Laura Albéniz Jordana va ser pintora i il·lustradora. Era filla del compositor Isaac Albéniz i de Rosina Jordana, amb els quals, habituada com estava als canvis de domicili i de països per la feina del pare, des que era petita s’acostumà a conviure dins del món de les arts. Primer, va residir a Barcelona; després, a Londres (1890-1893), i a partir del 1894, va viure a París amb estades freqüents a Palma, Niça i, de nou, Barcelona.
La seva trajectòria inicial va tenir molt a veure, doncs, amb l’ambient que va viure en l’entorn artístic del seu pare a París, com apunta Pilar Parcerisas (1993), gràcies al qual conegué de ben a prop l’obra de pintors com ara Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Maurice Denis, Joan Brull, Joaquim Mir, Carlos Schwabe, Darío de Regoyos, Ignacio Zuloaga i Xavier Gosé, entre d’altres. Aquest últim influí molt sobre la jove Albéniz tant en la temàtica de la seva pintura —en l’ambient mundà parisenc— com en el decorativisme refinat i elegant. La seva primera exposició col·lectiva fou al Museu Modern de Brussel·les l’any 1906, dins del Tretzè Saló d’Estètica Lliure, en què exposà dibuixos i pastels de temàtica mundana i lleugera. La temàtica femenina d’Albéniz estava molt a prop, aleshores, de l’obra de Gosé, sobretot de les il·lustracions que aquest va fer per al llibre La feria de Neuilly, de Gregorio Martínez Sierra, en què resseguia la subtilitat parisenca de l’artista lleidatà. Amb la mateixa editorial que el llibre de Gosé —la parisenca Garnier Hermanos—, Albéniz il·lustrarà el següent llibre de Martínez Sierra, La aldea ilusoria (1906), i dos anys després, El peregrino ilusionado (1908). Les il·lustracions són fetes a la ploma, amb dibuixos de línia, volgudament ingenus, amb un rerefons, però, de malícia en els personatges. Els dibuixos per a les cobertes dels dos llibres són fetes a la ploma i amb guaix de diversos colors. Tota la correspondència de Gregorio Martínez Sierra respecte a la il·lustració del llibre El peregrino ilusionado es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Per aquesta correspondència sabem que s’havia planejat fer una exposició a la Sala Vilches de Madrid, que no es va arribar a dur a terme.
L’abril del 1907 exposa, juntament amb el seu amic Ismael Smith, a la Sala Ribas de Barcelona, un seguit d’obres ja presentades a l’exposició de Brussel·les i alguns estudis posteriors fets a Niça i París. Com en l’exposició anterior, abunda el món femení i les crítiques parlen de «frescor», «joventut», «damisel·les del bon món», «pelegrines del turisme», «dives flamenques», «dones de teatre» i «estrelles de cos de ball», en escenaris com ara «salonets», «halls», «boudoirs», «passejos de Niça», «avingudes de Montecarlo», «sales de ball», etcètera. La revista Feminal li dedica dues planes en un article del seu amic Josep M. Roviralta, en què es reprodueixen algunes de les seves obres. Els noms de Gosé i de Whistler s’hi relacionen com a influències. Eugeni d’Ors, per la seva banda, dedica un Glosari a «Laura Albéniz, noucentista», quan el terme noucentista volia dir quelcom de nou. L’artista era, per a Xènius, «una frívola deliciosa que malabareja, ab una agilitat y una verva incomparables, totes les formes de les coses, tots els procediments del dibuix» (Xènius, 1907). Amb Eugeni d’Ors, amb qui col·laborà a partir de la dècada dels anys vint, Laura Albéniz mantindrà una amistat fins a la seva mort. L’any 1908, Albéniz col·laborà en el número 17 (30 d’agost de 1908) de la revista Feminal, al qual va enviar un dibuix.
Durant tot aquest temps Laura Albéniz va fer de secretària del seu pare, fins i tot després de la seva mort, el 1909, atenent tota la correspondència rebuda i posant en ordre els seus papers. Les restes del pare van partir cap a Barcelona i, amb elles, la seva vídua i els tres fills. Segons una notícia publicada a La Publicidad (1 de setembre de 1909), Laura Albéniz acceptà de realitzar un bust del seu pare, que finalment sembla que no es va arribar a fer. A partir del 1912 va començar un diari en el qual evocà aquests moments; aquest diari s’ha conegut gràcies al seu net, Julio Samsó (Samsó, 2009). Segons Samsó, Laura Albéniz mai no va acudir a cap escola i tota la seva cultura, que era gran, provenia de l’entorn i dels escriptors i filòsofs que llegia amb entusiasme: Friedrich Nietzsche, Alfred de Musset, Marcel Proust, Eugeni d’Ors, etcètera.
