Josep Llimona i Bruguera
Josep Llimona al seu taller.
Font: Arxiu de la família Llimona
Obra - Exposicions - Bibliografia
Josep Llimona i Bruguera va ser un escultor que també destacà en la pràctica del dibuix i del disseny de les arts de l’objecte. Nasqué el 8 d’abril de 1863 a Barcelona, al carrer de Correu Vell, i era fill de Josep Llimona i Bonafont (Barcelona, 1826 - Barcelona, 1889) i Josefina Bruguera i Casamitjana (Barcelona, 1837 - Barcelona, 1873). Va ser batejat un parell de dies més tard a la parròquia de Sant Just. Tingué un mínim de nou germans dels quals sis degueren morir infants i dos sent encara joves; només un va arribar a l’edat adulta: Joan Llimona (Barcelona, 1860 - Barcelona, 1926) va ser un dels pintors més rellevants del període, un gran company d’aventures i un referent per a Josep. El pare dels artistes fou músic aficionat i treballà a la fàbrica de velluts Barrau, de la qual, un cop tancada, recuperà la maquinària, que va ser la base per a la creació del seu propi negoci. Més tard, aquest es convertiria en Herederos de José Llimona, però els dos germans artistes traurien més maldecaps que beneficis de la gestió.
L’interès de Josep Llimona per l’art es mostrà des de ben petit. Ell mateix explicava que, a vegades, faltava a escola i marxava a dibuixar els cavalls que hi havia en una illa del carrer del Duc de la Victòria. Un conegut del seu pare, el pintor Frederic Trias, advertí aviat les seves possibilitats en el camp de l’art. Cap al 1873, seguint les seves recomanacions, començà a rebre classes, sobretot, del fill d’aquest, Joan de Déu Trias i Giró, qui més tard seria un reconegut jurista.
Entre el 1875 i el 1879, Josep Llimona assistí a Llotja, on cursà diverses assignatures impartides per professors com Lluís Rigalt, Ramon Martí Alsina i Agapit Vallmitjana i Barbany, entre d’altres. Compaginà aquests estudis amb els treballs al taller dels germans Vallmitjana i, posteriorment, al de Rossend Nobas.
L’any 1879, Llimona començà a participar en la vida artística barcelonina amb la presentació d’un bust a una exposició a la Sala Parés. Aquell mateix any, guanyà la Pensió Fortuny amb l’escultura El fill pròdig. Aquest premi, atorgat per l’Ajuntament de Barcelona, li concedí la possibilitat d’anar a estudiar a Roma. El viatge, que va fer acompanyat del seu germà Joan, es va dur a terme entre els anys 1879 i 1883. Tot i que la Roma del moment ja perdia la seva capitalitat artística internacional, és indubtable l’impacte que degué generar en els ulls del jove artista, que pogué observar obres destacades tant de períodes clàssics com de l’època medieval. Aquesta barreja de referències quedà ben palesa en les peces que va enviar a Barcelona com a obres de pensionat: Senador romà (1880), el gran relleu Entrada del procònsol Màrius a Roma (1881) i l’estàtua eqüestre Ramon Berenguer el Gran (1882).
La tornada dels germans a Barcelona coincidí amb un dels moments de màxim moviment creatiu a la ciutat, durant els anys anteriors a l’Exposició Universal del 1888, amb la confecció de monuments i conjunts escultòrics en els quals Josep Llimona tingué una destacada participació. Fem referència als treballs fets en el Monument a Colom, l’Arc de Triomf, el Saló de Sant Joan i, en aquest mateix context cronològic, les escultures i els relleus per a la façana del Palau de Justícia. D’aquella època és també un dels primers projectes que executà i del qual no queden mostres: la confecció d’uns relleus per al bastiment de l’escenari i l’amfiteatre del Gran Teatre del Liceu, encàrrec de l’arquitecte Falqués. El jove escultor sabé aprofitar aquesta efervescència escultòrica i monumental a la ciutat amb la creació de força producció abans dels seus vint-i-cinc anys. Va ser justament en aquell moment, a l’Exposició Universal del 1888, quan Llimona guanyà la medalla d’or gràcies a la seva tercera obra de pensionat, un cop que aquesta fou feta en gran format. El seu Ramon Berenguer el Gran sobresortí i fou valorat de manera excel·lent. La peça seria col·locada a la Via Laietana molts anys més tard, el 1950, passada en bronze en un moment en què la cua havia estat malmesa i es va demanar a l’escultor Frederic Marès que la tornés a fer (figura 1).
