-  

Rosa Riera fou una pintora, il·lustradora, gravadora i decoradora de ceràmica. La seva vida és una incògnita, com també ho és l’obra que va crear, i és que se’n desconeixen dades tan bàsiques com la data de naixement i la de mort, que probablement va ser molt prematura. A Barcelona treballà en un estudi de la placeta de Montcada compartit amb el seu company sentimental, també pintor, Eduard Egozcue. Ambdós artistes visqueren i exposaren a París entre el 1912 i el 1914 aproximadament, una estada estimulant durant la qual van conèixer de prop l’avantguarda de l’heterogènia i poc ortodoxa Escola de París. La curiosa producció de Riera va despertar l’interès de dos crítics amb nom propi: Guillaume Apollinaire i Josep M. Junoy.

L’obra de l’artista va formar part, com la d’Amedeo Modigliani, de la col·lecció del galerista Charles Malpel. No se sap si tingué contacte amb el pintor livornès, però sí que es va relacionar estretament amb Juan Gris, qui feu un magnífic retrat de Riera el 1912. La imatge, de factura cubista en el seu vessant analític, mostra uns esquemàtics però estudiats trets que en revelen l’aspecte robust i el caràcter decidit. La relació de la parella Riera-Egozcue i Gris està documentada en dos escrits que el pintor madrileny envià el 1912 a Junoy, en un dels quals li proposava l’enviament del retrat de Rosita per il·lustrar l’article que el crític —també poeta i dibuixant— publicaria sobre Riera aquell mateix any a La Publicidad. En un d’aquests escrits, Egozcue afegia de pròpia mà una salutació per al seu bon amic català.

El treball pictòric de Riera és escàs, però singular. Es tracta d’una pintura d’esperit ingenuïsta i al·legòric, hereva de l’essencialisme del duaner Rousseau, l’«ideïsme» dels pintors nabís i el primitivisme atàvic inspirador de la primera avantguarda. L’obra de la pintora s’imbueix d’una simplicitat sense filtre i mostra, alhora, un atractiu visual emfatitzat per uns paisatges bucòlics de contorns sinuosos i suggestius colors meridionals, escenes idíl·liques habitades per estàtiques i perfilades figures femenines que exhibeixen la seva nuesa sense pudor i en les quals es fan presents elements simbòlics d’origen pagà i cristià, una iconografia fantasista i una figuració de traç bàsic allunyades de «modernitats científiques i tècniques» —deia un crític de Gil Blas— que va abraçar, però, alhora, la influència del Sunyer més noucentista.

Riera va experimentar el gravat executant una sèrie de matrius de petit format en l’antiga tècnica de la xilografia. Hi imprimí de nou la nuesa femenina amb cairades fesomies que l’apropen, en aquest cas, a l’expressionisme del moviment Die Brücke. L’artista també decorà rajoles ceràmiques amb imatges que emanen del més pur instint naïf. Com a il·lustradora, dibuixà per a la coberta de l’Almanac de L’Esquella de la Torratxa del 1914 una escena festiva en què representa els gegants de Barcelona utilitzant novament el seu llenguatge particularment franc.

Rosa Riera fou, probablement, l’única artista catalana que treballà i exposà al cor del París més avantguardista, fet que la converteix en un testimoni breu i insòlit que mereix ser recordat per la nostra història de l’art.

Obra

Manolita (c. 1913), oli sobre tela (col·lecció particular); Cap de dona (c. 1913), oli sobre tela (col·lecció particular); tríptic: I - Salomé, II - Després del bany i III - Primavera (c. 1914), olis sobre tela (col·lecció particular); Paisatge amb banyistes, oli sobre tela (col·lecció particular); Crist, oli sobre tela (col·lecció particular); Els gegants de Barcelona (1913), il·lustració reproduïda a la coberta de l’Almanac de L’Esquella de la Torratxa del 1914; Les delícies de la pau (1914), quadre reproduït a la pàgina 25 de l’Almanac de L’Esquella de la Torratxa del 1915; Sèrie de gravats amb figura de dona, xilografia; Xilografies de Rosa Riera (Barcelona, Biblioteca de Catalunya , 2007), sèrie de gravats estampats per Miquel Plana a partir de matrius xilogràfiques originals de Riera.

Obres destacades