis

Setze anys després de sortir del seu Puigcerdà natal, havia aconseguit fer-se un lloc a la ciutat com a professional de la pintura. El dia 31 de maig de 1873 es casà a la catedral de Barcelona amb una antiga alumna seva de l’Escola Peninsular: Teresa Pla i Vilallonga, de vint-i-un anys. Ell en tenia trenta-set. El matrimoni va viure al carrer del Bisbe, número 5, tercer pis, on Borrell havia instal·lat una acadèmia privada. La situació urbanística de l’edifici va tenir importància per al treball pedagògic de Borrell. L’immoble estava situat a la zona que avui dia és la plaça de Garriga i Bachs. Anys més tard, el propietari de la casa donà el solar a l’Ajuntament de Barcelona per poder construir-hi l’actual Monument als herois del 1809. El consistori dedicà la plaça al generós propietari. Des del pis del pintor, situat a pocs metres de la paret de la catedral —i, sobretot, des del terrat de la casa, Pere Borrell i els alumnes tenien una vista impagable i gairebé exclusiva del claustre i d’altres elements de la catedral en obres. Segons recordava un dels alumnes, Artur Masriera, de la coneguda família de joiers modernistes en un article de memòries a La Vanguardia el 21 de novembre de 1922 (p. 16), titulat «De la Barcelona ochocentista a la Restauración. D. Pedro Borrell»: «El claustro visto desde arriba, las terrazas, cimborrio y campanarios eran para nosotros poemas vivientes de piedras augustas […]. El estudio de nuestra Seo fue para Borrell tema de enseñanza durante muchos años.» Ara ho podríem comparar amb el fet de veure la catedral i el claustre per mitjà d’un dron. Un quadre de Pere Borrell pintat allà ha fet dubtar més d’un galerista sobre l’enfocament impossible i, per tant, imaginat. Però l’explicació és prou senzilla sabent on va treballar Borrell. La pintura és propietat del Museu d’Història de la Ciutat. Va ser donada per l’Asociación de Galerías Pro-Arte l’any 1995 amb el nom de Catedral de Barcelona en noche de luna. A la catalogació publicada a la monografia del pintor, hi figura amb el número 97 i amb el títol Vista de la catedral de Barcelona des de l’estudi del pintor (figura 1). És el títol precís que ja havia donat al quadre Francesc Fontbona l’any 1973 a la Revista d’Art. Aquell article és, sense cap dubte, l’inici de la recuperació de la memòria i del valor de l’obra del desconegut artista.

El primer fill del matrimoni Borrell i Pla va ser filla. Maria va néixer el 18 de febrer de 1874. Dos anys més tard va néixer Ramon i l’any següent un altre noi, Juli. Tots van ser batejats a la veïna catedral de Barcelona i tots tres van ser pintors com el pare. Únicament Ramon i Juli van tenir èxit a la feina durant tota la vida. Maria pintava i la família va conservar-ne obres, sobretot pintures de flors, fetes amb pinzellada segura. Va assistir a les classes matutines únicament per a noies que impartia el seu pare i es pot dir que fou una pintora més de tantes que foren mal valorades en aquella època. Alguna de les seves obres es conserva al Museu Cerdà de Puigcerdà. Tres fills més, Joan, Rosa i Manuela, van morir amb pocs mesos en un altre domicili. L’any 1883, com cada estiu, anaren a Puigcerdà, on va néixer Dolors al setembre. El 1885 va néixer Salvador, ja a la casa del carrer del Paradís, on Borrell situà definitivament la seva famosa acadèmia de dibuix i pintura. Salvador també va aprendre a pintar i va exercir en una escola que instal·laren per a ell al carrer de Palma de Sant Just, número 1, primera. El 1888 va néixer Teresa, la petita de la família. Cinc anys més tard van tenir un altre fill, que va viure unes poques hores. Van ser deu fills: sis van viure més que el pare i només quatre van sobreviure la mare: Maria, Ramon, Juli i Teresa.

La família Borrell i Pla va canviar vuit vegades de domicili a Barcelona: del carrer del Bisbe a dos més i, després, el gener del 1885, al carrer del Paradís, número 10, segona. Al principal hi havia l’Acadèmia Borrell, que continuaria oberta fins al 1918, l’any que Ramon Borrell la tancà per dedicar-se a la seva pròpia obra pictòrica. Ell la va dirigir des que, a finals del 1900, el pare va deixar de pintar per una apoplexia. Del carrer del Paradís van anar a viure a tres cases del carrer d’Aragó. Els últims tres anys van viure a Palma de Sant Just, número 1, on hi havia l’escola de Salvador. És en aquest pis on Pere Borrell del Caso va morir a les cinc de la tarda del dia 16 de maig de 1910, als setanta-cinc anys.

