iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Tony de Bergue

(Stanislas-François de Bergue)

París (França), 2-2-1820 - Bellencombre (França), 23-11-1896

Pintura del segle XIX 


Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia


Tony de Bergue, encara que va néixer a París, va viure a Barcelona del 1848 al 1854 i, posteriorment, en temporades més curtes; s’hi va casar; hi va exposar amb gran èxit en totes les exposicions que s’hi celebraven; hi tenia una selecta clientela i rebia encàrrecs de les més altes institucions, i hi va tenir deixebles, seguidors i admiradors que s’inspiraven en la seva obra. Tony de Bergue era el germà petit de la família d’enginyers i empresaris francesos establerts a Barcelona que van impulsar la Revolució Industrial a Catalunya des del primer moment: foren els instal·ladors de les primeres màquines de vapor de la fàbrica Bonaplata (1832-1833) i de la majoria de les que es van muntar després per tot el país. També construïren línies de ferrocarril, ponts, estructures metàl·liques i obres d’enginyeria.

L’aportació d’aquesta família no va ser només en la indústria, la tècnica i l’economia, sinó que també va incidir decisivament en la trajectòria de l’art català. Raimon Casellas, que sabia la transcendència de Tony de Bergue, quan comentà l’ambient artístic de la Barcelona de mitjan segle XIX, afirmà contundent que «el que va contribuir indubtablement a donar un punt d’animació al decaigut esperit de la pintura local va ser l’arribada de Tony de Bergue, l’influx del qual no ha estat encara fixat ni apreciat en tot el seu valor».

Explicà Casellas que la joventut artística de Barcelona va rebre com un iniciador simpàtic aquell pintor francès que, amb els seus paisatges i marines, portà una mica d’amor als encants de la naturalesa i als prodigis de la llum. Des del moment que arribà, la pintura de De Bergue va impressionar tots els pintors d’allí: «Allò relativament lluminós del seu to i una certa sinceritat en el procediment constituïa una innovació. Fins i tot Sans Cabot [que havia estat treballant i aprenent al taller de Tony de Bergue] i Martí i Alsina varen sentir la poderosa influència del francès, entorn del qual es va formar un grup d’admiradors, artistes joves i entusiastes i amics de les novetats, entre els quals hi havia Manuel i Pau Ferran, Manuel Moliné, Soulié, Joan Vicens i els escenògrafs Francesc Pla, Ballester i Soler i Rovirosa».

Caldria afegir-hi Enric Ferau i Alsina. El darrer domicili de De Bergue a Barcelona, del 1851 al 1854, va ser al carrer del Conde del Asalto, 103 —el carrer Nou de la Rambla— i coincideix amb el d’Enric Ferau del 1852 i el 1853, la casa des d’on va pintar els seus famosos quadres de la Muralla de Terra. Tot fa suposar que durant uns quants anys Ferau i De Bergue van estar relacionats. Ferau degué respirar de molt a prop els nous aires de la pintura que havia portat el francès a Barcelona.

Quan Josep Roca i Roca escrigué, el 1894, un article necrològic de Ramon Martí i Alsina, comentà que en la carrera del pintor hi van influir «a part del seu instint, que el va portar a estudiar sempre el natural, la breu estància a Barcelona del paisatgista francès Mr. Debergue».

La informació que dona Casellas, reblada per Roca i Roca, és confirmada per les notícies de l’època: el primer any que De Bergue es presentà a Barcelona, el 1849, en l’exposició de l’Associació d’Amics de les Belles Arts, ja hi participà amb el quadre més car de l’exposició, un paisatge que es titula País. Recuerdo de Italia, que es venia per 2.400 rals, un preu que superava el de les obres dels professors de la Llotja Lluís Rigalt i Claudi Lorenzale. De Bergue presentà dotze obres a l’exposició i, en el catàleg, per casualitat o no, el posaren en primer lloc, per davant de tothom, tot i que era la primera vegada que s’hi presentava. El devien valorar molt. Els altres quadres que hi exhibí eren tres retrats, dues marines, natures mortes, La casta Susana, Pescadora de langostinos en la costa de la Mancha (canal de la Mànega), País. Recuerdo de Normandía i Ruinas. Recuerdo de Italia. Aquests títols són molt reveladors perquè ens indiquen que Tony de Bergue és un artista d’ampli repertori i que devia haver viatjat per França i Itàlia, com a mínim.