El 1889, Llimona va executar una de les seves obres que més evoca la seva estada italiana, Patge florentí, que es va presentar al concurs per erigir el monument al General Prim a Reus, que, finalment, va guanyar Lluís Puiggener.
La dècada següent quedà marcada per una evolució del llenguatge en la seva escultura i per un gran canvi en la seva vida privada. El 1890 es va casar amb Mercè Benet i Salas. D’aquest matrimoni en van néixer vuit fills, tres dels quals moriren infants.
Artísticament parlant, els noranta foren una dècada de plena consolidació per a l’artista. L’any 1891 Llimona va presentar Modèstia a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona, peça que va ser premiada i que és considerada una de les primeres mostres del simbolisme escultòric a Catalunya. Una altra obra destacada que constitueix un exemple dins aquesta evolució del llenguatge és La primera comunió, que tingué tant d’èxit que s’arribà a comercialitzar, com la Modèstia, en versions fetes per la Casa Hoyos, Esteva i Cía.
Aquells anys també quedaren marcats per la creació del Cercle Artístic de Sant Lluc, que fou constituït el febrer del 1893 i del qual Josep Llimona fou membre fundador juntament amb el seu germà i altres artistes. Amb els lluquets participà en diverses exposicions col·lectives. La religiositat que es desprenia de la institució també seria present en la producció de l’artista. Són moltes les obres religioses que confeccionà i que van ser situades tant en oratoris privats com en façanes i a l’interior d’esglésies de bona part de la geografia. En aquest context treballà per a capelles, esglésies i catedrals de llocs com Barcelona, Lloret de Mar, Montserrat, Manresa, Ripoll, Sant Julià de Vilatorta, Vilafranca del Penedès, Sóller, Saragossa, Sant Sebastià, Bilbao i Pamplona, entre d’altres. Malauradament, algunes de les peces van desaparèixer a causa d’atacs, tal com va succeir amb les que es trobaven a l’església del Sant Esperit de Terrassa, durant la Guerra Civil. Justament estigué especialment vinculat a Terrassa, on passà diverses temporades i creà algunes obres, ja que era la ciutat de la seva dona.
El segle XX no començà gaire bé en la vida de l’escultor. De fet, el dolor que és present en bona part de les obres de l’artista ben bé sembla que pogué sortir de la seva ànima, ja que van ser nombroses les pèrdues que van marcar la seva biografia. La seva dona morí amb només trenta-tres anys, el 1901. Pocs dies després d’ella, moriren els bessons que acabava de donar a llum. També havia mort el seu fill Joan, d’uns dos anys. Més tard, el 1914 morí la seva filla Francesca, que feia poc que s’havia casat i esperava un fill. Curiosament, un dels camps en els quals més reeixí l’obra de Llimona va ser en el de l’escultura funerària. Aquests projectes, en els quals anà treballant al llarg de tota la seva producció, queden repartits per bona part de Catalunya i en alguns cementiris del nord d’Espanya.
Fou també a principis de segle quan sorgí un dels encàrrecs més destacats de l’artista, que li va comportar diversos anys de feina. El Monument al doctor Robert es desenvolupà a partir del 1903, fou inaugurat el 13 de novembre de 1910 a la plaça de la Universitat i fou erigit per subscripció popular i per iniciativa de la Lliga Regionalista, en honor al malaguanyat metge i alcalde barceloní, que havia mort el 1902. Malgrat que inicialment es preveié una vinculació de l’arquitecte Domènech i Montaner en el projecte, sembla que tot el monument fou produït íntegrament per l’escultor. El gran conjunt esdevingué una peça clau del període. Al capdamunt del projecte hi observem el retrat de Robert, que podem prendre com un exemple de la llista dels retrats que executà l’artista al llarg de tota la seva carrera. Però, en aquest cas, al marge del retratat, observem que el que havia de ser el monument a un sol individu esdevingué un homenatge a tot el poble i la cultura catalana, amb tot un seguit de figures fetes en pedra i en bronze. Tot plegat fou decisiu perquè a l’inici del franquisme, el gener del 1940, el monument fos retirat de la via pública. No seria finalment fins al 14 de maig de 1985, en plena democràcia, quan es reinauguraria, tot i que en una nova ubicació, la plaça de Tetuan (figura 2).
