Barcelona (Barcelonès), 3-8-1875 - Barcelona (Barcelonès), 5-4-1946

Pere Ysern i Alié, pintor, a la seva joventut es va relacionar amb grups anarquistes, encara que al llarg de la seva vida es distingí més pel seu catalanisme. No aconseguí entrar a l’escola oficial de la Llotja de Barcelona i ingressà a l’acadèmia artística privada de Pere Borrell del Caso. El 1894 ja va exposar un dibuix a l’Exposició General de Belles Arts (Barcelona). Va formar part del grup El Rovell de l’Ou, format en el si d’aquella acadèmia. Va marxar a Roma a ampliar estudis amb el mestre Ramon Tusquets, pintor consagrat allà i bon amic de Borrell, el novembre del 1896, i hi va rebre quinzenalment, amb tota puntualitat, fins al seu retorn a Barcelona l’abril del 1898, l’extraordinària revista manuscrita titulada Il Tiberio (Unitat Gràfica, Biblioteca de Catalunya, Barcelona), que prenia el sobrenom que li donaven els seus companys de grup —Ramon Riera, Marià Pidelaserra, Juli i Ramon Borrell, Gaietà Cornet, Emili Fontbona i altres—, que amb la revista el mantenien al corrent de l’actualitat catalana. Tot i que el seu mestre representava una tendència artística ja molt establerta, el jove artista començà a encomanar-se de la influència de la llum del sol en la pintura, un camí que a Itàlia representaven els pintors del grup dels Macchiaioli, independents però en moltes coses coincidents amb l’estètica de l’impressionisme francès. Va aportar dos petits paisatges romans a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona del 1898.

Aquesta tendència lluminosa i colorista en l’obra d’Ysern es va intensificar amb el seu viatge, l’abril del 1899, a París, que va fer amb el pintor Pidelaserra i l’escultor Fontbona. Hi exposà al Salon des Artistes Français del 1900 i assistí a l’Académie Colarossi, de Montparnasse, on va ser deixeble de René Prinet i va travar amistat amb el seu condeixeble Anglada-Camarasa, que estava a punt de consagrar-se com un dels artistes innovadors internacionals més famosos de l’època. Aquesta amistat es va perllongar tota la vida. Hom ha dit que Ysern participà en l’Exposició Internacional de Sant Petersburg el 1901, amb l’oli La cour du Musée de Cluny, i fins i tot que l’obra li fou adquirida allà mateix, però aquesta afirmació no s’ha pogut corroborar.

Des del finestral de les golfes de la casa on tenia el taller que compartia amb Pidelaserra i Fontbona, pintà la mateixa perspectiva picada (Rue St. André des Arts, 1900, col·lecció particular) que Pidelaserra pintà diverses vegades amb variants atmosfèriques. S’abocà a fer paisatges parisencs, sovint del Sena, en què aplicava esplendorosament la tècnica impressionista recentment apresa per ell. Són obres que, en arribar de París, va exposar a Barcelona a la Sala Parés, però, com que va fer l’exposició precipitadament, acabat d’arribar, en ple estiu del 1901 —com si tingués pressa per mostrar el seu nou estil—, aquesta va tenir un ressò molt escàs. D’altra banda, compaginà els seus paisatges impressionistes amb algunes representacions de gran format, en què el pes argumental queia sobre la temàtica, com en el cas de Bohèmia (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]), que tal vegada sigui l’obra que en el seu moment assolí un cert renom amb el títol Journée triste.

Ysern tornà molt aviat a París i, d’una segona exposició individual a la Sala Parés, l’octubre del 1903, preparada sense les presses que condicionaren la primera, ja tota la premsa catalana en parlà. Per bé que hi presentà obres intitulades Pont Neuf, Notre-Dame, El Sena o Pont Saint Michel, dins la línia impressionista, l’obra més unànimement elogiada va ser Casaments, una altra composició gran, situada en ple carrer de París també, però en què la intencionalitat va més cap a un cert simbolisme de concepte —la unió amorosa entre un artista i una treballadora, en contraposició al matrimoni burgès— que cap a l’impressionisme. Com diria un crític amic, Fred Pujulà, a la revista barcelonina Joventut l’octubre del 1903, a París Ysern esdevingué un «devot de la llum» i «era ja un revolucionari». El seu estil en aquella època era el més ortodoxament impressionista que s’havia vist fins aleshores a Barcelona, juntament ​​amb el del seu amic Pidelaserra. El 1905 va participar en una reivindicativa col·lectiva de joves a la mateixa sala.

Establert pràcticament de manera definitiva a París, va participar també en l’Exposició d’Artistes Espanyols residents a França (1903) i en molts salons, especialment als Salons des Indépendants (gairebé cada any del 1904 al 1914). Tot i els seus inicis com a excel·lent paisatgista impressionista i que després, de pas per Catalunya, destaquen d’ell escenes marineres desproveïdes, però, de costumisme, a París va cultivar de vegades la típica espanyolada que el mercat d’allà reclamava habitualment als pintors espanyols. Es va fer famós també molt especialment per quadres rutilants de temes de ballet, que en la seva maduresa es van estereotipar. Hi assolí prou renom perquè sobre ell es publiqués una monografia, escrita per Georges Turpin (1924).

Malgrat que sempre es va mantenir vinculat a Catalunya (amb estades repetides a Barcelona i Tossa de Mar) i que després va passar els estius a Pollença a prop d’Anglada-Camarasa, va fixar la seva residència a París. Va obtenir la segona medalla a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1911 i hi va fer més exposicions individuals (1917, 1925, 1927, 1930 i 1935), a més de participar habitualment en les exposicions oficials d’art (entre el 1920 i el 1936). Va col·laborar a la revista de Brussel·les L’Art Libre, on va donar a conèixer la moderna escola catalana (1916). A París també va exposar, amb Joaquim Mir i altres (1925), i individualment (1917, 1923 i 1926). A l’Exposition Internationale des Arts Décoratifs de París del 1925 va ser premiat amb diploma d’honor. La seva presència dins l’art català, malgrat els orígens postmodernistes, s’assimilà en els anys vint al conservadorisme de la Sociedad Artística y Literaria de Cataluña, tal com succeí amb Anglada-Camarasa i Mir. Un destacat col·leccionista, que tenia obres importants d’ell, l’advocat Feliu Sala Barnades, entreparent del pintor, les llegà al Museu d’Art de Barcelona el 1924 i formen part ara del MNAC.

No tornà a instal·lar-se a Barcelona fins a l’estiu del 1939, amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, i una sordesa progressiva l’anà aïllant, alhora que ell revifava la vella amistat amb Pidelaserra, amb una complicitat que ja no tindria, però, conseqüències públiques.

Molts anys després de la seva mort, el contingut del seu taller de París fou descobert pel notable metge i col·leccionista Josep Maria Vilarrasa, que l’adquirí i ajudà a revifar el record del pintor a Catalunya i l’Estat espanyol.

Obra

Bohèmia (1901), oli (MNAC); El Sena (c. 1901), oli (MNAC); Casaments (c. 1903), oli (col·lecció Almazor Ysern); Ribera del Sena a l’illa de França (1911), oli (MNAC).

Obres destacades