Fra Josep de la Concepció fou un dels arquitectes més importants de l’època del Barroc a Catalunya, tant per l’ingent volum d’obres que va concebre com per la versatilitat dels seus models i la renovació d’alguns dels tipus constructius que desenvolupà. La qualitat dels seus dissenys arquitectònics el feu mereixedor del sobrenom el Tracista, amb el qual habitualment era conegut i esmentat en la documentació. Els consellers de la ciutat de Vic es referiren a ell com un «gran architector y home de trassa» i els jurats d’Esparreguera l’esmenten com «un dels majors oficials no sols del Principat de Catalunya, però de tota España, com ho demostren ses obres tan insignes i alabades traces que contínuament fa». Membre de l’orde religiós dels Carmelites Descalços, va fer compatible la seva vocació religiosa amb la seva activitat professional i esdevingué el més clar exponent del vessant classicista en el context arquitectònic del segle XVII català. Fra Joan de Sant Josep, membre de la mateixa congregació i contemporani de l’arquitecte, va ser qui aportà les primeres dades biogràfiques rellevants sobre fra Josep de la Concepció i el primer a fer una valoració de les seves aportacions al món edilici de la seva època.
Batejat el 24 de juliol de 1626 amb el nom de Cristòfol Pere Josep Isidre Fuster, era fill de Jacint Fuster, mestre fuster de Valls, i fou molt probablement en el taller patern on adquirí els primers coneixements en la pràctica del dibuix i la traça. La seva vocació religiosa es manifestà amb anterioritat a l’inici de la seva activitat professional. Va prendre els hàbits com a carmelita descalç el 25 de juliol de 1651 en el convent de Sant Josep de Mataró i, un any més tard, el 30 de setembre de 1652, professava en religió amb el nom de fra Josep de la Concepció. Poc temps després era nomenat tracista oficial de la província de Sant Josep dels Carmelites Descalços, que des del 1610 fins al 1685 va comprendre els territoris de Catalunya, l’Aragó i València. Per això, la seva primera intervenció documentada com a arquitecte es va produir a terres valencianes, l’any 1655, com a dissenyador del convent dels carmelites descalços de Sant Josep i Santa Anna de la població d’Énguera (a la província de València). En aquesta obra quedaren definits per primer cop alguns trets que, adaptant-se al llenguatge sobri i despullat de l’orde religiós al qual pertanyia, serien habituals en les obres de l’arquitecte vallenc. La intervenció a Énguera no només inaugurà el conjunt d’establiments conventuals traçats pel frare, sinó que encapçalà el catàleg d’obres d’un joveníssim fra Josep, fet que encara és més important. En aquest moment només tenia vint-i-set anys i s’estrenà com a arquitecte introduint elements innovadors, com ara l’aplicació de cúpules en el coronament de les capelles laterals, amb una clara voluntat de dotar de llum aquests àmbits que tradicionalment n’estaven mancats.
Aquesta primera actuació com a tracista oficial de la seva congregació vingué seguida en els anys immediatament posteriors per altres intervencions en altres convents de descalços: les obres d’ampliació del convent de Sant Josep de Barcelona, el convent de Nostra Senyora de Gràcia de Barcelona (figura 1; només se’n conserva l’església, actualment dita dels Josepets), l’església del convent de Sant Rafael de la Selva del Camp (totes tres començades el 1658), el convent de Sant Josep de Mataró (1660), el convent de monges carmelites descalces de Sant Josep de Reus (1660, desaparegut) i el convent de Sant Jeroni de Vic (1663, desaparegut).
A mitjans del segle XVII, moment en què fra Josep inicià la seva activitat, l’arquitectura religiosa a Catalunya estava tot just consolidant l’aplicació d’uns models constructius derivats de les importants aportacions fetes per Jaume Amigó i Pere Blai, membres de l’Escola del Camp. El bagatge formatiu de fra Josep de la Concepció beu, d’una banda, d’aquests models arquitectònics, que probablement havia tingut oportunitat de conèixer en la seva joventut, i, de l’altra, de la seva naturalesa de religiós, que no només li donà accés a les riques biblioteques que habitualment posseïen els cenobis (generalment ben nodrides de tractats d’aritmètica, perspectiva o arquitectura), sinó que, a més, el familiaritzà amb els espais de la vida monàstica mendicant, que quedaven reflectits a través d’una extrema austeritat tectònica, una estricta simplicitat estructural, el despullament de les superfícies i l’ús d’elements arquitectònics provinents del repertori clàssic que hi havien de ser aplicats per resoldre funcions diverses dins d’aquests cenobis (ornamentació de façanes, articulació d’espais interiors, sistemes diversos de cobertura de naus o de capelles laterals). Van ser aquestes virtuts, juntament amb les seves habilitats com a dibuixant, les que afavoriren que la seva fama com a arquitecte s’estengués ràpidament i que els seus serveis comencessin a ser reclamats fora del seu orde religiós.
L’any 1663, el marquès de Castel Rodrigo (lloctinent general de Catalunya entre el 1663 i el 1664) li encarregà la transformació de l’edifici gòtic de l’antiga Hala dels Draps de Barcelona en el nou Palau del Virrei (ubicat al pla de Palau i destruït per un incendi el 1875), obra que suposà la seva primera incursió professional fora de la congregació dels Descalços i la primera en l’àmbit de l’arquitectura civil. En els anys immediatament posteriors, la seva activitat com a tracista i mestre d’obres s’accelerà considerablement i es diversificà en empreses de naturalesa molt diversa, mentre mantenia el seu paper de tracista oficial de l’orde dels Carmelites Descalços fins al final dels seus dies. En aquest àmbit de la seva congregació religiosa va dissenyar, per exemple, el nou convent de frares carmelites descalços de Nostra Senyora del Miracle de Tortosa (1664, desaparegut), l’església del convent de monges carmelites descalces de Nostra Senyora de Gràcia de la localitat castellonenca de Caudiel (1671), el convent de frares carmelites descalços de la Sagrada Família de la també castellonenca localitat de Nules (1674), el convent de monges carmelites descalces de Santa Teresa de Mataró (1676), el convent de frares carmelites descalços de Santa Teresa de Balaguer (1682, desaparegut) i la capella de Sant Teodor de l’església del convent de frares carmelites descalços de Sant Llorenç de Tarragona (1686, desaparegut). En totes aquestes construccions, fra Josep de la Concepció es mantingué fidel als elements estilístics definidors de l’arquitectura de l’orde descalç, entre els quals destaca la característica façana d’església de tres cossos.
Les empreses dutes a terme pel tracista fora de la seva congregació són abundants i sorprenen tant per la diversitat de tipus que desenvolupà com pel caràcter innovador que hi incorporà en alguns casos. Després de dissenyar l’any 1668 la capella del Santíssim Sagrament de l’església parroquial de Santa Maria de Mataró, fra Josep va traçar el campanar de l’església parroquial de Sant Antoni de Vilanova i la Geltrú (1670), amb el qual inaugurà un nou model basat en la combinació harmònica del cos inferior, de planta quadrada, amb els cossos superiors, de planta octogonal decreixent, un arquetip que s’estendria arreu del territori català. El 1670 dissenyà el desaparegut retaule major de l’església parroquial de Santa Eulàlia d’Esparreguera, confeccionat pels escultors Francesc Grau i Domènec Rovira, que col·laborarien en altres obres elaborades pel tracista en anys posteriors. Obra seva és també la traça del Palau Episcopal de Vic (1671), així com les esglésies parroquials de Sant Feliu de Torelló (1672) i de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega (1672), en les quals aplicà el model d’església conventual carmelitana, tant pel que fa al tipus de planta com al tipus de façana.
Una de les obres cabdals dins del catàleg de produccions de fra Josep és la capella de la Immaculada Concepció de la catedral de Tarragona del 1673 (figura 2), no només perquè constitueix una de les mostres més exuberants de l’art barroc català quant a la perfecta combinació d’arquitectura, escultura, pintura i orfebreria, sinó també perquè, a les ordres del frare carmelità, treballà un grup qualificat d’artistes, entre els quals destaquen novament els escultors Francesc Grau i Domènec Rovira, el pintor Josep Juncosa i els orfebres Pere Catà i Miquel Esmandia. Aquell mateix 1673, fra Josep va dur a terme projectes importants de remodelació d’edificis tant públics com privats: va traçar l’ampliació i reforma integral de l’ajuntament de Vic (una actuació la singularitat de la qual és determinada per la col·locació d’una cúpula de mitja taronja com a coronament de la nova sala del Consell i per l’emplaçament de la torre, que dona a la plaça Major), així com les del castell de Cubelles i el castell de Botarell. El mateix any, el marquès de Llupià li encarregà la construcció d’una casa a la seva propietat de Segur (Anoia), actualment desapareguda.