A la seva vila natal, l’any 1888 va comprar una casa per a la seva família al carrer Major de Puigcerdà (llavors carrer de Santa Maria), a prop de la casa de la seva mare i el germà Josep. El germà petit, Francesc, havia emigrat a Cuba. A la planta baixa de casa seva hi situà el taller on treballava. Mentre va viure-hi el mestre, era punt de trobada i de tertúlies amb amics del poble o estiuejants acomodats de Barcelona, que els vilatans anomenaven la colònia de forasters. També hi anaven alumnes i pintors amics de Barcelona, que Borrell invitava per mostrar-los la bellesa de la Cerdanya. Perquè la vila no perdés aquest estimat record, el 20 de juny de 1957 s’hi instal·là una placa commemorativa pagada per la voluntat dels ceretans. Sembla que per la dificultat de col·locar-la al mateix lloc de la façana d’un edifici que es construí als anys setanta, la placa no es va instal·lar i va deixar de ser record del pintor per als vilatans i els visitants de la vila. Després de molts anys i moltes gestions, la placa es va poder recuperar i ara es conserva al Museu Cerdà.

L'Acadèmia Borrell de dibuix i pintura

La vocació pedagògica de Pere Borrell començà abans que acabés els estudis. A la pensió d’estudiants on vivia, al carrer del Duc de la Victòria, havia donat classes a companys de Llotja, com ara l’escultor Rossend Nobas i els pintors Romà Ribera i Joan Ferrer i Miró. D’aquest darrer company, molt més jove que ell, va fer un retrat amb un estudi de llum acurat, on figura la dedicatòria «A mi discípulo y amigo J. F. M.». Just després d’acabar els estudis a Llotja, Borrell ja era professor de dibuix i pintura a l’Escola Peninsular.

Malgrat que a Llotja va aprendre les tècniques clàssiques de còpia de làmines i la còpia de quadres de l’estil imperant a la cultura de l’època, presoner dels temes religiosos i mitològics, a la seva acadèmia feia treballar als alumnes els dibuixos del natural, de manera que s’aconseguia un ràpid progrés. El 1868 és l’any que més s’esmenta com el d’obertura de l’acadèmia particular, que fou la seva font principal d’ingressos. Per controlar les entrades extres a partir del seu casament, el mes de maig del 1873 va començar a apuntar els quadres que venia a clients i institucions de la ciutat. Amb els anys, aquell quadern es convertí en un inventari de les seves pintures i fou publicat per Francesc Fontbona. És una font d’informació preciosa per a la investigació destinada a la monografia. Borrell no apuntava únicament el preu del quadre amb el símbol del dòlar ($), que significava ‘duros’, sinó també el cognom del comprador i el tema del quadre.

Seria massa llarga la llista d’alumnes il·lustres de Borrell. Els de l’última generació encara no havien nascut quan Pere Borrell fundà l’acadèmia. Entre els alumnes més coneguts pel ressò internacional de les seves obres, hi ha Josep Maria Sert; Francesc Galofré Oller, autor de Bòria avall, penna d’assots, que generà cues per veure-la exposada a la Sala Parés; Joan Ferrer i Miró, guanyador de la medalla d’or de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1888 amb l’obra Exposició pública d’un quadre; Romà Ribera, pintor d’èxit a París; Marià Pidelaserra; Antoni Fabrés; l’escultor Emili Fontbona; els arquitectes Francesc de Paula Nebot i Bonaventura Bassegoda, i els dos fills del mestre, Ramon Borrell i Pla, amb obra al Museu del Modernisme Català, i Juli Borrell i Pla, conegut sobretot per El lavatori de peus del Dijous Sant, exposat al Museu de la Catedral de Barcelona i amb una profusa producció a l’Amèrica del Sud. Cal ressenyar que Juli Borrell i Pla va tenir un fill que portava el nom de l’avi i també fou pintor: Pere Borrell i Beltran. Firmava com a «P. Borrell», com l’avi, però amb una cal·ligrafia diferent. A vegades, s’ha confós l’autoria del net amb la de l’avi. Naturalment els temes pintats pel jove seguien les noves tendències, encara que excel·lís en els retrats.

