iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Josep Maria Pericas i Morros

Vic (Osona), 27-8-1881 - Barcelona (Barcelončs), 1-4-1966

Arquitectura del segle XX  Modernisme  Noucentisme 

Josep Maria Pericas i Morros


Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia


Josep Maria Pericas i Morros va ser un dels màxims exponents de l’arquitectura noucentista. És conegut pel seu domini del dibuix aplicat al disseny i per haver estat un dels introductors a Catalunya de les tendències més innovadores d’arquitectura que van sorgir al centre d’Europa al tombant dels segles XIX i XX. Pericas va néixer a Vic el 27 d’agost de 1881 en una família d’origen rural. El seu pare, Josep Pericas Comella, era un enginyer emprenedor que va saber aprofitar l’embranzida de la industrialització de mitjan segle XIX i va fundar una colònia tèxtil (Pericas Boixeda), situada a la vora del riu Ter al seu pas per Torelló, que era coneguda popularment com la Coromina.

La comoditat econòmica de la família va permetre al jove Pericas traslladar-se a Barcelona l’any 1899 i ingressar a l’Escola d’Arquitectura, on va rebre una educació basada en l’École des Beaux-Arts. Va complementar els estudis amb la participació en la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i el Cercle Artístic de Sant Lluc, dues entitats religioses liderades per l’eclesiàstic Josep Torras i Bages, autor de La tradició catalana (1892) i impulsor també de les revistes Montserrat —el butlletí de la Lliga de la Mare de Déu de Montserrat i Catalunya, totes dues de gran difusió entre un grup de joves artistes i intel·lectuals d’àmbits catalanista i conservador (Rafael Masó, Josep Carner, els germans Llimona, Jaume Bofill i Mates, Darius Vilàs, Joan Borrell i Nicolau o Joaquín Torres-García). Eren els anys de la màxima difusió del Modernisme i les lliçons de Torras i Bages plantejaven la necessitat de recuperar conceptes vinculats a la mesura, l’ordre i la tradició, impressions que servirien, poc després, com a base per construir l’estètica del noucentisme artístic. A banda, les idees de Torras i Bages també estaven estretament relacionades amb el vigatanisme, un moviment polític catalanista i conservador que tenia l’origen en la Renaixença i del qual provenia el mateix Pericas per tradició familiar.

L’any 1904 Pericas va fer la seva primera obra, el projecte d’embelliment de la capella del Santíssim de Montserrat, a la qual va aplicar elements decoratius de formes orgàniques propers a l’estil d’Antoni Gaudí, arquitecte a qui havia conegut arran del Cercle Artístic de Sant Lluc i del taller de la Sagrada Família. Un any més tard, poc abans d’obtenir el títol d’arquitecte (1905), va projectar el seu primer edifici, una petita capella dedicada al sagrat cor de Jesús a Torelló. Tot i la modèstia de l’edifici, el també arquitecte Jeroni Martorell va publicar un article a La Ilustració Catalana en el qual destacava l’ús d’un llenguatge decoratiu nou que combinava la inspiració en l’arquitectura vienesa (la més avançada del moment a Europa) amb una interpretació actualitzada de l’art romànic. Amb aquesta nova proposta, Pericas aspirava a superar l’estil neomedieval, molt estès en l’arquitectura catalana, i se situava a l’avantguarda, de manera que es diferenciava del gruix d’arquitectes d’aquell moment.

Quan va acabar els estudis, l’arquitecte es va establir a Vic, on va fer els primers treballs per a la petita burgesia local. En aquest període va fer algunes cases unifamiliars, en les quals mostrava un equilibri entre el modernisme tardà ús d’arts aplicades i la introducció d’elements de la Secessió vienesa, caracteritzada per la racionalització en els elements decoratius. Entre d’altres, va fer la Casa Bayés (1907) i la Casa Anita Colomer (1906) a Vic, la Casa Dou (1907) a Ripoll i Ca l’Utzet o Casa Cabot (1907) a Sant Andreu de Llavaneres.

L’any 1910 l’Ajuntament de Vic el va convidar a participar en les popularment dites festes balmesianes, que celebraven el centenari del naixement del filòsof Jaume Balmes, per a les quals va dissenyar un programa de decoració d’alguns punts de la ciutat. L’any 1916 va ser nomenat arquitecte municipal de Vic i va desenvolupar urbanísticament el sector nord de la ciutat entorn del carrer de Jacint Verdaguer.

