Francesc Camps Ribera va ser considerat per Rafael Benet un «agitador artístic barcelonès de direcció cromàtica nonelliana», frase que sintetitza la tasca que aquest artista d’esperit inquiet va dur a terme com a líder, artífex i impulsor de diverses iniciatives artístiques en el molt ric panorama cultural barceloní d’entreguerres. D’altra banda, Camps és un continuador de la tasca que Nonell, amb la seva mort prematura, no va poder concloure; el refinament cromàtic al qual havia arribat Nonell l’últim any de la seva vida, Camps Ribera l’amplia i el perfecciona.
Francesc Camps Ribera va néixer al carrer de Sant Pere Mitjà, número 64, de Barcelona; va ser el vuitè fill d’una família modesta sense antecedents artístics. Cap al 1905 va entrar a estudiar a l’Escola Horaciana, amb Pau Vila com a mentor. Camps, d’esperit inquiet i emprenedor, va saber aprofitar la formació humana, artística i humanística que li va oferir aquesta institució. Entre el 1907 i el 1908 va conèixer Isidre Nonell, que vivia al seu barri, a través de la seva germana, que era perruquera i pentinava la mare de Nonell. Camps va acompanyar Nonell a pintar al Paral·lel, a Montjuïc i també al mercat municipal, i va rebre classes de Nonell al seu taller fins a la mort d’aquest artista el 1911. Aquest intens aprenentatge amb Nonell va marcar la seva vida artística per bé i per mal, com ell mateix va afirmar.
Cap al 1910 freqüentava l’Ateneu Obrer, on aquell mateix any va participar en una primera exposició col·lectiva i on també va conèixer els artistes Alfons Iglesias i Francesc Vidal Galícia, que serien amics tota la vida i amb qui formaria el grup Nou Ambient. Amb aquests artistes i altres va coincidir quan el 1912 va entrar a estudiar a l’escola Arts, dirigida per Antoni Gelabert, al carrer de Petritxol, número 1, una escola amb mètodes d’aprenentatge progressistes on es respectava la llibertat de l’alumne i es fomentava el dibuix i la pintura al natural. Camps ja apuntava maneres de líder des de bon principi, exposà a les col·lectives d’aquesta acadèmia del 1916 i el 1917 i intentà formar una associació amb artistes de l’escola Arts. Aquests anys d’aprenentatge els combinà amb feines de dibuixant molt precàries, de les quals destaquem els dibuixos fets per al setmanari La Piula, fins que el 1918 va entrar a treballar a la fàbrica de refractaris Cucurny Hermanos, a l’Hospitalet, on va aconseguir una certa estabilitat econòmica a la vegada que continuava la lluita per professionalitzar-se com a pintor.
A finals del 1918, Camps va prendre la iniciativa de formar un grup artístic seguint l’exemple del grup Els Evolucionistes, amb el primer objectiu de fer exposicions conjuntes i participar com a grup en exposicions oficials. Així, el novembre del 1918 es va constituir el grup Nou Ambient al restaurant Refectorium, que va ser el seu lloc de reunió habitual. A més de Camps, formaven el grup Alfons Iglesias, Tomàs Llobet, Ramon Soler, Francesc Vidal Galícia i Àngel Villanueva, als quals després es van afegir Antoni Roca, Jacint Olivé, Àngel Tarrach i Josep Ventosa, amb la col·laboració d’Emili Marquès, Francisco Sainz de la Maza i Emili Store.
El grup oficialment durà fins al 1924, però allargaren les seves activitats fins al 1932. Entre el 1919 i el 1923 Josep Dalmau els va donar l’oportunitat d’exposar les seves obres en una exposició anual a les seves galeries. També hi van exposar altres grups afins que formaven la generació del 1917, que pretenia una renovació de l’art al marge del Noucentisme i també de les avantguardes, encara que alguns d’ells, com Camps Ribera, van experimentar amb el cubisme per després situar-se en un just milieu, un camí que els portà a un realisme sintètic personal, deutor sobretot del principi de Cézanne. A més, el grup Nou Ambient va fer diverses exposicions al restaurant Refectorium i a la galeria Antonietti; el 1925 en van fer una a la galeria El Camarín; el 1928 i el 1929, al local de l’Orfeó de Sants, i l’última a la galeria Les Arts el 1932.