El 1850, en l’exposició de la mateixa associació, va tornar a batre el rècord de cotització, també amb una obra de 2.400 rals, titulada La relación. Trages de Cataluña. Aquell any hi va presentar quinze treballs, en què dominaven les marines, els retrats i, sobretot, els paisatges: Montserrat, França (Normandia i París) i els Països Baixos.

El 1851 no va ser l’artista més cotitzat, però hi va portar vuit treballs: dos retrats, un naufragi, un record del Delfinat, un de la costa del canal de la Mànega, episodis d’història i Cercanías de Fraga. Paisanos bailando la jota, que era el més car i que va vendre per 2.000 rals. Les seves pintures de gènere acostumaven a ser les que assolien els preus més elevats, i quasi sempre hi presentà retrats, però no els va posar mai a la venda i els hi tingué només per exhibir-los («para sola exposición»).

Va tornar a presentar obres el 1852 i el 1853: paisatges de França sobretot, de Normandia principalment, però també de la Bretanya, Fontainebleau —segurament Barbizon—, paisatges del Delfinat, un parell de Recuerdos de Cataluña, una vista del port de Barcelona i una dels entorns de Madrid, a més d’algun quadre de gènere.

També va exposar fora de Barcelona: el 1850 i el 1851 va presentar obres a les exposicions de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid.

El llibre d’esposalles de l’Arxiu Capitular de la catedral de Barcelona diu, en la inscripció del 18 de desembre de 1850, que «Estanislao de Bergue, retratista», es va casar a la parròquia de Sant Pau del Camp amb Eugènia Lefèvre —una noia francesa de disset anys que en feia tres que vivia a Barcelona i que era filla d’un fotògraf. Per tal d’acreditar la seva solteria en el casament, De Bergue va aportar el testimoni d’una colla de francesos establerts a Barcelona, però el testimoni que dona més dades és el de Fèlix Cagé, que especifica que és «ami depuis quinze ans». Cagé és un dels escenògrafs que van arribar a Barcelona amb Philastre, Michel Pourchet i Cambon per fer les escenografies del Liceu, i havia nascut el 1820, com Tony de Bergue, amb qui ja es coneixia, doncs, de París.

Si, quan es va casar, va fer constar que era retratista i no pintor o artista, vol dir que la pràctica del retrat devia ser el que li proporcionava la part més important dels ingressos professionals, tot i que se’l considera un pintor de paisatge, de gènere, de natura morta i d’història de l’escola francesa, a més de pintor del retrat. Era un dels retratistes més prestigiosos de Barcelona perquè rebia encàrrecs importants, com ara el del retrat del capità general de Catalunya, el marquès del Duero, per als salons de la Capitania General.

El ministre de Marina —o de la Guerra, segons altres fonts— li va encarregar de pintar l’escena de l’embarcament a Barcelona de les tropes espanyoles en l’expedició del 1849 de suport als Estats Pontificis. Aquest quadre s’exhibeix avui al Museu Naval de Madrid i n’hi ha una còpia de les mateixes dimensions en una col·lecció particular americana —segurament la va pintar a partir del daguerreotip que ja va fer servir per al primer.

A Barcelona va ser, doncs, un pintor famós: la premsa informava del que feia i dels seus moviments, recollia els encàrrecs de compromís que rebia i, quan tot just tenia trenta anys, ja el tractava de «senyor», de «reputat pintor» i es referia al «luxós taller de l’acreditat pintor».

El juliol del 1854 podem saber pel diari que «ha salido de Barcelona para la corte de Portugal el aventajado pintor señor Thony de Bergue que pasa a Lisboa para hacer el retrato del joven monarca y también de algunos de los principales señores de su corte». Aquest monarca és el que fou regent i rei Ferran II (1816-1885), que va tenir l’apel·latiu Rei Artista per la seva protecció a les arts.

A Portugal, a més dels personatges rellevants que hi va retratar, també pintà edificis històrics, marines, paisatges i escenes de costums. El 1893, a la subhasta feta a Lisboa dels quadres de l’herència del rei Ferran, Tony de Bergue hi va ser el més ben representat, amb vint-i-quatre obres, molt per damunt del segon, que n’hi tenia quinze, i de la majoria, que només n’hi tenien una. Entre els seus quadres de la subhasta hi dominen les marines, els paisatges —alguns amb figures i animals— i pintures de gènere, entre aquestes hi havia Joc de la bola. Costum català.

