Barcelona (Barcelonès), 5-12-1874 - Barcelona (Barcelonès), 18-1-1949

Joan Busquets i Jané va ser l’ebenista i decorador més destacat de la Casa Busquets, fundada el 1840 pel seu oncle Josep Busquets i Cornet, que havia situat el taller botiga al carrer de la Ciutat, número 9, a la cantonada amb el carrer de Bellafila. Amb l’arribada de dos germans més, Miquel i Marc Antoni, va passar a denominar-se Busquets y Hermanos, fins que, amb la incorporació d’altres parents i del petit dels germans, el 1865 va esdevenir Busquets, Hermanos y Cía. El 1888 Joan Busquets i Cornet, que excel·lia com a mestre tapisser, va passar a ser el cap del taller, cosa que va comportar un nou canvi de nom: l’establiment va passar a anomenar-se Joan Busquets. En l’entretant, el seu fill Joan Busquets i Jané s’estava formant com a moblista i decorador a l’Escola d’Arts i Oficis de Llotja, estudis que va acabar el curs 1895-1896, en què va rebre una borsa de viatge per visitar diferents museus d’Espanya. Durant la dècada dels noranta, a la premsa hi començava a aparèixer la denominació J. Busquets e Hijo i, finalment, cap al 1900, va passar a ser la Casa Busquets.

El 1917, els Busquets van deixar Ciutat Vella per situar-se al passeig de Gràcia, número 36, on l’any 1918 s’inauguraria la Sala Busquets, un espai expositiu que es va ampliar el 1927 i que, encara el 1933, es va tornar a ampliar amb la sala gran d’exposicions. Durant la Guerra Civil, els tallers Busquets, que el 1933 s’havien situat al carrer d’Aragó, van ser col·lectivitzats, amb diferents trasllats primer al camí d’Horta, més tard al carrer de Pérez Galdós i, finalment, al carrer de Lluís Sagnier.

El 18 de gener de 1949, Joan Busquets i Jané va morir atropellat per un tramvia. La Casa Busquets va continuar funcionant fins al 1956 amb el darrer ebenista de la nissaga, Joan Busquets i Guindulain, que va salvaguardar la memòria i el llegat documental de la Casa Busquets amb una donació al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Centre de Documentació del Museu del Disseny de Barcelona.

Durant més de cent anys, els Busquets van produir mobiliari, tapisseries i decoració en general, tot adaptant-se contínuament als canvis de gust de la clientela, en una evolució que va des de l’eclecticisme de l’estil de la Renaixença i la moda tapissera dels vuit-cents, passant pel Modernisme decoratiu del tombant de segle, amb canvis vers el Noucentisme, el déco i l’anomenat moble modern dels anys trenta, fins a arribar a la repetició d’estils —com el neoisabelí— en època de postguerra. A partir del 1898-1900, Joan Busquets i Jané va comptar amb un estol d’artesans qualificats, com el seu cosí Eusebi Busquets i Conill, que feia de tallista. També va encarregar dibuixos per a marqueteries o tapissos pintats a artistes com els germans Junyent (Sebastià i Oleguer) i Josep Pey. A la biblioteca del taller s’hi podien trobar llibres, catàlegs, repertoris decoratius i mètodes d’aplicació ornamental, amb làmines que servien d’inspiració per als projectes (com la de les plantes d’Eugène Grasset i els animals de Maurice Pillard Verneuil, així com revistes il·lustrades franceses, com Art et Décoration o L’Art Décoratif, i alemanyes o angleses, a les quals estaven subscrits). Busquets viatjava sovint a París i Leipzig, entre altres ciutats, a la recerca de novetats. Va formar part de manera activa de diverses entitats i activitats, com el Centro de Arte Decorativo i el Foment de les Arts Decoratives, entitat de la qual va ser fundador el 1903 i president des del 1918 fins al 1923. L’any 1902 va impulsar la fundació de la Caja de Pensiones Vitalicias para la Jubilación del Obrero del Ramo de Ebanistería.

Al llarg de la seva trajectòria, va participar en diverses exposicions nacionals i internacionals.