El grup sempre va estar liderat per Camps Ribera, que, a més d’exposar, intentà consensuar una coherència estètica, mostrada molt especialment en la pintura de temàtica suburbial i urbana de barri (figures 1 i 4) vista sense idealismes amb la intenció de mostrar una realitat que amb la industrialització estava canviant molt ràpidament. Aquesta coherència es veia també reflectida per escrit en uns estatuts interiors i en una revista d’art, Nou Ambient, escrita principalment per Camps Ribera i Antoni Roca, de la qual es van publicar sis números el 1924 en plena dictadura de Primo de Rivera, amb la corresponent censura. Un dels seus principis era la reivindicació de mestres catalans del passat i molt especialment d’Isidre Nonell, que des de la seva mort tenia un nivell de prestigi molt baix. Camps sempre es va sentir en deute amb ell i el febrer del 1922, juntament amb Roca i Tarrach, van organitzar una exposició d’obres de Nonell a les Galeries Dalmau, que marcà un punt d’inflexió important en el reconeixement d’aquest artista. (El mèrit se’l va endur el grup Nou Ambient sencer, però, per unes cartes de Camps i de Vidal Galícia a Alfons Iglesias, sabem que la resta dels membres van fer poc més que aparèixer a les fotografies.)
Juntament amb la seva activitat amb el grup Nou Ambient, Camps Ribera va anar forjant la seva pròpia carrera artística, amb una experimentació constant en diverses tendències i tècniques que no deixaven de desconcertar la crítica. A més de la pintura suburbial, que fou una constant, el 1920 va començar a assajar el cubisme en llibertat durant tres anys (figures 2 i 3). A partir del 1922 —any en què va conèixer Aurèlia Montserrat, la seva dona i mussa durant més de quaranta anys—, la figura humana principalment femenina esdevingué el tema principal de les seves obres (figures 6 i 7). Camps Ribera representava una dona moderna, descontextualitzada del seu àmbit domèstic, amb fons neutres, i ho feia sempre en constant recerca de la matèria pictòrica i el color.
El 1924 va fer la seva primera exposició individual a la galeria El Camarín. Aquell mateix any va fer el primer viatge d’estada curta a París, tantes vegades ajornat, primer pel conflicte bèl·lic i després per motius econòmics; en va treure profit, però no deixà influència en la seva obra. El 1925 va exposar amb Emili Store a les Galeries Dalmau i el 1926 va tornar a exposar amb Tarrach a El Camarín. A partir del 1926 va tenir una relació estreta amb la Sala Parés, on, a més de participar en moltes de les exposicions col·lectives que s’hi feien, va fer tres exposicions individuals els anys 1928, 1931 i 1934, sense lligar-se al sistema d’exclusives ideat pels germans Maragall. En la seva lluita cap a la professionalització com a artista, el 1928 Camps Ribera va entrar a formar part del grup de patrocinats de Joan Merli, que va crear un sistema de subscripcions amb pagament d’una quota mensual en què el soci tenia dret a una o dues obres dels artistes patrocinats. Amb la mateixa idea, el 1932 Camps va fundar el Grup d’Artistes Independents (GAI), juntament amb Joan Commeleran, Josep Gausachs, Josep Granyer i Martí Llauradó.
Camps va viure molt intensament els anys de la República, participà en diverses tertúlies d’artistes de la seva generació, escrigué articles relacionats amb l’art en diaris de tendència republicana, com El Poble, L’Opinió i La Humanitat, i participà activament en les exposicions oficials i en els salons de Montjuïc en qualitat d’artista i de membre del comitè organitzador, del qual va ser secretari els anys 1933 i 1934 i vocal el 1935. Com va reconèixer Joan Merli, va ser l’impulsor de la I Fira del Dibuix del 1932 i va participar en les successives mostres del 1933 i el 1934. També va ser promotor i va participar en l’Exposició del Nu del 1933.