Hi ha una iniciativa molt curiosa relacionada amb els últims alumnes de Borrell, els que van formar la colla El Rovell de l’Ou, pel nom de la taverna on es trobaven. Quan Pere Ysern i Alié obtingué la beca per estudiar a Roma, van tenir la idea d’enviar-li cada quinze dies una revista manuscrita i amb il·lustracions. Portava el títol Il Tiberio i va durar des del novembre del 1896 fins al març del 1898. Guardada curosament per Pere Ysern i Alié, la col·lecció va pertànyer a un particular i ja al segle XXI fou adquirida per la Biblioteca de Catalunya.

Obra

Pere Borrell del Caso va tenir l’any 1884 un estudi al passeig de Gràcia, número 136, segona, on atenia clients estiuejants de Puigcerdà i coneguts d’aquests que el recomanaven a famílies benestants. Principalment li encarregaven retrats i Borrell es queixava que pintar tants retrats li impedia dedicar-se a temes més imaginatius, de gènere o paisatges. Això es desprèn de les cartes de Romà Ribera des de París, que van conservar els descendents de Borrell. En una d’elles Ribera escriu «[…] “tout est bien qui finit bien” como dicen los franceses y supongo que a estas horas está V. ya trabajando de firme en sus retratos que [...] del modo que V. los hace, son artísticos como el mayor cuadro». Les cartes de Ribera a Borrell es conserven a la Biblioteca de Catalunya. També va fer retrats esplèndids i molts cuidats d’amics del poble i vilatans propers, com ara La filla de la Marieta Xixu (figura 4), que no és el cognom real, sinó el que li donaven al poble. És importat remarcar la diferència entre els retrats pintats al natural, en què es veu un estudi psicològic detallat del personatge —com ara el de Francesc Barbosa i Soler (figura 5), de l’any 1879, o el de la senyora Pons de Grau, el marit de la qual era un important tintorer de teixits, en què Borrell es recrea pintant el vestit acolorit de la dama—, i els retrats que va haver de pintar a partir de fotografies, que no són pocs, encarregats pels familiars d’alguns difunts. Esmentem, per exemple, la coneguda viuda Tolrà —una de les millors clientes de l’artista—, propietària de la coneguda fàbrica de roba blanca per a llençols, que encarregà el 1898 els retrats del seu capellà privat, mort aquell any i a qui Borrell coneixia personalment, i del seu marit, que havia mort el 1882.

Borrell va tenir un marcat interès pels paisatges. De fet, els paisatges que pintava van sobresortir sobre els paisatges que es pintaven a la seva època. Molts els va conservar a casa seva, sobretot esbossos per desenvolupar posteriorment, així com quadres de gran mida encarregats per clients de la Cerdanya i de Barcelona, com el capellà Marcet i una important propietària de terres a Bolvir. Continuà pintant diversos quadres en trompe-l’oeil per encàrrec o per presentar a exposicions, la majoria dels quals han arribat als nostres dies.

Sobre les pintures de tema religiós de Borrell del Caso, cal assenyalar que totes les que estaven situades a diversos temples, convents i oratoris particulars van ser cremades durant la Guerra Civil (1936-1939). Hi havia importants quadres, per temàtica, tècnica i mides, a temples ben coneguts: a la catedral de Girona (tres a l’altar de sant Josep, un a la capella del bateig —només en queda la fotografia—); a l’església de les Saleses de Barcelona; a la capella de Sant Jaume de Rigolisa, de Puigcerdà (cinc quadres); a l’església de Castellar del Vallès, edificada i ornamentada amb tal magnificència per la viuda Tolrà, que era coneguda a l’època com la catedral del Vallès (entre molts d’altres, nou quadres a l’altar de sant Josep; el del Sagrat Cor, per al sagrari; l’Aparició de Jesús a la beata Margarita, i tots els quadres per al viacrucis), i al temple dels pares Escolapis de les escoles per als obrers de la fàbrica Tolrà (dos quadres). La viuda Tolrà també va encarregar a Borrell sis quadres de tema religiós per al saló de casa seva, al carrer de Bergara de Barcelona: quatre foren donats en testament al Museu d’Art Modern de Barcelona l’any 1921 i ara es conserven als magatzems del MNAC. En aquest darrer encàrrec tan important es pot apreciar que hi van col·laborar els dos fills de l’artista.

El nombre de quadres i esbossos catalogats ha estat de tres-cents quaranta-dos entre els que figuren a la monografia i els apareguts posteriorment. En general es pot dir que els quadres de Pere Borrell pràcticament estan fora del mercat de l’art. Els hereus dels clients del pintor els conserven a la família.