Va ser aquella mateixa primera dècada de segle XX quan Llimona donà a conèixer l’obra més reconeguda i popularitzada de tota la seva carrera: el Desconsol. L’escultura fou presentada en la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona, el 1907, i fou adquirida per l’alcalde de Barcelona, Domènec Sanllehy, qui la regalà al museu de la ciutat dos anys més tard (s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya). Deu anys més tard de la presentació de la primera peça, Llimona rebé un encàrrec de l’Ajuntament per tal que en fes una reproducció de gran format per ser col·locada enmig del pati d’armes del Parc de la Ciutadella. Des del 1984, la versió que s’ubica en aquell lloc és una còpia produïda el 1982 (figura 3). La peça original del 1917, després d’haver-se conservat a les reserves del Museu Nacional durant algunes dècades, va ser reubicada al Palau de la Generalitat el dia 13 de desembre de 2018. Hi ha un bon nombre de reproduccions del Desconsol en diverses col·leccions. D’entre elles podem destacar les que es troben al Museu Nacional del Prado de Madrid, al Museu Maricel de Sitges, al Museu del Modernisme Català, al Museu Europeu d’Art Modern, a la Capitania General de Barcelona i al Museu Municipal de Viña del Mar, a Xile. Es va arribar a comercialitzar una versió de la peça en la qual la figura femenina és feta en bronze i la peanya en la qual descansa és de marbre. Aquest tipus de figura femenina nua, amb línies delicades i acabats pràcticament difosos, en què l’erotisme desapareix per donar pas a una lleugera sensualitat plena d’ingenuïtat, seria una de les més presents en l’obra de l’escultor a partir d’aquest moment.
L’any 1910 Llimona participà en l’Exposició Internacional de Brussel·les amb Treball, tema que també destacà dins la seva producció i que connecta bona part de la seva obra amb l’escultura realista del belga Constantin Meunier (1831-1905). Una versió en gran format d’aquesta peça es col·locà a la façana de la Caixa de Sabadell, a Sabadell, fent de parella de amb Virtut (1908-1910). Una variant de la mateixa obra, també en gran format, esdevingué una altra de les creacions més reconegudes de l’escultor, de la qual hi ha diverses reproduccions; a més de ser anomenada Monument al treball, es coneix amb el nom de Forjador (figura 4). Una d’aquestes peces fou regalada pel mateix artista a la ciutat de Barcelona, en homenatge a totes les persones que havien treballat en l’execució de les obres de l’Exposició Internacional del 1929, i s’inaugurà el dia 1 de maig del 1930. Retirada alguns anys més tard del seu lloc, va ser reinstal·lada el 1985 i avui es troba a la plaça de l’Univers del recinte firal de la ciutat.
La monumentalitat de la seva escultura a la via pública transcendí al llarg de la seva carrera amb diversos projectes, a banda dels ja esmentats, que fan que la seva obra sigui visible a carrers de diverses ciutats, especialment a Barcelona, però també a punts tan diversos com Sant Sebastià o Buenos Aires. Aquesta monumentalitat també és present en l’àmbit religiós, ja que participà en dos misteris del gran projecte del rosari monumental de Montserrat (1896 i 1916) i creà quinze dels setze relleus que configuren el pujol dels Misteris del santuari de Lluc (1908-1913), a Mallorca.
L’admiració cap a l’escultor sobresortí especialment a partir de la tercera dècada del segle. Una bona mostra d’aquest fet és la sala d’honor que se li dedicà a l’Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1920. Aquests reconeixements culminaren amb l’exposició que es dedicà a l’artista el 1925 a l’Argentina, primer a Buenos Aires i posteriorment a Rosario de Santa Fe. Per aquest motiu, Llimona viatjà fins al continent americà en companyia del seu fill Lluís i, arran d’aquest viatge, sorgí l’encàrrec de produir la que es coneix com La font, La catalana, La font de la Donzella o La font catalana. Aquesta peça fou col·locada als jardins de la Rivadavia el 1931, després d’haver-se presentat a la Sala Parés l’any anterior. Després de ser retirada el 1969 i reinstal·lada el 1971 a la plaça de San Martín, l’any 2009 va ser reubicada als jardins on s’havia situat originalment. El reconeixement que rebé a l’Argentina no va ser únic en el context internacional, ja que al llarg de la seva vida fou nomenat oficial de la Corona pel rei d’Itàlia i cavaller de la Legió d’Honor pel Govern francès. Per sort, Llimona fou també profeta a la seva terra i el 1932 rebé la primera Medalla de la Ciutat de Barcelona, dissenyada per Enric Casanovas, en reconeixement de tota la seva trajectòria. Foren altres els homenatges que rebé especialment al final de la seva vida, com l’organitzat pel Reial Cercle Artístic el 1930 i els que se li dedicaren en agraïment a fets més puntuals al llarg de la seva carrera, com el que se li feu el 1916 per haver regalat l’escultura Amor a la infància a l’Escola del Bosc de Montjuïc.