En els primers temps a París, Laura Albéniz conegué Maria Rusiñol (filla de Santiago Rusiñol), que era amiga, així mateix, d’Ismael Smith, amb qui treballaren plegats al taller de ceràmica dels Serra. Amb Smith i dos amics seus —el pintor canari Néstor i l’artista Mariano Andreu—, organitzaren una exposició l’any 1911 al Faianç Català. Aquesta exposició tingué moltes crítiques, tant positives com negatives, tot i que l’obra d’Albéniz sempre fou lloada. Amb els tres artistes esmentats, Laura Albéniz mantingué una assídua correspondència durant uns quants anys. De fet, eren de la mateixa generació i en alguns moments se’ls anomenà grup dels Refinats. Al luxós catàleg de l’exposició, Laura Albéniz fou presentada per l’artista Alexandre de Riquer, i l’exposició, per Pere Coromines, un habitual, així mateix, de les amistats d’Albéniz. Per a Riquer, les obres de Laura Albéniz venien de Toulouse-Lautrec, d’Aubrey Beardsley i de Forain. Algunes de les obres que Laura Albéniz exposà foren reproduïdes en diverses crítiques dels diaris i revistes: El Poble Català (9 de gener de 1911), La Veu de Catalunya (19 de gener de 1911) i Feminal (29 de gener de 1911). Folch i Torres, que llavors des de La Veu de Catalunya era el gran defensor de l’art noucentista, llegí la crítica d’aquesta exposició i elogià l’obra d’Albéniz: «Sempre dintre d’una finor esfumada y armònica, amb un cert misteri que destorba sovint les ingenuïtats i les imperfeccions…» (9 de gener de 1911). Folch i Torres veié els mateixos ascendents que Riquer en l’artista, a més de Whistler i Morisot. Albéniz col·laborarà amb una obra a la Tómbola Caselles el mes de març. Es desconeix la localització de la majoria de les seves obres d’aquesta època, a excepció de les del Museu d’Art de Sabadell, les dels hereus i les d’algunes col·leccions particulars (Fontbona i Valls).
El novembre del 1912 va tornar de nou a París amb la seva mare i va entrar a treballar al taller del pintor Maurice Denis, amic de la família. En aquesta ciutat es va tornar a envoltar de l’actualitat cultural de tots els amics del seu pare que ja coneixia des de petita.
L’abril del 1914 va obrir una exposició amb una cinquantena d’obres, entre dibuixos, pastels, aquarel·les i olis, a les Galeries Dalmau, per la qual cosa Eugeni d’Ors li va tornar a dedicar un «Glosari» a La Veu de Catalunya (Xènius, 1914). En aquesta exposició va incloure part de l’obra que havia fet a França quan treballava al costat de Maurice Denis i algunes obres fetes a Sevilla durant un viatge de plaer que hi va fer. Totes les crítiques assenyalen la delicadesa i elegància parisenca i la inseguretat amb la tècnica de l’oli.
L’any 1916 va signar la carta adreçada a l’Ajuntament de Barcelona i la Mancomunitat de Catalunya en què va proposar una exposició d’artistes francesos a Catalunya. Juntament amb Albéniz, la signen Josep Maria Sert, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Hermen Anglada-Camarasa, Beltran Masses, Josep Clarà, Xavier Nogués, Josep i Joan Llimona, Oleguer Junyent, Rafael Padilla, Alexandre de Riquer, Roman Jori, Joan Llongueres, Francesc d’Assís Galí, Joaquim Sunyer, Josep de Togores, Miquel Utrillo i Apel·les Mestres, entre d’altres.
Entre els anys 1914 i 1915 va passar llargues temporades a Palma, on va conèixer el seu futur marit, el tinent mallorquí Vicente Moyà Francés (1888-1974), amb qui es va casar el 7 de novembre de 1917 després que ell assolís el rang de capità. El matrimoni va tenir dos fills: Julio (1918-1939) i Rosina Moya Albéniz (1919-2015). Fins a l’any 1918 va residir a Palma, va tornar a Barcelona i se’n va anar amb la família a Osca per la destinació del seu marit.
A partir del 1920 començà a col·laborar de manera esporàdica en les revistes il·lustrades D’Ací & d’Allà (en cobertes a color i il·lustracions interiors, que signava amb «Laura Albéniz» o «L. A.», la qual cosa dona lloc a errors d’atribució en alguns casos, ja que l’artista Lola Anglada signava igual) i La Esfera (en il·lustracions interiors). A començaments del 1926, Eugeni d’Ors li va demanar una sèrie de dibuixos per il·lustrar alguns dels seus textos que havien d’aparèixer a la revista Nuevo Mundo. En rebre’n un lot, d’Ors li va escriure que els dibuixos es podien separar en dues tendències: «Unos, más secos y, no sé porqué menos decididos, en que todo ha quedado encomendado al trazo escueto de la pluma. Otros, más grasos, sombreados y valientes. En general, mi preferencia se va hacia éstos últimos» (carta d’Eugeni d’Ors a Laura Albéniz [Madrid, 29 de juliol de 1926], conservada al Fons Albéniz de la Biblioteca de Catalunya).
Des d’Osca estant, l’any 1927 va rebre l’encàrrec de l’editor Gustau Gili Roig d’il·lustrar el llibre Elegías d’Eduardo Marquina per a la col·lecció de bibliofília «La Cometa», que llavors havia projectat. Un cop feta la maqueta del llibre juntament amb el director artístic de la col·lecció, Hermenegildo Alsina Munné, Albéniz va passar una temporada a Barcelona per tal d’aprendre la tècnica del gravat a la punta seca, als tallers de l’editorial i amb el guiatge d’Alsina Munné. És una obra concebuda, a partir d’una mateixa mida de planxa, sobre la representació de la dona sola o en grup i a vegades amb l’amat o el fill, amb un dibuix força elegant de formes arrodonides i properes a la Nova Objectivitat. Els dibuixos sobre les planxes foren acabats al voltant del 1930, tot i que l’edició fou acabada el mes de novembre del 1935 amb un total de trenta-nou gravats. Aquesta és una de les grans obres de maduresa de Laura Albéniz. Un cop presentat el llibre, Albéniz exposà les seves obres amb alguns dibuixos preparatoris a les Galeries Syra de Barcelona el juny del 1936. Llavors la família s’havia instal·lat definitivament a Barcelona, a l’avinguda del Tibidabo. Durant aquest temps va establir una bona relació amb Gustau Gili i Roig i Hermenegildo Alsina Munné, els quals li presentaren Olga Sacharoff, Otho Lloyd i Rosario de Velasco, entre altres artistes. Les obres que es conserven millor de Laura Albéniz són les de la dècada dels anys trenta, les quals, per a Parcerisas, «acusen l’empremta del mediterranisme noucentista, accentuant-ne l’idealisme i els valors simbòlics». Alguns d’aquests dibuixos a la tinta, arrodonits i rotunds són qualificats per Parcerisas com «negres», «que donen a entendre el posat madur de l’autora». Segons Samsó, les línies estaven fetes amb l’extrem del mànec de fusta d’un plomí.
La Guerra Civil trasbalsarà completament la seva vida: el seu marit fou detingut i empresonat a la txeca de Vallmajor. Al final de la guerra el van conduir al santuari de Collell i, finalment, va ser alliberat. Com tantes altres dones i familiars de detinguts, la vida de Laura Albéniz es convertí en una cerca d’aliments i de cura de la supervivència de la família. El cop més gran el patí amb l’assassinat del seu fill Julio l’any 1939, en circumstàncies encara avui desconegudes. Fins i tot se’n desconeix la data exacta, tot i que sembla que es va tractar d’una execució sumària. Cinc anys després, morí Laura Albéniz víctima d’un càncer de pulmó, sense poder saber on havien enterrat el seu fill.
El llegat de Laura Albéniz i d’Isaac Albéniz l’heretaren els fills de Rosina Moya Albéniz, part del qual es conserva a la Biblioteca de Catalunya.