Després de l’etapa portuguesa va tornar a París, a Barcelona i a Normandia. El 1861 va participar en el Saló de París amb l’oli Rembrandt peignant la leçon d’anatomie. Va presentar obres a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid —el 1862 n’hi tenia cinc, d’exposades, i el 1864, una— i pogué tenir la satisfacció de veure els mateixos reis d’Espanya entre els seus clients —li van comprar Rembrandt pintando, que pot ser el mateix quadre de París o una altra versió. El 1862 i el 1863 es va tornar a moure per Barcelona i el 1866 va presentar una marina a l’Exposició d’Objectes d’Art de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona. Un diari del mes d’octubre del 1862 donava la notícia que «el señor Antonio Debergue ha expuesto en los aparadores de la tienda de muebles de lujo del señor Cosseau, calle de Colón, un hermoso cuadro que hace honor a su acreditado pincel, figurando un paisaje marino iluminado por la salida del sol…». Com que tenia germans a Barcelona, podria ser que algun cop hagués enviat els quadres des de París, sense ser ell personalment allí.

Hem pogut observar com De Bergue tocava tots els temes: marines, escenes de gènere i natures mortes, però sobretot paisatges, especialment paisatges de França, a part del retrat —amb què tenia gran renom i selecta clientela. Als primers anys de Barcelona, el paisatge era una autèntica novetat.

Cal notar que pintava paisatges de Normandia i del bosc de Fontainebleau: aquest bosc, al costat de Barbizon, el freqüentaven els pintors que posaren de moda la pintura del paisatge a l’aire lliure, els paisatgistes que estan en l’origen de l’impressionisme: Daubigny, Rousseau, Corot… Ben segur que De Bergue hi va estar en contacte, amb aquests pintors de l’anomenada escola de Barbizon.

Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de París, on va ser deixeble del pintor de retrats i d’història Léon Cogniet (1794-1880) i del pintor d’història Nicolas Louis François Gosse (1787-1878).

Se li coneixen unes litografies fetes de ben jove impreses a París els anys 1838, 1839 i 1840. Va debutar al Saló de París del 1845 i posteriorment hi va participar de manera intermitent fins al 1881. Va exposar també a l’Exposició Universal de París del 1878, a la Sociedade Promotora de Belas Artes de Lisboa i a la Société des Amis des Arts de Nancy, així com en les exposicions que hem indicat de Madrid i de Barcelona, on tenia un protagonisme notori. Hi ha dibuixos seus d’escenes populars de Nàpols, Portugal, Catalunya i Espanya, alguns estan basats en fotografies i d’altres són dibuixats del natural, que publicà a Le Tour du Monde (1861 i 1869) —una mena de National Geographic de l’època. Se suposa que alguns olis que va pintar estan també basats en daguerreotips o fotografies. La dedicació del seu sogre a la fotografia hi degué ajudar.

A més de Catalunya i Portugal, Tony de Bergue es va estar a París, a Asnières —tocant a Argenteuil, prop de París— i a Voiron (el Delfinat), i se suposa que a Itàlia. Hi ha marines seves que se sospita que són del Mediterrani, de la Costa Blava, de l’entorn del massís d’Estérel i la població de Sant Rafèu (Saint Raphaël).

Va fer llargues estades a Normandia, on tenia familiars a Rouen i hi havia un nucli molt viu de pintors, que també intervingueren activament en el moviment que posà el paisatgisme en primer terme i que està en els orígens de l’impressionisme. Les seves magnífiques marines de la costa de Granville, Deauville, Villerville, Honfleur i d’altres poblacions de Normandia són d’aquestes temporades que hi va romandre.

Va morir —«décédé en son domicile»— al petit poblet de Bellencombre, prop de Rouen, situat a l’interior de la regió de l’Alta Normandia, al departament del Sena Inferior, actualment Sena Marítim, en disparar-se un tret al cap perquè ja estava cansat de patir pel fort dolor de la malaltia que tenia feia temps.

Les biografies diuen que el seu deixeble més destacat fou Adolphe-René Lefèvre (1834-1868), i es descuiden dels seus seguidors catalans. Lefèvre, més que deixeble, era el seu jove cunyat, que li devia fer d’ajudant o assistent, car el 1853 els trobem compartint domicili a Barcelona, i el va seguir a Portugal i a París, on, a més de compartir domicili, van participar en els mateixos salons.