L’exposició del 1934 va suposar el seu màxim reconeixement com a artista en l’àmbit privat. Joan Anton Maragall va recordar aquesta exposició com una de les memorables per l’èxit de públic i de crítica que va tenir, encara que de vendes va ser fluixa. La crítica, que fins als anys trenta havia estat dura amb les seves experimentacions constants, ara en reconeixia la vàlua. En el catàleg d’aquesta exposició hi ha reproduïts sis retrats d’ell fets per artistes de la seva època, fet que es pot interpretar com un reconeixement de la seva condició d’artista per part dels afins.
En esclatar la Guerra Civil, Camps, compromès amb la República, va formar part del Sindicat d’Artistes, Pintors i Escultors Catalans (SAPEC), va ser nomenat secretari del Comitè de Propaganda i va participar en la defensa i la recuperació del patrimoni artístic. El 1937 una falsa acusació l’obligà a fugir a Marsella i després a París, on es va reunir amb la família i on li hauria agradat quedar-se, però el 1939, amb l’amenaça de la guerra, s’embarcà cap a Mèxic, a un exili que durà quaranta anys.
Camps mateix va reconèixer anys més tard que a Mèxic res no va ser fàcil. Després d’unes curtes estades a Veracruz (1939-1940) i Jalapa (1940-1942), s’instal·là a la capital per mirar d’entrar en la vida artística i cultural mexicana. A Mèxic D. F. va entrar en contacte amb responsables culturals mexicans i també amb intel·lectuals i artistes espanyols exiliats. Durant alguns anys va ser professor de dibuix a l’Escuela de Bellas Artes. En tots els anys d’exili a Mèxic, va fer vint-i-quatre exposicions individuals i va participar en nombroses col·lectives a Mèxic, els Estats Units i Cuba, on va fer una exposició individual el 1948. La seva obra artística evolucionà cap a un tipus de pintura ètnica, amb una nova paleta de colors i diferents textures, amb què representà el paisatge mexicà (figura 8) i retratà la seva gent. També va participar en expedicions arqueològiques i va col·leccionar peces que després reciclava i convertia en collages, que són les seves obres més característiques de l’etapa mexicana (figura 7).
Segons l’opinió de Montserrat Galí, que ha estudiat els artistes catalans exiliats, Camps no va arribar a arrelar mai a Mèxic. Per la seva categoria artística, podria haver influït en molts artistes joves, però la seva presència es va limitar a les exposicions, les conferències i el periodisme sense arribar a fer-hi escola. Sempre va pensar a tornar a Barcelona. Després d’uns viatges de tempteig a Madrid, on va fer una exposició el 1965, i a Barcelona, on el 1974 va exposar a la Sala Nonell, va anar preparant la tornada, que es va produir un cop morta la seva dona, Aurèlia. El 1979 va tornar a Barcelona casat de nou amb una senyora catalana, Lluïsa, i deixant els fills i nets a Mèxic.
La tornada tampoc no va ser com ell esperava: els temps havien canviat i el món artístic en el qual ell s’havia mogut amb tanta soltesa abans de la guerra ja l’havia enterrat. Tot i això, recuperà alguns contactes amb amics i artistes i continuà treballant amb molta empenta per recuperar en part aquell esperit de Nou Ambient, de paisatges suburbans, ampliats ara a la vall d’Aran, la Costa Brava, el Segrià i el Pirineu gironí. Amb la finalitat de fer-se visible que sempre el caracteritzà, els primers anys vuitanta presentà obra en algunes mostres. El 1982 va fer una exposició al Museu de l’Empordà amb obres de totes les seves etapes. Cal destacar també la seva mediació per fer possible la donació al Museu de l’Empordà de la col·lecció Fàbrega, composta per obres d’artistes catalans exiliats, entre les quals n’hi havia de seves. D’aquesta col·lecció se’n van fer dues exposicions: el 1983 i el 1984. El 1986 el Cercle de Sant Lluc el nomenà soci d’honor. El mateix any, Francesc Miralles va comissariar una exposició antològica de Camps Ribera, acompanyada d’algunes obres dels altres membres del grup Nou Ambient, a la sala d’exposicions de “la Caixa” de Barcelona. Va ser l’homenatge merescut i el darrer a una llarga trajectòria artística. Camps Ribera va morir el 28 d’agost de 1991 oblidat per quasi tothom.