Al tombant de l’any 1910, quan el noucentisme plàstic començava a prendre forma (Clarà, Masó, Torres-García, Puig i Cadafalch, Sunyer, Nogués, etc.), l’obra de Pericas apareixia sovint en publicacions com ara la «Pàgina Artística» de La Veu de Catalunya, La Ilustració Catalana o La Hormiga de Oro. La revista Arquitectura y Construcción va publicar un reportatge d’un dels seus projectes més coneguts, una casa unifamiliar a Barcelona encarregada per Jacint Comella, un cosí seu. Del petit edifici destacava la teulada pronunciada i les parets blanques decorades amb elementals sanefes de formes geomètriques que recordaven algunes cases de l’arquitecte austríac i membre de la Secessió, Joseph Maria Olbrich. L’edifici es va fer tristament conegut l’any 1977 quan va ser enderrocat, víctima de la febre especulativa que afectava la ciutat de Barcelona.

Amb motiu d’un altre tipus de destruccions l’assolament d’esglésies durant els fets de la Setmana Tràgica l’any 1909, el bisbe de Barcelona Joan Laguarda va encarregar a l’arquitecte de Vic, l’any 1911, l’arranjament de les esglésies de Sant Felip Neri i Sant Cugat del Rec, així com la construcció d’un nou temple consagrat a la Mare de Déu del Carme. En aquest últim, tot i que es va aixecar sobre les restes de la parròquia de les Jerònimes, al barri del Raval de Barcelona, Pericas es va inspirar en el convent del Carme, que havia estat situat molt a prop del nou edifici i que havia desaparegut a mitjan segle XIX. El temple simbolitzava el retrobament de l’església amb les classes treballadores i Pericas va abocar una inusual quantitat de recursos d’arts aplicades a l’interior: peces ceràmiques de la Bisbal, vitralls executats per Josep Maria Bonet, frescos pintats per Darius Vilàs o escultures de Josep Maria Camps Arnau i de Borrell i Nicolau. L’església del Carme és un exemple d’arquitectura expressionista, caracteritzat per la claredat estructural i per l’ús del maó en tota la superfície.

L’any 1912, coincidint amb un bon moment professional, Pericas es va casar amb la seva promesa, Josefa Soler. Van fer el viatge de noces a Alemanya i Àustria, on l’arquitecte va poder visitar alguns dels edificis que fins llavors havien inspirat bona part de la seva arquitectura. La visió in situ d’alguns d’aquests edificis en ciutats com ara Viena, Frankfurt o Darmstadt (Alemanya) va decebre l’arquitecte i va accelerar un canvi en una de les principals referències de la seva arquitectura.

El mateix any 1912 Pericas va guanyar el concurs per erigir un monument en homenatge al poeta Jacint Verdaguer a Barcelona, un projecte de gran significació social i urbanística en el context d’expansió del catalanisme i de monumentalització de la ciutat. El monument, construït entre el 1913 i el 1924, ha esdevingut significatiu del període noucentista pel simbolisme dels seus elements i per la seva integració en el context urbà. Està format per una gran columna de pedra de Folgueroles delimitada per un balustre decorat amb al·legories de l’Atlàntida fetes en relleu pels germans Oslé i escultures exemptes de Joan Borrell i Nicolau. Un tercer escultor, Josep Maria Camps i Arnau, va ser l’autor dels nombrosos elements decoratius que s’escampen sobre l’estructura. La columna està coronada per un capitell d’inspiració romànica sobre el qual s’aixecava la figura de bronze del poeta, obra de Borrell i Nicolau.

L’any 1917 Pericas va guanyar, juntament amb l’arquitecte Rafael Masó, un concurs convocat per la Mancomunitat de Catalunya per a la construcció d’una clínica mental a Santa Coloma de Gramenet. El projecte, d’estil monumental i barroquitzant, constava de dotze pavellons aïllats i agrupats al voltant d’una avinguda central que travessava tot el recinte. Les diferències amb Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat des d’aquell mateix any 1917, que volia un projecte més mesurat, van obligar els dos arquitectes a modificar el disseny inicial. L’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera l’any 1923 i la dissolució de la Mancomunitat van acabar de diluir el projecte, que va quedar a mig fer.

