Barcelona (Barcelonès), 5-7-1870 - Le Plessis-Robinson (França), 31-10-1927

Cartellisme  Dibuix  Gravat  Il·lustració  Pintura del segle XIX  Pintura del segle XX 

Claudi Castelucho i Diana va ser un dels pintors postmodernistes catalans residents a París més internacionals de la seva època. Adscrit a l’escola postimpressionista de forta personalitat, treballador enèrgic i prolífic, va triomfar als salons de la capital francesa, on fou l’artista de l’Estat espanyol que fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial hi va participar més vegades. Al llarg de la seva carrera també exposà als cercles artístics alemanys, austríacs i nord-americans i participà en exposicions col·lectives de galeries privades de París, Londres i Ginebra. Es va dedicar al professorat lliure a la famosa Académie de la Grande Chaumière i es convertí en un dels mestres més reconeguts i més ben valorats del barri de Montparnasse, de París. Castelucho va pintar temes d’interiors de teatre, cabaret i dansa, i sobresortí en el retrat, principalment femení, amb una tècnica molt sòlida i una factura esbossada de colors vius. El pintor va ser nomenat pel crític nord-americà Gardner Teall com «el Sargent d’Espanya». Participà de la moda i el gust pels temes à l’espagnole: els toros, toreros, bailaores, gitanos i les danses flamenques van ser una constant durant la seva trajectòria artística.

Castelucho va néixer al número 80 del carrer Ample de Barcelona, en el si d’una família d’artistes. El seu pare fou el reconegut dibuixant i gravador Antoni Castelucho i Vendrell (1835-1910), qui obrí una acadèmia de dibuix i pintura a la capital catalana de la qual no tenim notícies i, per tant, se’ns fa difícil precisar la seva repercussió a l’època. El seu germà petit, Emili Antoni (1879-1939), es va dedicar a la pintura, mentre que les seves germanes, Antònia i Enriqueta, sovint van exposar obres a les seccions d’arts aplicades de les exposicions municipals barcelonines. Cal destacar que tant Claudi Castelucho com els seus germans van rebre les seves primeres lliçons artístiques amb el guiatge del seu pare.

Castelucho va iniciar la seva formació artística a l’Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, coneguda també com la Llotja, on fou deixeble avantatjat del mestre català Antoni Caba (1838-1907), de qui aprengué la tècnica del retrat, i de Lluís Rigalt (1814-1894), llavors professor de perspectiva. Al mateix centre obtingué diverses medalles i dues borses de viatge per a l’ampliació d’estudis, que li van permetre sojornar a Madrid. A la capital visità el Museu Nacional del Prado, on es dedicà a copiar i estudiar l’obra de Velázquez, un artista que admirava molt. Els anys 1891 i 1896 col·laborà amb el seu pare en la redacció de dos tractats teòrics sobre perspectiva, que van tenir una gran repercussió en l’època.

El 1888 debutà en l’Exposició Universal de Barcelona amb el dibuix Altar major del Reial Monestir de Poblet. També va concórrer regularment a les exposicions extraordinàries de belles arts que organitzava la Sala Parés (1891 i 1896). Poc després va figurar a altres certàmens artístics barcelonins, com ara l’Exposició Nacional d’Indústries Artístiques i Internacional de Reproduccions (1892), la Segona Exposició General de Belles Arts (1894), la Tercera Exposició de Belles Artes i Indústries Artístiques (1896), la VI Exposició Internacional d’Art (1911) i l’Exposició d’Art (1923), en què va ser inclòs dins del grup dels Artistes Catalans de París, amb l’obra Lo meu germà.

Després d’un primer viatge a París el 1892 i d’un segon a principis de l’any 1895, finalment s’hi va instal·lar de manera permanent el 1897 amb la seva família. A la capital francesa va treballar al costat del seu pare i el seu germà, com a decorador per a encàrrecs públics i particulars, fins que el seu pare va morir el 1910. S’inicià com a il·lustrador gràfic i cartellista i fou professor durant les nits a l’Académie Colarossi, juntament amb altres artistes catalans, entre els quals hi havia el pintor Hermen Anglada-Camarasa i els francesos Gustave Courtois i Jean-Antoine Injalbert. Entre els anys 1899 i 1901, bona part dels artistes postmodernistes catalans, com ara Isidre Nonell, Ricard Canals, Marià Pidelaserra, Emili Fontbona, Pere Ysern i Xavier Nogués, hi assistiren. Tanmateix, Castelucho va assistir com a alumne al taller del pintor nord-americà James Abbott McNeill Whistler, del qual va ser professor ajudant.

A Montparnasse, canvià de residència molt sovint. El 1897 el trobem al número 2 de la rue Malebranche; el 1898, al número 5 de l’impasse Nicole, i entre el 1900 i el 1902, al número 65 del boulevard de Vaugirard. A partir d’aleshores i fins al 1910 visqué al número 22 de la rue Boissonade. En aquell temps el seu germà Emili Antoni Castelucho regentà una galeria d’art i botiga de material per a pintors, anomenada Salle d’Art Castelucho Diana i situada al número 16 de la rue de la Grande Chaumière, on anaven a comprar pintors com Pablo Picasso i Henri Matisse, entre d’altres.

