Rutta Block de Rosenstingl va arribar a Barcelona amb el seu marit, el metge Ernau Rosenstingl, al voltant del 1944 fugint del nazisme i es va instal·lar a Palerm (Sicília) abans d’anar a viure a Barcelona. Un cop a Barcelona, tots dos es van convertir en antiquaris quan van inaugurar una tenda al carrer de la Palla. De seguida, Rutta Block de Rosenstingl va tenir la seva primera exposició individual a la sala d’art Pictoria (març del 1945), acompanyada per l’escultor Francisco Badia. El díptic editat amb motiu de l’exposició —organitzada per l’agrupació Los Artistas de La Campana de San Gervasio, de la qual era membre— fou presentat per Manolo Hugué, amic del matrimoni. Reproduïa el facsímil del seu manuscrit dirigit al públic i estava escrit des de Caldes de Montbui estant aquell mateix mes de març. El díptic no va fer cap relació de les obres presentades. S’hi referia d’aquesta manera: «En esta exposición tratándose de obras esencialmente emocionales han sido omitidos los títulos.» Tot i això, una nota de Tristán la Rosa apareguda a La Vanguardia (24 de març de 1945) parla d’obres «fauvistes» i «sobrerealistes» i fa al·lusió a un torero, per la qual cosa sabem que aquest tema va ser present en la seva pintura des de sempre. A partir d’aquesta exposició, l’artista va canviar la seva signatura artística per Rutta Rosen (primeres dues síl·labes del cognom del seu marit), mentre que signà, més endavant, les seves investigacions arqueològiques amb el nom de Rutta Rosenstingl. El seu marit també canvià el seu nom, per Arnaldo. Amb el grup de La Campana de San Gervasio va fer una exposició col·lectiva el 1945, juntament amb Josep Maria de Sucre, Eduard Castells, Jaime Colson, Josep Oriol Jansana i Gabino Rey, entre d’altres.
A partir del 1945 i fins a l’any 1948 es va dur a terme el I Salón de Octubre. Barcelona assistí a una explosiva aparició de nous artistes, l’afany d’originalitat dels quals es fa palès en les seves exposicions, com ara les de Ramon Rogent, Francesc Garcia Vilella i Marc Aleu, o en l’aparició del grup i la revista Dau al Set. Amb altres artistes de Barcelona, Rosen va començar a aparèixer en nombroses exposicions col·lectives, la primera de les quals va ser al XXIII Salón de Otoño del 1949, on presentà un oli d’estil abstracte. Seguint la línia de l’art nou català, va ser el grup Cobalto 49, amb Rafael Santos Torroella al capdavant, el primer interessat a portar l’obra de Rutta Rosen dins les seves campanyes expositives a les Galerías Sapi, de Palma de Mallorca, l’any 1950. Rutta Rosen hi presentà dinou obres de diversos temes cars a ella, com ara la dansa, la tauromàquia o el paisatge, temes que mai no abandonà i sobre els quals anà evolucionant. Va participar amb una aquarel·la (Tauromàquia) en la carpeta Homenaje a Paul Klee (juny del 1950), que Josep Maria de Sucre i Will Faber dirigiren i que es conserva a Berna (Suïssa). Poc després, cridada per Mathias Goeritz, va participar amb una litografia en l’exposició «Arte sin fronteras. Exposición-homenaje a Paul Klee», organitzada pel pintor alemany i duta a terme a Mèxic juntament amb altres artistes, com ara Pablo Picasso, Joan Miró, Joan Josep Tharrats, Àngel Ferrant, Jean Arp, Llorens Artigas i el mateix Goeritz (desembre del 1950).
Com a suport a la seva obra, Sebastià Gasch, membre del grup Cobalto 49, publicà a la revista homònima la primera crítica en què avalava l’obra de la pintora alemanya. Per a Gasch, l’obra de Rosen es basa en esclats de colors d’una gran violència amb els quals dona forma als temes realistes però espirituals justament pels excessos expressionistes dels colors. En aquest article, Gasch reprodueix l’autoretrat de l’artista, una dona esquifida amb unes grans ulleres rodones.
L’any 1951 va començar la seva col·laboració amb els cicles experimentals d’art nou, creats pel marxant Àngel Marsà a la seva galeria El Jardí del Passeig de Gràcia. Dins d’aquests cicles presentà dues exposicions individuals dedicades a la tauromàquia i a la dansa els anys 1951 i 1952, respectivament. A partir d’aquí, participà, tanmateix, en les col·lectives d’art nou organitzades per Marsà per tot el territori català, moltes vegades amb obra de la col·lecció del mateix marxant. A l’exposició «Tauromàquia» (juny del 1951), amb deu olis i deu aquarel·les, Àngel Marsà la vinculà a l’expressionisme que renaixia a Catalunya quaranta anys després de la seva aparició a Alemanya. Com que era alemanya, Rutta Rosen coneixia prou bé l’obra d’Emil Nolde, Karl Hofer i Caspar i era amiga d’altres pintors expressionistes, com ara Emmanuel Mané-Katz o Robert Helman, per exemple, refugiats a Barcelona durant la Segona Guerra Mundial, i tant als seus olis com a les seves aquarel·les —vint-i-una obres en total— presentava una versió primitivista basada en l’arrel mítica del toreig. Marsà edità un aiguafort en un tiratge de cinquanta exemplars, titulat Tauromàquia fet per Rutta Rosen.