La construcció de la clínica mental havia inaugurat una època en la qual les referències al Barroc popular van anar guanyant presència en l’obra de Pericas en sintonia amb l’arquitectura noucentista, que s’adequava a la visió «normalitzadora» promoguda per Puig i Cadafalch. En aquesta línia, l’any 1919, l’arquitecte va fer el disseny de la casa familiar a Barcelona (Casa Pericas) a l’encreuament entre el carrer de Còrsega i l’avinguda Diagonal. L’edifici és de sis plantes i es caracteritza per la façana més estreta, composta per dues tribunes semicirculars i un frontó d’inspiració barroca, decorat amb esgrafiats i motllures decoratives.

L’any 1919, amb motiu del naixement dels seus dos primers fills, Pericas va projectar també una casa unifamiliar a Torelló per passar-hi els estius en família. En aquest cas, l’arquitecte hi va aportar alguns dels seus interessos personals, en especial el seu coneixement de l’art romànic civil. La casa destaca pel seu aspecte auster i per la torre mirador, molt similar a les torres de castells i cases fortes de la comarca. A la part posterior, l’arquitecte va projectar un jardí organitzat al voltant d’un eix central i parterres disposats simètricament, que és considerat un dels millors exemples de la jardineria noucentista per l’ús de vegetació mediterrània, les proporcions i les perspectives que s’hi generen.

Pericas era un gran aficionat a l’excursionisme i a l’estudi de l’arquitectura romànica. Entre els anys 1906 i 1935 va fer diverses excursions per la comarca d’Osona i va documentar, en dibuixos de plantes i alçats, restes arqueològiques de castells i cases fortes. En va estudiar les tipologies i els usos i, juntament amb l’historiador Ramon de Vilanova, tenia pensat editar un llibre sobre arquitectura civil romànica. Durant la Guerra Civil, la Casa Pericas va ser ocupada i la major part del seu arxiu va ser destruït. Tot i que l’arquitecte va abandonar el projecte, la qualitat de les fitxes va cridar l’atenció de l’historiador Antoni Pladevall, que les va utilitzar per il·lustrar i documentar obres com ara Els castells catalans (Dalmau, 1966-1979) i Catalunya romànica (Enciclopèdia Catalana, 1984-1998).

Al llarg de tota la vida, Pericas va tenir una relació estreta amb diverses entitats religioses i va fer el disseny de tota mena d’objectes i mobiliari litúrgic per a diferents parròquies i santuaris (banderes, casulles, retaules, oratoris, baldaquins, canelobres, etc.). La bona relació amb els estaments de l’Església i en especial amb Josep Torras i Bages, bisbe de Vic des del 1899, va culminar amb el nomenament, l’any 1912, per al càrrec d’arquitecte diocesà de Vic, i l’any 1922, també de Barcelona. A partir del 1915 també va fer algunes obres entorn del monestir de Montserrat. En aquest període va construir algunes esglésies de nova planta com ara Santa Maria de Vilalba Sasserra (1922), el santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera de Torelló (1923) o la Mare de Déu dels Dolors de Sants (1933) i també convents, com ara el convent de les Germanes Josefines (1928) i el convent de la Mercè (1928), ambdós a Vic, a banda de múltiples restauracions. Totes les obres estaven caracteritzades per l’austeritat en la decoració i les referències constants al romànic.

El final de la Guerra Civil va coincidir amb el moment en què la carrera de Pericas començava a estar estancada. L’arquitecte havia perdut alguns clients importants i la seva activitat es va centrar principalment en la reconstrucció de petites esglésies de la comarca d’Osona que havien quedat parcialment destruïdes durant el conflicte. En són exemples les reformes de Sant Andreu de Tona (1939), Santa Maria de Manlleu (1940) o Santa Maria de Corcó (1943-1952). En aquests anys també va dur a terme alguns projectes de nova planta, com ara l’ermita de Sant Romà de Sau (1949) o el santuari de Lurdes de Prats de Lluçanès (1954), edificis que, tot i la seva aparent senzillesa, conserven la cura en el disseny dels detalls que sempre va caracteritzar la producció de Pericas.

Obra

Capella de la Immaculada (1904, Montserrat); església del Sagrat Cor (1905, Torelló); Casa Anita Colomer (1906, Vic); Casa Bayés (1907, Vic); Casa Dou (1907, Ripoll); Ca l’Utzet o Casa Cabot (1907, Sant Andreu de Llavaneres); església de Sant Vicenç (1907, Vallromanes); pedró de Mossèn Cinto Verdaguer (1908, Folgueroles); pavelló Marià de l’Exposició Hispano-Francesa (1908, Saragossa); farinera de Sant Jaume (1909, Barcelona); arranjaments de la plaça del Mercadal i la casa natal de Jaume Balmes (1910, Vic); pont sobre el riu Ter (1910, Torelló); Generador Elèctric del Ter (1911, Vic); font de Sant Pere (1911, Vic); farmàcia Espinós (1911, Vic); reforma interior de l’església de Sant Sever (1911, Barcelona); reconstrucció de l’església de Sant Cugat del Rec (1911, Barcelona); església de la Mare de Déu de Carme (1911, Barcelona); casa de Jacint Comella (1912, Barcelona); creu d’en Galceran (1912, Vinyoles d’Orís); baldaquí (1912, Sant Hilari Sacalm); monument a Jacint Verdaguer (1912, Barcelona); les Tres Creus (1913, Torelló); cambril del Sant Crist (1913, Piera); pedró de la Mare de Déu de Montserrat de la Coromina (1914, Torelló); edifici per a dependències monàstiques (1915, Montserrat); tribuna del Palau Episcopal (1915, Vic); panteó del Bisbe Laguarda (1916, Barcelona); placa commemorativa a Jacint Verdaguer (1916, Benasc); barana (1916, Montserrat); sepulcre de Torras i Bages (1916, Vic); creu de la pujada de l’Església (1916, Piera); panteó de Font i Vilaseca (1917, Barcelona); creu a Can Vendrell de la Codina o el Pago (1917, Subirats); Casa Puig (1917, Vic); clínica mental (1917, Santa Coloma de Gramenet); projecte d’hostal i plaça (1918, Montserrat); Casa Pericas (1919, Barcelona); Torre Nova de la Coromina (1919, Torelló); pla d’ordenació urbanística del sector del carrer de Jacint Verdaguer (1921, Vic); tancament de la llotja del Blat (1922, Vic); campanar de l’església (1922, Sant Hilari Sacalm); cementiri (1922, Sant Andreu de Llavaneres); santuari de Rocaprevera (1923, Torelló); farmàcia Massana (1924, Vic); Casa Aragó (1924, Barcelona); cases de treballadors de la colònia Pericas Boixeda (1925, Artesa de Segre); escales de l’església de Sant Esteve (1926, la Garriga); oficines de l’Elèctrica del Ter (1928, Vic); capella de la Torre d’en Franch (1919, Vic); parròquia de Santa Maria (1926, Vilalba Sasserra); font Picant (1926, Sant Hilari Sacalm); monument al cardenal Vives i Tutó (1927, Sant Andreu de Llavaneres); Can Ribot (1927, Sant Hilari Sacalm); urbanització de la plaça de Catalunya (1927, Torelló); Casa Pericas (1927, Vic); convent de la Mercè (1928, Vic); convent de les Germanes Josefines (1928-1930, Vic); oratori de la família Dèu (1929, Barcelona); Museu Folklòric (1929, Ripoll); arranjament de la sala de la Columna (1931, Vic); escoles de la Guixa (1931, Vic); farmàcia de l’Hospital de la Santa Creu (1932-1933, Vic); escola Sant Miquel dels Sants (1932, Vic); escola Jaume Balmes (1933, Vic); església de la Mare de Déu dels Dolors de Sants (1933, Barcelona); panteó Pericas (1933-1942, Vic); hospital de Sant Llàtzer (1936, Barcelona); reconstrucció de l’església de Sant Andreu (1939-1946, Tona); reconstrucció de l’església de Santa Maria (1940, Manlleu); reconstrucció de l’altar de la Gleva (1940-1946, Masies de Voltregà); seminari menor de la Gleva (1942, Masies de Voltregà); farmàcia Busquet (1943, Barcelona); reconstrucció de l’església de Santa Maria (1943-1952, Santa Maria del Corcó); casa rectoral de la parròquia de Sant Crist Redemptor (1944, Barcelona); cementiri municipal (1944, Sant Pau d’Ordal); sucursal de la Caja de Ahorros (1944, Vielha); escaletes de l’Estació (1945, Torelló); caves Castellblanch (1945, Sant Sadurní d’Anoia); Casa Mercedes Soler (1946, Vilanova i la Geltrú); sucursal de la Caja de Ahorros (1947, Sort); ermita de Sant Romà (1949, Sau); sucursal de la Caja de Ahorros (1949, Les); església de Lurdes (1954, Prats de Lluçanès); sucursal de la Caja de Ahorros (1957, Torelló); sucursal de la Caja de Ahorros (1961, Bellver de Cerdanya); restauració de l’ermita de Santa Margarida del Cairat o Saplanca (1963-1965, Esparreguera).

