Enric Ferau i Alsina, un pintor paisatgista molt prolífic i present des del 1848 en tots els certàmens artístics de Barcelona, on era molt ben considerat si fem cas a les cotitzacions de les seves obres, va ser un artista amb bon ofici i un innovador, car té algunes pintures —unes vistes molt fidels de Barcelona— que permeten qualificar-lo d’autor precoç del paisatgisme urbà més realista.
A pesar de la qualitat i l’abundància de la seva producció, Ferau ha sofert un oblit immerescut quan s’estudia i es valora el paisatgisme català de mitjan segle XIX. Dels historiadors actuals de l’art, només Francesc Fontbona hi ha parat atenció.
Abans de Fontbona, l’escassa informació que se’n tenia s’havia d’anar a buscar al Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX, d’Antonio Elías de Molins, del 1889, i en un llibret publicat el 1943 per Yagocésar de Salvador, que li dedicà poc més d’una petita pàgina, on seguia gairebé al peu de la lletra el que havia dit Antonio Elías de Molins. A l’hora de valorar-lo, però, Yagocésar de Salvador ens dona a entendre que coneixia de primera mà l’obra de Ferau, a qui considera un «maestro olvidado y casi desconocido», i diu que «era un admirable componedor de figuras y un gran paisista, algunos de cuyos paisajes son una maravilla de estructura, factura y colorido. […] Riqueza de colorido, concepto del matiz, fuerza constructiva y una bellísima harmonía con emoción, poesía y dulzura, puso en sus paisajes este gran pintor que en muchos de ellos supera a Vayreda y a otros de mayor nombradía».
Francesc Fontbona reconeix que Ferau és un dels casos més enigmàtics de la pintura catalana del segle XIX perquè és un desconegut tot i la bona qualitat de la seva obra, que en determinats períodes supera en cotització la de Lluís Rigalt, el seu mestre i amic —i catedràtic i director de l’Escola de Belles Arts. Ferau va ser tan prolífic que se li comptabilitzen, durant els trenta anys de la seva carrera, més de dues-centes cinquanta obres exhibides en exposicions públiques.
Enric Ferau i Alsina era cosí germà de Ramon Martí i Alsina (1826). Les seves mares eren dues germanes mataronines de família nombrosa. Durant molt de temps els dos cosins van portar unes vides paral·leles: van estudiar junts a la Llotja, van tenir mestres comuns i durant anys participaren en les mateixes exposicions, on tots dos presentaven paisatges. Se sap que fins i tot van viure un temps plegats, perquè així ho anota Ramon Martí i Alsina en un dibuix en què retrata Ferau: «De mi primo Ferau viviendo juntos, ca. 48-50». S’estaven al carrer dels Escudellers Blancs, 4, tercer pis (numeració antiga). Ferau, de jove, va ser argenter al barri de Santa Maria del Mar, i Ramon Martí i Alsina es casà amb la filla d’un argenter d’aquest mateix barri.
Tots dos havien anat a la Llotja junts, i havien rebut premis els mateixos anys i en les mateixes disciplines. Quan van concórrer als premis de perspectiva i paisatge de la Llotja el primer trimestre del curs 1845-1846, Ramon Martí i Alsina es va adjudicar el primer premi, i Ferau, el segon; premiar-los en aquesta disciplina va ser un bon incentiu per aficionar-los al paisatge. Al final del curs, van canviar l’ordre i Ferau guanyà el primer premi anual de dibuix en model de guix, d’honor, i Ramon Martí obtingué el segon premi.
A part del que van aprendre a l’Escola Oficial de Belles Arts, els dos cosins van conèixer molt de prop l’obra d’un artista francès que va arribar a Barcelona el 1848, Tony de Bergue, que els estimulà a ells i a la majoria de la seva generació. Aquest pintor, sobretot retratista i paisatgista, portà uns nous aires de París i Barbizon i es va estar a Barcelona fins al 1854; durant tres anys visqué al carrer Nou de la Rambla, 103 —o carrer del Conde del Asalto—, l’adreça de Ferau a l’època que va pintar les seves vistes urbanes més destacades.
Segons Elías de Molins, quan Ferau tenia entre divuit i vint anys va publicar un àlbum de joieria que va tenir bona acollida, però entre els anys 1846 i 1848 va deixar l’ofici d’argenter i se’n va anar d’ajudant de l’escenògraf i decorador Henri Philastre, que intervenia en el bastiment del Gran Teatre del Liceu, que s’inaugurà el 1847.
Ferau havia començat d’aprenent d’argenter i, com que en aquest ofici sempre s’aconsellava —si volies ser alguna cosa— d’aprendre bé el dibuix, això el degué portar a matricular-se a la Llotja, i aquí va conèixer Lluís Rigalt, que hi ensenyava perspectiva i paisatge. Ferau, mentre progressava en el domini de l’ofici d’argenter, es va anar aficionant al dibuix —i al paisatge. Sospitem que tenia una altra habilitat: sabia francès, com el seu cosí Ramon, car el seu pare era professor d’aquest idioma. Qui sap si, per aquesta habilitat, va ser cridat al Liceu per anar d’ajudant del pintor i decorador francès Henri Philastre, acabat d’arribar. No descartem que, un cop Philastre va marxar a Madrid, Ferau hagués continuat treballant al Liceu col·laborant amb els escenògrafs francesos Pourchet, Cambon i Cagé.
Enric Ferau i Ramon Martí i Alsina es van matricular ben joves a les classes nocturnes de l’Escola Gratuïta de Disseny i Nobles Arts, la Llotja. Ferau hi va entrar quan tenia tan sols dotze anys, en el curs 1836-1837, i Ramon Martí i Alsina s’hi matriculà als catorze, l’octubre del 1840. Ferau, l’abril del 1841, ja assistia a classes de principis de perspectiva i paisatge, i Ramon Martí a l’octubre es va matricular de perspectiva i paisatge. Fins al 1847 anem veient els dos cosins com es presentaven als concursos de l’Escola, els mensuals, els trimestrals i els anuals. Sovint obtenien premis, alguns de dotats econòmicament. Tots dos van arribar a guanyar premis anuals. En algunes ocasions van coincidir com a «opositors» als premis.
Els dos cosins van seguir a la Llotja almenys fins al 1847, perquè el darrer rastre que ens hi deixa Ferau és la seva presentació als premis de perspectiva i paisatge del segon trimestre del curs (desembre del 1846 - febrer del 1847), i Ramon Martí i Alsina es va presentar en els del tercer trimestre (març-maig del 1847) i en els anuals del 1847 de les classes de composició de la disciplina de pintura. Tots dos van acabar el mateix any, doncs, i se sap que van estar matriculats en la branca de dibuix de la figura humana i en la de perspectiva i paisatge.
Precisament el 1847 es començaren a organitzar a Barcelona les exposicions anuals de l’Associació d’Amics de les Belles Arts a l’antic convent desamortitzat de Sant Joan, on exposaven des de catedràtics fins a artistes que tot just començaven. En el segon any que es van organitzar, el 1848, ja hi trobem tres obres d’Enric Ferau, que tenia vint-i-quatre anys; totes tres porten el títol País (á la aguada). Aquests paisatges a l’aiguada de Ferau es van vendre al preu de 120 rals un, i 110 cada un dels altres dos, uns preus molt moderats. Lluís Rigalt, el mestre —que tenia trenta-quatre anys—, hi va presentar setze paisatges, nou dels quals a l’aiguada, en què el més barat es venia a 320 rals, i el més car, a 800.
El 1849 Ferau ja hi va presentar el doble d’obres, és a dir, sis paisatges, i en tres dels quals ja doblava la cotització de l’any anterior: els venia a 240 rals. El mestre Lluís Rigalt hi va presentar dotze obres, la més cara, que porta el títol Salida del sol, la venia a 2.000 rals, encara que el quadre més car de l’exposició era d’aquell pintor francès que tanta admiració va despertar entre els joves artistes barcelonins, Tony de Bergue. Era un paisatge titulat País, recuerdo de Italia, que es venia per 2.400 rals, un preu que supera els dels professors de la Llotja Lluís Rigalt i Claudi Lorenzale.
El 1850 Enric Ferau continuava presentant-hi obres, però en el catàleg li van posar el cognom equivocat, Ferran —una cosa habitual. En aquella ocasió hi va portar cinc obres, la més cara, a 500 rals. Va tornar a doblar la cotització. Quatre obres portaven el títol País i una es titulava Vista del paseo de S. Juan de Barcelona. Veiem com persisteix en el paisatge i que hi incorporà el paisatge urbà.
El 1851 hi va portar quatre obres, però ja no va millorar la cotització: continuà a 500 rals la més cara. Però aquest any hi hagué una novetat: s’hi va presentar per primera vegada Ramon Martí i Alsina, que ja tenia vint-i-quatre anys (era dos anys més jove que Ferau). S’hi va presentar amb catorze obres, quasi tot paisatges. El més car superava els preus del seu cosí Enric perquè el venia a 800 rals i portava per títol Efecto de luna. Ramon Martí i Alsina hi va exposar més quadres que ningú.
El 1852 Ferau hi va presentar deu obres, tot paisatges excepte una, Vista de un monasterio. Venia tres d’aquestes obres a 600 rals.
El 1853 n’hi va portar cinc, alguna d’important i ja de preu: Vista de los alrededores de Barcelona y fábrica de los SS. Clavé y C.ª tomada desde la casa del autor —que ens diu en el catàleg que vivia a «la calle del Asalto, 103, piso 4º» (ara, el carrer Nou de la Rambla). Aquest quadre estava a la venda per 1.000 rals. Ramon Martí i Alsina hi va presentar dotze obres, la més cara, a 800 rals.
El 1854, l’Any del Còlera, no hi va haver exposició, però el 1855 Ferau hi va continuar participant i hi va presentar vuit obres, la més cara, a 1.000 rals, que és aquella obra tan elogiada per Francesc Fontbona, Vista de los estramuros de Barcelona, tomada desde la última casa de la izquierda de la calle nueva con sus muros que ecsistian en 1854 ahora derruidos. Els altres quadres que hi va exposar són sis paisatges i una marina. La vista de Barcelona és un oli en què l’artista reprodueix un gran primer terme de la muralla amb gent passejant-hi. Els carrers de la ciutat que hi va pintar encara es veuen tots tancats dintre muralla, i les cases han de conviure dins del clos emmurallat amb les fàbriques, que es distingeixen per les xemeneies que fumen.
Barcelona estava en ple procés industrialitzador. Enric Ferau aleshores vivia en el quart pis del número 103 del carrer Nou de la Rambla, des d’on observà la ciutat per fer el quadre. Al mateix immoble hi vivia Tony de Bergue. Davant de casa seva hi havia una caserna que ocupava el que havia estat l’antic convent de Sant Pau del Camp, desamortitzat i convertit una part en caserna i una part en parròquia —la parròquia de Sant Pau. En el quadre podem observar una fila de soldats que fan la instrucció en els patis de la caserna. El que avui és el Paral·lel o la ronda de Sant Pau eren camins, camps i horts fora muralla. Era la Barcelona que s’havia llançat decidida a la revolució industrial, però que encara conservava les muralles, que no s’enderrocarien fins al 1854. Ferau ens va fer una instantània d’un moment de la història urbana.
A l’exposició del 1855, el cosí Ramon Martí i Alsina hi va presentar sis obres, i ja era un dels pintors que més s’hi cotitzava, car hi venia el quadre Impresiones de Cataluña per 3.000 rals.