Aquell mateix any Marsà preparà una exposició de Rutta Rosen, amb l’assessoria del marit i amb la producció de La Vinoteca de Barcelona, a les Galerías Sapi de Palma de Mallorca el mes de novembre. La presentació dins del díptic, en castellà i en anglès, la signava l’escriptor Robert Graves, amic de la parella i al qual Rosen va fer un retrat que es conserva a la seva fundació de Mallorca. És un text escrit el febrer del 1950, que no deixa de ser, si més no, curiós, pel fet d’aconsellar als compradors, amb sorna, que consultessin primer l’artista perquè els seus quadres no s’avenen dins d’una sala que tingui mobles d’estil Lluís XV, o rococó. Moltes de les obres que presentà en aquesta ocasió les tornà a mostrar al final de la temporada del III Ciclo Experimental a la galeria El Jardí. Va ser quan va arribar a Barcelona quan Rosen sentí inclinació pel tema taurí, no el de les «corridas», que també, sinó pel món sociològic, primitiu i mitològic que hi havia al voltant de qualsevol espectacle amb el toro com a protagonista, i es van unir, d’aquesta manera, la seva dedicació d’antiquària i la d’artista. Per les seves mans passaven làmines i peces arqueològiques ibèriques de toros o siurells mallorquins antics, la qual cosa li donava aquesta visió més espiritual de l’art primitiu.
Pel que fa a la segona exposició dels cicles experimentals, titulada «Baile español visto por Rutta Rosen» (març del 1952), hi exposà set olis i dotze aquarel·les. La mostra fou presentada, amb un ball de vint minuts a cappella, pel ballarí i pintor avantguardista Vicente Escudero. Les obres pictòriques de Rosen i d’Escudero s’assemblaven molt. Rosen va tornar amb un tema molt espanyol, però absolutament allunyada del pintoresquisme i el tradicionalisme. Marsà insistí en el mateix que quan presentà la Tauromàquia: l’obra de Rosen no té res a veure amb el folklore, són perpetuacions plàstiques i estètiques d’antics rituals tel·lúrics.
Dins de la seva col·lecció editorial «Cuadernos de Arte Nuevo», Àngel Marsà edità, el mes de maig del 1952, una petita carpeta amb aiguaforts de Rutta Rosen titulada Baile español. La petita carpeta, de mides 22,5 × 16 cm, amb planxes d’11,7 × 9,4 cm, fou impresa als tallers Studium de Barcelona, i els aiguaforts, estampats al taller calcogràfic de Francesc Melich. Són obres que segueixen, doncs, el mateix tema i estil que les obres presentades a la seva exposició: la dansa entesa com a motivació plàstica en moviment que prové de rituals tel·lúrics. Són obres del mateix estil que les del bailaor Vicente Escudero. En el text de presentació, Marsà contextualitza l’obra de Rutta Rosen amb el futurisme i la seva plàstica estàtica i dins de la plàstica tridimensional, amb les obres de Calder i de Ferrant. Els dibuixos de Rosen són grafismes que copsen de manera esquemàtica els moviments del baile español com si fossin figures rupestres en coves màgiques.
Dels dotze salons de Maig que obriren les portes a Barcelona, Rutta Rosen es presentà al primer (1957) i des del quart fins al novè (1960-1965), així com al I Salón Femenino de Arte Actual, del 1962, promogut per la pintora Glòria Morera amb l’assessoria tècnica d’Àngel Marsà.
Juan Eduardo Cirlot explicà, en la crítica de l’exposició de l’artista a l’Ateneo de Madrid l’any 1961, que el seu art es fonamentava en l’exaltació dels elements plàstics, en especial del color i del ritme, i els sotmetia a un doble moviment, líric, d’una banda, i angoixat, de l’altra.
A partir dels anys seixanta del segle XX, Rutta Rosen —aleshores com a Ruta Rosenstingl— abandonà les exposicions i començà el seu vessant d’historiadora del món antic publicant estudis a revistes especialitzades bàsicament dels Països Catalans, alguns dels quals es recullen a la seva obra escrita.
Obra pictòrica
Retrat de Robert Graves (c. 1945); Retrat de Manolo Hugué realitzant el bust d’Arnaldo Rosenstingl (1945); Retrat de Totote (muller de Manolo Hugué; 1945, Museu Thermalia, Caldes de Montbui); Rejoneador (1950); La Sainte-Chapelle de París (1954); Sagitari (1959, Museu d’Història de Girona, dipòsit de la Fundació Margarita Marsà); Tauromàquia (1960); Danza del fuego (1960).
Obra escrita
Arnaldo Rosenstingl i Rutta Rosenstingl, «Astares ibicencas de rito cananeo» (Ampúrias, núm. 31, 1969, p. 241-248); Rutta Rosenstingl i Emilia Solá, «El décimo trabajo de Hércules. Un paleoperiplo por tierras hispánicas» (Ampúrias, núm. 38, 1976, p. 543-548); Rutta Rosenstingl i G. Roselló Bordoy, «El santuario de Sa Cova de Betlem. Notas para la interpretación de sus representacions grabadas», a Mayurqa. Miscelánea de estudios humanísticos (Palma, Facultat de Filosofia i Lletres, 1976, p. 247-260); Rutta Rosenstingl, «El patrón driopitecino y sus implicaciones» (Arquivo de Anatomia e Antropologia, vol. XXXIX, 1985, p. 97-104); Rutta Rosenstingl, «A les vores del Tulcis» (Arrels. Miscel·lània d’Aportacions Històriques i Documentals de l’Espluga de Francolí, núm. 3-5, 1989).