Josep Llimona també va destacar per la seva tasca com a president de la Junta de Museus de Barcelona. La primera etapa en aquest càrrec fou entre el 1919 i el 1924, moment en què es van dur a terme accions tan importants com les primeres campanyes d’arrencament de pintures murals romàniques i l’entrada a la col·lecció de La vicaria, de Marià Fortuny. Amb tot, es considera encara més esplendorós el seu segon període com a president de la institució, entre el 1931 i el 1934. Corresponen a aquells anys la signatura de l’adquisició de la col·lecció «Plandiura» i la inauguració del nou Museu d’Arts Decoratives, el 1932; la constitució del Cau Ferrat com a museu de Sitges, el 1933, i la gestió del trasllat i la instal·lació dels fons d’art al Palau Nacional. Llimona no pogué veure enllestit aquest darrer i gran projecte, ja que morí el 27 de febrer de 1934 i no seria fins a l’11 de novembre del mateix any que s’inauguraria oficialment el nou Museu d’Art de Catalunya, sota la direcció de Joaquim Folch i Torres. Durant el mateix dia de la celebració s’alçà un monument d’homenatge a l’escultor, al capdamunt del qual s’hi situà una reproducció en bronze de la seva obra Bellesa, de la qual podem veure una versió en pedra a la plaça de Dant de Montjuïc (figura 5). A la peanya de la peça s’hi col·locà la màscara mortuòria de l’artista, feta pel darrer dels seus deixebles, Antonio-Ramon González López.
Obra L’obra de Josep Llimona és molt extensa i es troba en col·leccions tant públiques com privades. Bona part de la seva producció monumental es troba dins de cementiris, a la via pública i en contextos religiosos. Destaca la ciutat de Barcelona pel gran nombre de peces que s’hi conserven, però també podem trobar creacions seves en altres ciutats catalanes. També va treballar en altres punts de la península Ibèrica i va executar algunes peces per a l’Amèrica Llatina. A continuació en presentem una selecció.
Escultures de petit format i monuments
El fill pròdig (1879, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Senador romà (1880, MNAC); Ramon Berenguer el Gran (1882-1888, Via Laietana, Barcelona); La recompensa (1888, Arc de Triomf, Barcelona); Ramon Berenguer el Vell (1888, Saló de Sant Joan, desapareguda); Patge florentí (1889, Fundació de les Arts i els Artistes); Modèstia (1891, MNAC); La primera comunió (1897, MNAC); Monument al doctor Robert (1903-1910, plaça de Tetuan, Barcelona); Desconsol (1907, MNAC); Virtut (1908-1910, Caixa de Sabadell, Sabadell); Treball (1908-1910, Caixa de Sabadell, Sabadell); Catalunya i les ciències (1912, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona); Joventut (c. 1913, MNAC); Idil·li o La pastoreta (1913, Fundació de les Arts i els Artistes); Amor a la infància (1914, Escola del Bosc, Barcelona); Meditació (1915, Fundació de les Arts i els Artistes); Monument a Usandizaga (1916, plaça de Guipúscoa, Sant Sebastià); Sant Jordi (1916, Ajuntament de Barcelona); Nu de dona (1918, MNAC); Sant Jordi triomfant (1920, desapareguda); La font (1920, Museu d’Art de Cerdanyola); Sant Jordi (1923, Montjuïc, Barcelona); Adolescent o Ingènua (1924, Museu d’Art de Cerdanyola); El bany (1924, MNAC); Bellesa (1924, plaça de Dant, Barcelona); Joventut o La cabellera (1924, col·lecció privada); Maternitat (1924, Museu del Modernisme Català), Vora l’aigua (c. 1925, Fundació de les Arts i els Artistes); Als màrtirs de la independència (1925, plaça de Garriga i Bachs, Barcelona); Les flors i Sedent (1929, plaça del Marquès de la Foronda, Montjuïc, Barcelona).
Monuments funeraris
En aquest camp, la seva obra és molt àmplia i es troba en diversos cementiris, d’entre els quals destaca el de Montjuïc, a Barcelona. En presentem una selecció: al cementiri de Montjuïc, entre altres obres, hi ha un àngel al panteó de Torras (1885-1888), un àngel amb dos nens a la sepultura de la família Llopart (1891), un àngel a la sepultura de la família Alomar Estrany (1893) i l’obra El dolor i la resignació (1903); al cementiri de Comillas, un àngel custodi i un àngel adolescent; al cementiri de Granollers, l’obra Resignació (1899); al cementiri d’Arenys de Mar, l’obra Record dels morts (1901), i, al cementiri del Masnou, L’àngel de la fe consolant la desolació humana (1901). També se’n conserven als cementiris de Sitges, Manresa, Figueres, Olot, Cadaqués, Roses, Portugalete, Sóller i Jaca, i a la capella panteó de Sobrellano, a Comillas.
Escultures religioses
D’algunes d’aquestes peces n’hi ha diverses versions, com de les imatges de la Immaculada Concepció (Casa de Dolors Vidal, rambla de Catalunya, 104, de Barcelona), del Sagrat Cor (església parroquial de Sant Bartomeu, Sóller, Mallorca), de sant Josep i el nen (Casa Martí, Barcelona), de la Verge Maria i el nen (Museu de Montserrat), i de Crist a la creu (Fundació de les Arts i els Artistes). També destaquen les obres Verge del Roser (1892) i Mare de Déu de Montserrat, conservades al Museu de Montserrat; el retaule de Sant Martí (1896-1899) i els quatre profetes majors (1896), a la basílica de Montserrat; el Bon Pastor i els quatre evangelistes (c. 1897), a la catedral del Bon Pastor de Sant Sebastià; Sant Nicolau i els pescadors (1899), a la façana de l’església de Sant Nicolau a Bilbao; Nostra Senyora del Roser i diversos sants, a l’església de Santa Engràcia de Saragossa; Jesús i els nens (1904), al timpà de la capella de l’antic Col·legi d’Orfes Pobres de Sant Julià de Vilatorta; el relleu La Sagrada Família (1905-1907), a la cripta de la Sagrada Família; Assumpció de Maria (1918), al timpà de l’església de Santa Maria de Manlleu; Crist ressuscitat i àngel del primer misteri de Glòria (1914), al rosari monumental de Montserrat; relleus per al pujol dels Misteris de Lluc (1908-1913), a Mallorca, i Sant enterrament (1916), a la cripta de la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. També va crear obra religiosa per a altres esglésies, com la dels Caputxins de Pompeia de Barcelona, la de Sant Bartomeu de Sóller i la de la cova de Sant Ignasi de Manresa.
Retrats
Bust del senyor Barrau (1874?, col·lecció privada); bust de Carles G. Vidiella (1917, Palau de la Música Catalana); retrat del net de l’artista (1927, Fundació de les Arts i els Artistes); bust del Dr. Ferran (1929, Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya); bust del mestre Nicolau (1932, Conservatori Municipal de Música de Barcelona).
Art de l’objecte
La por (cafetera decorativa, 1900); L’enervament (tasseta, 1900, col·lecció privada); bàcul per al bisbe Torras i Bages (1899); joies per encàrrec de Lluís Guarro: Amor maternal i El treball i l’ornamentalitat (1901).
Medalles
Lliga Regionalista als seus interventors (1907, MNAC); Cinquantenari dels Jocs Florals de Barcelona (1908, MNAC); A Àngel Guimerà (1909, MNAC); A Toribi Duran (1915, MNAC).
Dibuixos
Es conserven diversos dibuixos al fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya, provinents de la col·lecció de Lluís Plandiura, com ara Dona asseguda (1900), Estudi de cavall, Estudi per a la Fe consolant el dolor (c. 1901) i diversos estudis per al Monument al doctor Robert (c. 1903-1904). Altres dibuixos es conserven en col·leccions privades i en altres institucions museístiques.
|