Els De Bergue eren una família monàrquica que va haver de fugir de França al temps de la Revolució Francesa i es va establir a Kensington, el barri més selecte de Londres, on van néixer la majoria de germans. A Anglaterra, Louis Nicolas de Bergue, el pare, va conèixer els avenços de la Revolució Industrial, i quan van tornar a París amb la restauració borbònica, després de la caiguda de Napoleó, hi va obrir uns tallers mecànics, i més tard es traslladaren a Barcelona. Charles, un dels nois, després de treballar a Barcelona i a París, va retornar a Anglaterra el 1836 i va establir a Manchester la seva empresa de construccions mecàniques; el 1861 va obrir una nova planta a Cardiff i es va dedicar intensament a la manufactura de ponts i maquinària per a la seva construcció, que exportava a tot el món. També va ser l’inventor de màquines i instruments aplicats a la indústria tèxtil i a la dels ferrocarrils. A París, els De Bergue, amb Henri al davant —un altre dels nois—, s’especialitzaren en la construcció de telers, que assoliren un prestigi internacional. Stanislas-François, dit Tony, l’artista, va néixer a París el 1820, quan la família ja havia tornat a França.

El pare, Louis Nicolas, i els nois Miquel, August i Corneli, a principis dels anys trenta, es van instal·lar a Catalunya, on van muntar les primeres màquines de vapor i en feien el manteniment: la fàbrica Bonaplata de Barcelona, la fàbrica de la Rambla de Vilanova i la Geltrú, la indústria de Joan Güell (el Vapor Vell) i La España Industrial (el Vapor Nou). En totes aquestes fàbriques, i en la majoria de vapors de Catalunya, els mecànics muntadors van ser la família De Bergue.

Miquel, un dels germans —que visqué al carrer de Cristina, ara carrer de la Reina Cristina, el primer domicili de Tony de Bergue a Barcelona—, participà en tota classe d’indústries a Catalunya i a Espanya, i fou dels primers emprenedors a entrar en l’aventura dels ferrocarrils, amb els seus germans Charles, Corneli i August.

La família De Bergue va arrelar a Catalunya, alguns dels germans s’hi van casar i hi van tenir fills, hi van passar la vida i hi van morir. El pare, Louis Nicolas, va morir a Barcelona el setembre del 1842, al temps de les revoltes contra Espartero.

L’artista Tony de Bergue no va morir a Catalunya, però, amb els nous aires que portà en els pocs anys que es va estar a Barcelona, va ser un important estímul per als joves pintors locals que estaven encetant el que esdevindria una de les més originals i fecundes etapes de la història de l’art català.

La presència dels De Bergue a Catalunya va ser decisiva per a la Revolució Industrial i un revulsiu en la renovació de l’art.

Obra

L’obra de De Bergue en museus és molt escassa i poc representativa. La Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, conserva tres quadres que l’autor va donar a Víctor Balaguer: una marina del 1851 (27 × 35 cm) i dues pintures dedicades a la Puríssima Concepció, una del 1850 i l’altra sense datar (la més petita és un oli sobre planxa de coure, de 10,3 × 8,2 cm, i l’altra, de 24 × 16 cm, també un oli sobre planxa de ferro). Al Museu de Granollers es conserva un paisatge amb figures, una escena costumista del 1862 (33 × 41 cm). L’Hotel Diana de Tossa de Mar té exposat un Naufragi del 1851 de gran presència, de 100 × 162 cm. A l’exposició permanent del Museu Naval de Madrid s’exhibeix el quadre Embarque en Barcelona de la expedición a los estados pontificios al mando del teniente general Fernando Fernández de Córdova (22 de mayo 1849) (87 × 130 cm) del 1850, encara que no està datat ni firmat i hi figura com a anònim; en canvi, l’exemplar del mateix quadre a la col·lecció particular americana porta la firma i anotació «Tony de Bergue. 1850. Barcelona». Al Museu Carnavalet de París té un episodi de la revolució del 1848 amb un oficial que dona ordre de foc als seus homes (45,5 × 56 cm), i al Museu de Belles Arts de Reims, un bon retrat d’Adolphe Dauphinot (65,5 × 54,2 cm). A la Cooper Gallery de Barnsley (Anglaterra), Il fait la politesse, un interior de gènere de tema històric (39 × 31,5 cm), molt senzill.