Obra

Va dur a terme nombrosos encàrrecs de mobiliari neo Lluís XV, neo Lluís XVI, neorenaixentista i neogòtic, a banda de noves i originals formes modernistes, noucentistes, déco i de moble modern. Va produir peces singulars per als certàmens nacionals i internacionals, d’entre els quals podem destacar la venda a l’Ajuntament de Barcelona de l’arquimesa del 1898, que, sota el lema «Arte pro arte», va ser executada amb un gran virtuosisme. Aquest tipus d’arqueta secreter (anomenada bagueño) va esdevenir un moble de lluïment decoratiu de la Casa Busquets, amb alguns exemplars rellevants, com és el del 1918.

Els primers models modernistes de Busquets es caracteritzen per la decoració floral dels plafons amb pirogravats, molts d’ells signats. Una galeria de cadires amb unes característiques petges sinuoses recorden les formes orgàniques del lligador que Antoni Gaudí va fer per al Palau Güell i també s’hi percep la influència de Louis Majorèlle. A l’Exposició Universal de París del 1900, els Busquets van construir la parada dels Sobrinos de Juan Batlló, una mostra del gust per l’art nouveau. Encàrrecs com el nou tron del cardenal Casañas per al Palau Episcopal de Barcelona l’any 1901 es van combinar amb l’agençament d’interiors en què cada estança adoptava un estil diferent, com es fa palès a les fotografies fetes per Pau Audouard (que tenia l’estudi als baixos de la Casa Lleó Morera, moblat pels Busquets), que va anar conformant un catàleg dels models i d’algunes cases decorades pels Busquets. Cal destacar la residència de Carme Felip, vídua de Baixeras, a la Gran Via de les Corts Catalanes, número 591, a la cantonada amb el carrer de Balmes (va ser bombardejada durant la Guerra Civil). A partir de l’Exposició d’Arts Decoratives de Torí del 1902 es van simplificar les formes, amb una marcada influència de la Secessió vienesa, com veiem en els mobles del dormitori de Francesc Cambó, amb el motiu ornamental de la ploma de paó.

El 1904, amb motiu de la visita del rei a Barcelona, va moblar la Capitania General i va convertir-se en proveïdor de la Casa Reial. Per a la família de l’indià Josep Gener i Batet va produir dos oratoris (avui dia exposats al MNAC i a la basílica del Tibidabo). També va elaborar mobiliari modernista per a residències d’estiueig, com la colònia Busquets, a Vallvidrera, o la vil·la Adauta, a la Garriga. El dormitori presentat a l’Exposició Internacional del Moble i Decoració d’Interiors, al concurs organitzat pel FAD, Per a la bellesa de la llar humil (1923), és un bon exemple del canvi produït amb el Noucentisme, que contrasta amb l’elegància i el luxe del mobiliari déco dels anys vint. També, cal destacar el menjador presentat a l’Exposició d’Arts decoratives de París del 1925 i el dormitori dels senyors Bouvard, projecte dirigit per Busquets en col·laboració amb Lluís Bracons, decorat amb laques elaborades per Enriqueta Benigani (1927). Això contrasta amb els encàrrecs oficials del 1923, entre els quals és digne d’esment el mobiliari dels despatxos de les diputacions de Barcelona i Tarragona, recreacions d’estils històrics com el neogòtic i el neorenaixement, respectivament. L’arquitecte Joan Rubió i Bellver va encarregar-li el mobiliari del Saló de la Mare de Déu de Montserrat (actualment Palau de la Generalitat), la vitrina per a les banderes de les diputacions i l’estoig per a l’ofrena al monestir de Montserrat. A l’Exposició Internacional del 1929 de Barcelona, el despatx de J. Busquets “decorador” va esdevenir el model per als nous projectes decoratius de la dècada dels trenta, abans de la Guerra Civil.

Tal com manifestava ell mateix en època de postguerra, l’estil neoisabelí que demanava la clientela, àvida d’emular un passat perdut, era un símptoma de la pèrdua de creativitat d’aquells anys.

Obres destacades