El 1856 Ferau va presentar catorze obres a l’exposició, gairebé tot paisatges, una marina, i una amb un títol semblant a la vista de Barcelona de l’any anterior, però que va posar a un preu més baix, a 800 rals: és la que portava per títol Vista de Barcelona y sus afueras tomada desde la última casa de la calle Nueva de la Rambla antes del derribo de las murallas —que no sabríem dir si es tracta del mateix quadre dels anys 1853 i 1855, que va abaixar de preu, o si cada any eren quadres diferents o còpies del primer. Ramon Martí i Alsina hi va presentar vuit obres, dues a 2.500 rals cada una; la primera portava el títol Un país, impresiones de Cataluña, i l’altra era Una marina, impresiones de Cataluña —una marina que se la feu pagar.
El 1857 Enric Ferau hi va presentar divuit obres —gairebé tot paisatges, amb dues marines—, amb la més cara que portava el títol Avenida del bosque, que venia per 1.800 rals, un preu que quasi doblava el del seu famós quadre de les muralles de Barcelona.
I, finalment, el 1859, en l’última exposició que dugué a terme l’Associació d’Amics de les Belles Arts, els dos cosins hi tenien una presència molt notable: Enric Ferau hi va exhibir divuit obres, com l’any anterior —van ser els anys que n’hi portà més—, i el 1859 va ser l’any que hi portà més marines: vuit peces d’aquest tema, encara que eren les obres més barates: totes a 160 rals, excepte una que venia a 200. Els altres quadres eren quasi tot paisatges, i el més car tenia el mateix títol que el més car de l’any anterior: Avenida del bosque, que es venia per 1.400 rals. Ramon Martí i Alsina hi va presentar deu quadres de temàtica molt variada: quatre paisatges, dues marines, dues Costas de Cataluña, una Vista de Montserrat —que venia per 3.000 rals— i un de titulat Delicias de una madre, el més car de tots, que venia a 4.000 rals. Aquest any, el mestre Lluís Rigalt venia els seus paisatges més cars a 800 rals, per sota dels preus de Ferau i de Martí i Alsina.
Veiem com en el transcurs d’aquests deu anys els dos cosins, que havien començat a exposar tímidament —Ferau des del 1848 i Ramon Martí i Alsina des del 1851—, es consoliden com a artistes i la seva firma arriba a cotitzar a uns preus més que respectables.
Més endavant continuem trobant plegats els dos cosins en les exposicions que organitzen altres entitats i establiments. Sovint hi eren amb un nombre important d’obres, tant l’un com l’altre. Francesc Fontbona va calcular que Ferau presentà, entre el 1868 i el 1874, més de cent vint quadres a les exposicions de la Societat per a Exposicions de Belles Arts de Barcelona, de la qual Ramon Martí i Alsina, a més d’exposar-hi, era un dels principals promotors i accionistes. A la primera edició, la del 1868, Ferau hi presentà vint paisatges, dos amb el títol Vista general del monasterio de Montserrat i quatre de titulades Impresiones de Cataluña.
El 1866 Ferau va portar dinou obres, la majoria paisatges i tres marines, a l’Exposició d’Objectes d’Art de l’Acadèmia de Barcelona (la Llotja), amb títols com ara Inspiraciones de Cataluña, Impresiones de Cataluña o La pesca en el río. En va presentar cinc a l’exposició del 1876 de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País; a l’establiment d’art de Josep Monter, n’hi va portar sis el 1873 i tres el 1876. El febrer del 1876 va exposar tres obres a l’establiment de Francesc Bassols.
Aquesta alta producció de l’artista permet dir a Fontbona que Ferau va ser un pintor molt fecund, més que Lluís Rigalt, el seu punt de referència més immediat, i qualitativament semblant de concepte a aquest però amb més fogositat de pinzellada, tot i que es mantingué sempre dins una contenció molt més acusada que la que tindrien els realistes militants de l’escola de Martí i Alsina. Les vistes de Barcelona de Ferau, però, el van convertir en un precursor del paisatgisme urbà al nostre país, un gènere desconegut en aquell temps —a mitjan segle XIX—, i una autèntica innovació.