El 1905 s’inicià com a professor a l’Académie de la Grande Chaumière, situada al carrer del mateix nom i que havia estat fundada un any abans per la pintora suïssa Martha Stettler i la bàltica Alice Dannenberg, al costat de Lucien Simon i Antoine Bourdelle. En aquesta acadèmcia va tenir com a alumnes artistes de diverses nacionalitats, principalment nord-americanes. Com a professor es va fer molt popular sobretot entre els artistes estrangers que estudiaven a París. Entre les seves estudiants hi havia Kathleen O’Connor (Austràlia), Edwin Holgate (Canadà) i Alice Pike Barney, Rose Hartwell, Maren Froelich i Marie Cronin (EUA). Així mateix, va compartir taller amb les pintores Martha Stettler i Alice Dannenberg a la rue d’Assas i participà conjuntament amb elles i la pintora russa Elsa Weise en diverses exposicions a Múnic i París. El crític alemany Karl Eugen Schmidt els va batejar amb el nom Castelucho Gruppe.

El mes d’agost del 1913 va participar en una gran exposició col·lectiva que va reunir els artistes Fornerod, Gumery, Marín Ramos, Morerod, Ribera, Sala i Vázquez-Díaz dins la galeria d’art i casa de subhastes Galerie Moos, fundada el 1906 pel marxant de quadres Max Moos a Ginebra. La mostra titulada Exposition l’Espagne. Ses Peintres es va inaugurar en un nou local situat a la Grand-Quai 10, a la rue du Rhône, 29 (actualment, quai du Général-Guisan). Castelucho hi va presentar algunes de les seves pintures de temàtica hispànica, com ara les titulades Panaderos, Enfants gitanes, Cafè-Concert a Barcelona, Tête de danseuse, La leçon de danse i Jota aragoneses, que havia realitzat durant una breu visita a Barcelona l’any 1910. Durant els anys de la Primera Guerra Mundial va tornar temporalment a la capital catalana, on pintà vistes de la ciutat i quadres de família, com ara Sopar al camp i Mercat de les flors, Barcelona. El 1917 va participar en una exposició col·lectiva que tingué lloc a la històrica galeria Bernheim-Jeune, al costat de Pierre Bonnard i Édouard Archinard, la qual presentava quadres que formaven part del seu fons.

Després de la guerra va reprendre la seva participació en els salons parisencs i va continuar amb les seves obres de temes folklòrics hispànics. La tardor del 1919, any de la desmobilització dels soldats, trobem el seu nom entre els artistes participants en la Troisième Exposition de L’Arc-en-Ciel, groupe Franco-Anglo-Américain: Peinture, Arts Décoratifs, Sculpture, que tingué lloc a la prestigiosa Galerie Goupil & Cie de la capital francesa, on els artistes del Salon des Indépendants i del Salon d’Automne, així com els pintors moderns, van poder exhibir les seves obres després de tants anys de guerra. Castelucho exposà tres obres: La dame blonde (harmonie en jaune et bleu), Le cheval blanc i Le bain de soleil, en què mostrà els seus dots de gran colorista.

Castelucho va rebre sovint els amics catalans al seu taller de la rue d’Assas, com ara l’escriptora i il·lustradora Lola Anglada, amb la qual va mantenir una fructífera amistat que la va portar a escriure un dels relats més deliciosos sobre el pintor. Aquest relat, viscut en primera persona, forma part del seu llibre Les meves nines, que inclou les seves memòries de col·leccionista. El pintor va fer un retrat de l’escriptora, que es conserva a la col·lecció particular de l’autora.

A partir del 1897 i fins que va morir, va exposar cada any als salons de París. Debutà al Salon de la Société des Artistes Français amb dues obres de paisatge, Després de la pluja i Paisatge amb lliris, i va ser un dels dos únics pintors catalans —amb Joaquim Sunyer— que va participar en el primer certamen del Salon d’Automne del 1903, amb Retrat de Mme. Hélene M. i Enfant. També va ser assidu al Salon des Indépendants i al Salon des Orientalistes. El 1922 fou nomenat membre associat del saló de la Société Nationale des Beaux-Arts. Així mateix, exposà als certàmens artístics alemanys i austríacs, tals com la Münchner Sezession i la Münchner Frühjahrsausstellung, el Schultes Kunstsalon (Berlín), la Frankfurt Cronberger-Künstlerbund i la Wiener Sezession, on presentà el seu famós quadre titulat Dama en blanc. Tanmateix, als Estats Units va exposar a la Columbian Exposition de Chicago i a les internacionals de l’Institut Carnegie de Pittsburgh. Finalment, va participar en exposicions col·lectives de galeries privades, com ara la Maison Moos de Ginebra, la Bernheim-Jeune de París i la Royal Academy of Arts de Londres, entre d’altres. L’any 1928 el Salon de la Société National des Beaux-Arts i el Salon des Indépendants van presentar sengles exposicions pòstumes dedicades a l’artista, i el 1931 s’organitzà una exposició retrospectiva de la seva obra a la Salle d’Art Castelucho Diana, que la seva família regentava al número 16 de la rue de la Grande Chaumière a Montparnasse.

Claudi Castelucho va morir a Plessis-Robinson (Alts del Sena, França) el dia 31 d’octubre de 1927 als cinquanta-set anys. Els seus quadres van quedar exposats durant anys a la rebotiga del magatzem de material per a artistes i pintors del seu germà a la capital francesa.

El 1951 l’associació dels artistes i intel·lectuals espanyols a França va presentar la seva primera exposició de pintures, escultures i ceràmiques acompanyada d’una retrospectiva de «mestres espanyols» desapareguts. La mostra va voler retre homenatge a l’artista i es van presentar les obres de Claudi Castelucho que formaven part de la col·lecció familiar.

Avui en dia, algunes de les seves obres es conserven a les col·leccions públiques, com ara les titulades Dona nua amb mantellina blanca (1917) i Dona asseguda amb quimono i còfia (1917), que va donar el seu germà, Antoni Castelucho i Diana, a la Junta de Museus el 30 de novembre de 1935 i que són a les reserves del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Malauradament, aquests dos quadres integren l’escassa mostra de la seva obra als museus catalans. Tanmateix, altres obres, com ara La princesa i el mico (1907), formen part de les col·leccions del Smithsonian American Art Museum de Washington. L’obra titulada Retrat de Marie Cronin, que Castelucho va pintar el 1906 i que es va exposar a diferents ciutats d’Europa —París, Berlín, Viena i Londres— i dels Estats Units, es pot contemplar a les sales permanents del Meadows Museum de Dallas. Le Tango (1908) es conserva al Musée des Beaux-Arts Jules Chéret de Niça. La majoria de les obres de Claudi Castelucho formen part de col·leccions privades o bé es troben dins del mercat de l’art.

Claudi Castelucho va ser un artista fidel als seus orígens acadèmics i tradicionals. Optà pel corrent moderat del Salon del Champ de Mars i es va trobar còmode en les manifestacions oficials. La crítica d’art de la seva època destacà el seu gran domini de la tècnica pictòrica i les grans qualitats de colorista de la seva pintura, que amb el temps esdevingué més esbossada i en què la taca de color adquirí cada cop més protagonisme. A excepció d’un viatge a Barcelona pels volts del 1910 i un segon a l’inici de la Primera Guerra Mundial, Castelucho va romandre a París la resta de la seva vida i va continuar sent un participant habitual dels salons de la capital francesa. El pintor va tenir entre els anys 1906 i 1914 el seu període més reeixit, que el va convertir en un dels artistes catalans del seu temps més reconeguts internacionalment. Malgrat els èxits assolits, la seva obra encara no ha rebut el reconeixement públic que mereix al nostre país.

Obra

Obra pictòrica (selecció)

La defensa de Girona, oli sobre tela (col·lecció particular); Sevilla (1897); Després de la pluja (1898); Flors a Luxemburg (1900), oli sobre tela (col·lecció particular); La bailaora (1901); La sala «dos hermanos» a Granada (1902), oli sobre tela (col·lecció particular); Dona amb para-sol, oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat de l’escenògraf Miquel Bernabeu i Pàmies, oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat d’Hortensi Güell, oli sobre tela (col·lecció particular); Escoltant música (1904); Cop de vent (1904); Dama en blanc (1906); El tango (1906), oli sobre tela (Musée des Beaux-Arts Jules Chéret, Niça); Retrat de Marie Cronin (1906), oli sobre tela (Meadows Museum, Dallas); L’amateur (retrat de Paul Paquereau) (c. 1907), oli sobre tela (col·lecció particular); La princesa i el mico (1907), oli sobre tela (Smithsonian American Art Museum, Washington); Bailaores (1907), oli sobre tela (col·lecció particular); Al cabaret (c. 1910), oli sobre tela (col·lecció particular); Autoretrat (1910); Dansa espanyola «La por» (1911), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat del pianista Gonçal Tintorer (c. 1911-1918), oli sobre tela (col·lecció particular); La dona amb el paó (c. 1913), oli sobre tela (col·lecció particular); Rambla de les flors (c. 1913); Dinar al camp (c. 1913), oli sobre tela (col·lecció particular); Dona nua amb mantellina blanca (1917), oli sobre tela (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Dona asseguda amb quimono i còfia (1917), oli sobre cartró (MNAC); De tornada de la cursa de braus (1922); Retrat de Lola Anglada (c. 1923), oli sobre tela (col·lecció particular); Retrat de Madame Meyer, esposa de l’alcalde de Le Havre, oli sobre tela (col·lecció particular).

Obra literària

A. Castelucho i Vendrell i C. Castelucho i Diana, Tratado completo de perspectiva aplicada a las bellas artes y artes industriales (Barcelona, Imprenta Henrich y Cía., 1891); A. Castelucho i Vendrell i C. Castelucho i Diana, Escenografía teatral. Aplicación de la perspectiva a la decoración escénica del teatro operando por el aumento visual de la planta de la escena (amb un prefaci de M. A. Sanguineti; Barcelona, Imprenta Henrich y Cía., 1896).