El tracista va mantenir aquest mateix ritme frenètic d’actuacions en els anys següents, cosa que certifica la fama que en aquest moment havia assolit com a arquitecte, ratificada per les visures en què apareix documentat com a expert en matèria arquitectònica. El 1674 elaborà la traça del nou hospital de Reus (desaparegut), el 1675 dissenyà un nou transsepte i dues noves capelles per a l’església parroquial de Santa Maria de Mataró, i a finals d’aquell mateix any el capítol de la catedral de Barcelona li encarregà el projecte de construcció de la nova capella de Sant Oleguer (tot just acabat de canonitzar), que va sorgir de la unió de l’antiga sala capitular i l’antiga capella de Sant Sever. Aquesta darrera actuació il·lustra bé l’esperit preservador de fra Josep quant a les formes gòtiques, del qual ja havia donat mostres en la conservació de la façana del nou Palau del Virrei i la de la seu municipal de Vic, totes dues mantingudes pràcticament intactes malgrat la profunda reforma interior duta a terme en l’una i l’altra circumstàncies.
El capítol de la seu de Vic li encarregà el 1679 la construcció d’un nou temple catedralici, projecte que coneixem a través de les traces, però del qual només arribà a materialitzar-se la capella dedicada a sant Bernat Calbó (incloent-hi la reixa d’entrada, també dissenyada per ell). El 1680 va projectar la nova capella de la Mare de Déu del Roser de l’església parroquial de Sant Salvador del Vendrell (enderrocada en el segle XVIII juntament amb la resta de l’edificació per donar pas al temple actual). El 1681 va confeccionar la traça de la façana actual de la catedral de Girona (figura 3), que suposà una de les fites de la carrera de l’arquitecte, malgrat que durant molt de temps aquesta obra va ser atribuïda a Pere Costa, que en realitat es limità a dirigir el procés d’execució a partir de l’any 1730 seguint les traces de fra Josep. La traça de la façana de la seu gironina (feliçment conservada al seu arxiu capitular) és una de les millors mostres de l’alta qualificació del frare carmelità en l’exercici del disseny arquitectònic, de la qual també són bones mostres les traces de l’església parroquial de Santa Maria de l’Alba de Tàrrega (conservades a l’arxiu parroquial), les de la remodelació del castell de Cubelles i de la casa del marquès de Llupià a Segur (totes dues al fons patrimonial del marquès d’Alfarràs conservat a l’Arxiu Nacional de Catalunya) i les del convent de San Hermenegildo de Madrid (figura 4; conservades a la Biblioteca de Catalunya). Alguns dels projectes elaborats per l’arquitecte per a diverses obres vigatanes, que es conservaven a l’Arxiu Episcopal de Vic, es van perdre entre la dècada dels anys cinquanta i seixanta i, per tant, només ens han arribat a través d’imatges fotogràfiques en blanc i negre, conservades a l’Institut Amatller d’Art Hispànic; són les traces del convent de la Presentació de monges carmelites descalces, les de l’ajuntament i les del projecte per a la seu nova, totes elles emplaçades a la capital osonenca.
L’any 1688, el primer marquès de Tamarit li encarregà la construcció de la monumental capella funerària familiar a l’església prioral de Sant Pere de Reus, que fou dedicada al santíssim sagrament. Un any després, fra Josep escometia el seu darrer projecte, que li va permetre retornar al seu paper de tracista oficial de l’orde dels Carmelites Descalços, en aquest cas, però, a Castella. Gràcies a la intermediació de fra Joan de Sant Josep (pare provincial de Catalunya) durant el capítol general de la congregació celebrat a Madrid el 1689, el tracista fou requerit a la capital perquè projectés el nou convent dels Carmelites Descalços de San Hermenegildo. Aquesta darrera obra de l’arquitecte vallenc està lligada a la darrera gran troballa de la seva producció com a tracista: l’any 2012, procedents d’una col·lecció particular, van ingressar a la Biblioteca de Catalunya els dissenys arquitectònics que elaborà per a la construcció del nou convent madrileny, sobre els quals hi ha fonamentats dubtes sobre si van ser finalment aplicats, atès que l’únic que roman de l’edifici avui dia és l’església, profundament transformada en el segle XVIII.
El viatge a Madrid, que el tracista va aprofitar per visitar alguns convents de l’orde que es trobaven en procés de construcció a Castella, va ser l’últim dels empresos pel frare; la crueltat de l’hivern el sorprengué en el camí de retorn a Catalunya i emmalaltí greument poc després d’arribar al convent de descalços de Nules, on havia fet parada. La mort de fra Josep de la Concepció es produí el 12 de febrer de l’any 1690, a l’edat de seixanta-quatre anys. Va ser enterrat a l’atri de l’església d’aquest monestir.