Obres destacades

Exposicions

Barcelona, Sala Parés, I Exposició dels Amics de l’Art Litúrgic (1925); Barcelona, Sala Parés, II Exposició dels Amics de l’Art Litúrgic (1928); Vic, Sala Bigas, Exposició dels Amics de l’Art Litúrgic (1930); Vic, Museu de l’Art de la Pell, «Josep Maria Pericas i Morros, 1881-1966. Arquitecte» (2019); Girona, Fundació Rafael Masó, «Josep Maria Pericas i Morros, 1881-1966. Arquitecte» (2020); Barcelona, Museu del Disseny, «Modernisme. Cap a la cultura del disseny» (2020).

Bibliografia

Jeroni Martorell, «Iglesia de la Coromina-Torelló» (La Ilustració Catalana, núm. 239, 1907, p. 831); Fortià Solà, Nostra Senyora de Rocaprevera (Torelló). Monografia històrica (Barcelona, Foment de Pietat, 1930); Fortià Solà, La parròquia de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. Monografia històrica (Barcelona, Balmes, 1933); Imma Bover, «Influències i característiques de l’obra de Josep Maria Pericas» (Ausa, núm. 95-96, 1980, p. 161-168); Josep Maria Claparols, «L’obra de l’arquitecte Josep Maria Pericas» (Ausa, núm. 95-96, 1980, p. 155-160); Antoni Pladevall, «Josep M. Pericas i Morros. Arquitecte» (Ausa, núm. 95-96, 1980, p. 147-154); Oriol Bohigas, Reseña y catálogo de la arquitectura modernista (Barcelona, Lumen, 1983); Joan Tarrús i Narcís Comadira, Rafael Masó. Arquitecte noucentista (Barcelona, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Lunwerg, 1996); Josep Casamartina i Sílvia Carbonell, Les fàbriques i els somnis. Modernisme tèxtil a Catalunya (Terrassa, Centre de Documentació i Museu Tèxtil, 2002, p. 212-216); Antoni Pladevall, «Josep Maria Pericas», a A l’entorn de l’arquitectura, vol. II: El modernisme (Barcelona, L’Isard, 2002, p. 143-146); Margarida Güell, «Vicissituds i fortuna del monument a mossèn Cinto Verdaguer de Barcelona» (Anuari Verdaguer, núm. 19, 2011, p. 271-289); Josep Maria Garcia Fuentes, La construcció del Montserrat modern (tesi doctoral; Barcelona, 2012); Aleix Catasús, Josep Maria Pericas i Morros, arquitecte noucentista (Vic, 1881 - Barcelona, 1966) (Vic, Patronat d’Estudis Osonencs, 2016); Aleix Catasús i Bernat Puigdollers, El noucentisme a Barcelona (Barcelona, Ajuntament de Barcelona i Àmbit, 2016); Aleix Catasús i Josep Maria Claparols, Josep Maria Pericas i Morros. 1881-1966, Arquitecte (Vic, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 2019); Raquel Lacuesta i Xavier Gonzalez, «La Casa Comella» a El modernisme perdut, vol. IV: Sarrià-Vallvidrera (Barcelona, Base, 2022, p. 248-253).

Aleix Catasús
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuďc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat