Maria Sanmartí no va tenir una vida plaent, ans al contrari. Va haver de vèncer el camí a força del sentit de supervivència innat en una mare. El que sabem d’ella és el que va anant explicant el seu fill, el pintor Antoni Clavé, al llarg de tota la seva vida i el que va explicar Ferran Canyameres en l’única biografia que s’ha escrit sobre ella.
La pintora Maria Sanmartí va néixer a Barcelona l’any 1886 en el si d’una família cristiana i molt humil. Es casà amb un viatjant de comerç anomenat Clavé i l’abril del 1913 tingué el primer i únic fill mentre vivien al carrer de Villarroel número 7. El pare els va abandonar tres anys després i no va tornar a aparèixer, i Maria Sanmartí, juntament amb la seva mare, va haver de traslladar-se a un pis molt més econòmic al carrer de Valldonzella número 56, al mateix edifici on vivien les famílies del seu germà i la seva germana. El nucli familiar era molt petit, però bàsic per a la subsistència. Havia començat a treballar de pentinadora quan tenia nou o deu anys i ho continuaria fent. Va pentinar senyores a domicili fins que la seva malaltia li ho va impedir. Segons el seu fill va explicar a Lluís Permanyer (Permanyer, 2005), ella hauria volgut «ser florista. Perquè li agradaven les flors amb deliri. […] Malgrat totes les circumstàncies, la meva mare tenia un caràcter molt alegre i mai la veia ni trista ni plorosa». Progressivament, Maria Sanmartí s’havia anat quedant paralitzada del costat esquerre fins que ja no va poder bellugar ni aixecar el braç i va haver de deixar de pentinar. Aprengué a fer la manicura, però amb el temps ho va haver de deixar també. Finalment, es va quedar paralítica del costat esquerre. Antoni Clavé hagué de deixar els estudis i es posà a treballar per portar alguns calerons a casa.
Malgrat no haver tingut educació escolar i provenir d’una família catòlica, Maria Sanmartí va ser una dona progressista que ajudà el seu fill en tot el que ell va necessitar, amb una gran lucidesa mental i una gran fermesa de caràcter. Segons Canyameres, l’amor entre mare i fill va ser l’element clau en la vida de tots dos: «Si Maria Sanmartí vivia pel seu fill, el seu fill es desvivia per tal que ella visqués confiant en ell i en la pau de l’afecte afectuosament respost.» Amb l’esclat de la Guerra Civil tot va trontollar i el compromís que Antoni Clavé adquirí en defensa de la república col·laborant amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya va fer que s’exiliés a França. Quan es va perdre la guerra i va entrar el franquisme, Maria Sanmartí fou desnonada per tenir un fill roig! I se’n va anar a viure amb el seu nebot. Un cop passades les primeres grans dificultats de Clavé a França, aquest arribà a París i amb força complicacions començà a preparar l’exili de la mare, la qual cosa no era gens fàcil, ja que Clavé era considerat un refugiat polític. Les gestions començaren l’any 1940 i, finalment, Maria Sanmartí, amb molts esforços, arribà l’any 1943 a la Gare d’Orsay, acompanyada de Maria Abelló de Casamitjana, que tingué un paper molt important en totes les gestions. Maria Sanmartí mai no havia sortit de Catalunya i, malgrat la malenconia i els entrebancs, amb l’ajuda del seu fill, que l’any 1940 havia estat pare, i de la gran quantitat d’amics que sempre els visitaven, va superar de mica en mica la nostàlgia. Clavé explicà a Permanyer que la seva mare començà a pintar per atzar l’any 1947, quan els dissabtes i diumenges Clavé anava a Saint-Cloud a passar el dia amb el seu fill i, en tornar, li mostrava els dibuixos que aquest —Jacques— havia fet per a ella. Clavé explicà que, un bon dia, «em va anunciar: “Ara provaré de fer-ne un jo.” Malgrat que no n’havia fet mai cap a la vida i que no sabia dibuixar, va agafar un paper i va fer una obra molt bonica, molt matissiana, sense ella saber-ho».
Un dels primers a interessar-se per l’obra de Maria Sanmartí fou el poeta Josep Palau i Fabre, l’Alquimista, el qual llavors vivia a París, tenia una bona amistat amb Antoni Clavé i els visitava sovint. En aquesta època, Josep Palau col·laborava amb la revista Ariel, per a la qual publicà, l’any 1948, l’article «El cas inèdit de Maria Clavé», en què va assignar a Maria Sanmartí el cognom del seu fill, que era la manera com ella es volia presentar al món artístic, tenint en compte que llavors preparava una exposició a la Galeria Mirador, que s’inauguraria el desembre del 1948. A la capçalera de l’article es reprodueix un dibuix de la pintora fet expressament per a la revista. Palau va posar els fonaments per als estudis posteriors de la seva obra remarcant l’instint de la pintora pels colors i la cal·ligrafia espontània, als quals arribava sense cap mena d’artifici: «El resultat és aquesta mena de poesia en colors que té tota la gràcia i el candor del dibuix infantil, però carregat amb l’espera de tota una vida. Com si la infantesa hagués trigat en ella seixanta anys a emergir o com si rebrotés, però més potent, més anhelant, més joiosa que mai.» La Fundació Palau de Caldes d’Estrac conserva uns quants dibuixos (tinta i tremp) de Sanmartí dels anys 1947 i 1948, alguns signats com a «Maria, mare d’en Clavé».
El mes d’abril del 1949 Maria Sanmartí va celebrar, a la Galeria Mirador de París, la seva primera exposició, encoratjada sobretot pels ànims i els consells dels amics pintors del seu fill, com eren Pedro Flores, Grau Sala i Óscar Domínguez, entre d’altres. L’exposició era de guaixos i ceràmiques, tècnica que Sanmartí havia començat a fer animada pels amics del seu fill, els quals li deien que la seva expressió plàstica estava feta per a la ceràmica. En el díptic de presentació, l’Alquimista va signar uns breus mots presos del seu text a la revista Ariel, així com la mateixa Maria Sanmartí. Els temes de les obres presentades eren bodegons, gerros amb flors, gats, interiors de cases, pallassos, gossos, etc. La majoria de la crítica als diaris parisencs feia al·lusió a la ingenuïtat i, fins i tot, alguns, a una sort de «mèdium» espiritual que guiava la mà de Maria Sanmartí.
La revista Destino, al costat del crític M. R. (per la correspondència entre Sanmartí i Sebastià Gasch conservada a la Biblioteca de Catalunya sabem que aquest crític era Gasch mateix), publicà un petit article sobre la pintora amb motiu d’aquesta exposició. Com la majoria dels que posteriorment s’ocuparen de la seva obra, va dir que Sanmartí pintava de memòria, que posseïa la intuïció dels problemes plàstics fonamentals i que es preocupava pels elements de l’expressió. Visionària estèticament i autodidacta tècnicament. El primitivisme de la pintora, com el dels infants o el dels pintors de les coves prehistòriques, provenia de la intuïció i, per tant, les seves pintures s’han de considerar materialitzacions espontànies i instintives del seu món afectiu. Podríem dir de la seva pintura que té un instint rítmic personal, entenent aquest instint com a poesia que vol fer entenedora la seva realitat. La producció de Maria Sanmartí no és un art nou que mira les arrels o el primitiu per crear un art sintètic o idealitzat, sinó que és un art viu que li surt de dins, de l’espontani. Molts artistes, com ara Matisse, per posar un exemple, algunes obres del qual recorden les de Maria Sanmartí, arribaren a aquest sintetisme després d’un llarg camí. A l’artista catalana no li va caldre l’artifici i és justament això el que la fa interessant i valedora de la rellevància que tingué aviat. A partir d’aquesta exposició i de l’èxit de vendes i crítiques, Sanmartí va poder exposar al Salon d’Automne i al de la Société Nationale de Beaux-Arts a partir del 1949, a Suïssa, Londres, Estocolm, Copenhaguen, Roma i, a partir del 1954, Barcelona. Normalment, la pintora mateixa s’encarregava de dissenyar els cartells i els díptics de les seves exposicions.
Per les seves característiques de colors purs, l’obra de Sanmartí era tècnicament ideal per reproduir-la amb la tècnica de la litografia, per la qual cosa comptà amb l’interès de les edicions de La Guilde de la Gravure, que editaven les del seu fill amb tiratges de més de dos-cents exemplars. L’any 1951, la petita Sala Cervantes del barri Gòtic de Barcelona va programar una exposició col·lectiva de litografies d’alguns pintors de París, entre els quals hi havia Antoni Clavé i Maria Sanmartí amb els seus amics Óscar Domínguez, Pedro Flores, Grau Sala i Helman, amb una presentació de l’antiquari Arnaldo Rosenstingl. Sanmartí presentà una Naturaleza muerta.
Gràcies a un seguit d’amics de Barcelona, com ara el pintor Santí Surós, i els crítics Sebastià Gasch i Juan Ramón Masoliver, la Sala Gaspar concertà la primera exposició de Maria Sanmartí a Barcelona del 15 al 28 de maig de 1954. Aprofitant l’exposició, Ferran Canyameres (director de l’editorial Albor) i Jordi Benet Aurell editaren un petit llibre sobre Maria Sanmartí —l’únic publicat sobre la seva obra— dins la col·lecció «Artistes d’Avui», el logotip de la qual era el faune que Picasso havia dibuixat per al llibre Dos contes de Ramon Reventós del 1947, editat pel mateix Canyameres. Tots dos crítics explicaren les primeres dificultats vençudes per l’artista a l’hora de posar-se a pintar amb seixanta anys. Destacaren uns trets clau en la seva obra: l’exaltació cromàtica de gran poder al·lusiu, l’ús de la memòria i la fantasia per crear quelcom versemblant, compenetració amb les obres creades i, per sobre de tot, que la seva ingenuïtat no havia de ser confosa amb ingenuisme, sinó amb primitivisme.
Per a l’exposició, Maria Sanmartí va dissenyar un tríptic en cartolina en què anunciava, en català, l’exposició a la Sala Gaspar de «Gouaches i ceràmiques», tot amb la seva cal·ligrafia i amb la reproducció d’un dibuix a un sol color d’una plaça amb diferents grups arquitectònics i alguns arbres, un dibuix a tinta que recorda lleument el Gran duomo, dibuix de Paul Klee del 1927. Un full encartat reproduïa el text biogràfic que es publicà al llibre escrit per Canyameres i Benet Aurell. Els lligams amb Barcelona continuaren i l’any següent, els Gaspar, a causa de l’èxit de la primera exposició, li’n feren una segona. La revista Pont Blau (Mèxic) de juliol del 1955 reprodueix, a la portada, un Bodegó de Maria Sanmartí, a més del dibuix que havia fet servir per al catàleg de l’exposició a la Sala Gaspar del 1954.
A partir d’aleshores, la Sala Gaspar incloïa Maria Sanmartí en la majoria de les exposicions col·lectives amb obres de la seva reserva o amb altres de fetes per a l’ocasió tant d’obra original com de litografies. Fins que va morir, l’any 1959, les exposicions de l’artista se succeïren arreu d’Europa amb molt bona fortuna crítica i de vendes. La seva mort fou acollida a Barcelona amb tristor per la crítica, que remarcava —la majoria— el profund sentit poètic de la seva obra.
L’any 1962 el poeta, crític, historiador i comissari d’exposicions Carlos Antonio Areán, des de Madrid estant, publicà el llibre La escuela pictórica barcelonesa, en el qual va fer un resum de la pintura catalana de postguerra. Tot i que Areán va deixar fora de l’estudi els artistes catalans residents a París, sí que va voler fer una petita menció a la pintora Sanmartí i a Antoni Clavé per deferència. Situà l’obra de Sanmartí dins de la neofiguració juntament amb el pintor Norman Narotzky, Josep Maria de Sucre i Domingo Olivé Busquets, «entre fluctuante e ingenua dotada, como la de su hijo, de un inefable instinto para el color y para la tensa, segura y vibrante armonía del arabesco […]».