Quasi tota la seva obra està en mans privades i només es pot conèixer quan surt en subhastes: en general són molt bons quadres de gènere, paisatges i marines. Els títols que s’han indicat en la biografia són ben significatius de l’obra del pintor.

Obres destacades

Exposicions

Exposicions col·lectives

París, Salon Officiel des Beaux-Arts (consta al catàleg amb el nom de Tony de Bergues, i hi va presentar un Portraît d’M. P.; 1845); París, Salon Officiel des Beaux-Arts (1847, 1861, 1863, 1864, 1867 i 1881); Barcelona, Associació d’Amics de les Belles Arts (1849, 1850, 1851, 1852 i 1853); Madrid, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1850 i 1851); Lisboa, Sociedade Promotora de Belas Artes (intermitent entre els anys 1862 i 1887); Madrid, Exposición Nacional de Bellas Artes (1862 i 1864); Barcelona, Acadèmia de Belles Arts, Exposició d’Objectes d’Art (1866); Nancy, Société des Amis des Arts (1874); Barcelona, Casa Bassols (1876); Barcelona, Universitat de Barcelona, Manifestación de Productos Catalanes de Ciencias, Letras y Bellas Artes, Agricultura e Industria (1877); Lisboa, Museu Nacional de Arte Antiga (1947 i 2013).

Bibliografia

Émile Bellier de La Chavignerie i Louis Auvray, Dictionnaire général des artistes de l’École française depuis l’origine des arts du dessin jusqu’à nos jours: architectes, peintres, sculpteurs, graveurs et lithographes (París, 1882-1885, p. 74); Manuel Ossorio y Bernard, Galería biográfica de artistas españoles del siglo XIX (hi consta amb el nom «Antonio Debergue», Madrid, Imprenta de Moreno y Rojas, 1883-1884, p. 178); Josep Roca y Roca, «La semana en Barcelona. Necrología: Don Ramón Martí y Alsina» (La Vanguardia, 23 desembre 1894, p. 4); Raimon Casellas, «Manuel Ferrán y su tiempo» (La Vanguardia, 17 juliol 1896, p. 4); «Bergne o Bergué, Estanislau de», a Josep Francesc Ràfols, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña: desde la época romana hasta nuestros días, vol. I (Barcelona, Millá, 1951, p. 116); «Debergue, Antoine», a Josep Francesc Ràfols, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña: desde la época romana hasta nuestros días, vol. I (Barcelona, Millá, 1951, p. 319); «Bergue (Tony Francisco)», a Enciclopedia universal ilustrada europeo-americana, vol. VIII (Madrid, Espasa-Calpe, 1958, p. 255); Francesch Carreras y Candi, Lo pintor Francisco Sans y Cabot (1828-1881) (Barcelona, 1922); Jean Laran, Inventaire de Fons Français après 1800. Bibliothèque Nationale. Département des estampes, vol. II (París, 1937, p. 245); Emmanuel Bénézit, Dictionnaire des peintres, sculpteurs, dessinateurs et graveurs (París, 1939, p. 527); Gérald Schurr, Les petits maîtres de la peinture (1820-1920). Valeur de demain, vol. III (París, Éditions de l’Amateur, 1976, p. 99); Francesc Fontbona, Història de l’art català, vol. VI: Del neoclassicisme a la restauració. 1808-1888 (Barcelona, Edicions 62, 1983, p. 84 i 116); Francesc Fontbona i Manuel Jorba (ed.), El Romanticisme a Catalunya (Barcelona, 1999, p. 212); Pere Tió i Casas, «Ramon Martí i Alsina, Enric Ferau i Alsina i Tony de Bergue en la Barcelona de la revolució industrial» (Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Barcelona, vol. XXVII, 2013, p. 51-79); Pere Tió i Casas, «Ramon Martí i Alsina, apunts per a la seva biografia. Els pares, la primera esposa, el cosí pintor Enric Ferau i Alsina» (Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, Mataró, núm. 108, gener 2014, p. 29-42); Fernando Alcolea, «La estancia en Barcelona del pintor francés Tony François de Bergue (París 1820-1893)», a Pintores del siglo XIX en Barcelona (en línia; [consulta: 24 setembre 2022]); «Tony François (de) Bergue», a Les Atamares (en línia; [consulta: 24 setembre 2022]).

Pere Tió i Casas
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat