iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Juan Torras Guardiola

Barcelona (Barcelonès), 23-6-1827 - Barcelona (Barcelonès), 19-1-1910

Arquitectura del segle XIX 

Retrat de Juan Torras Guardiola
Font: Arxiu Torras, Herrería y Construcciones


Obra - Obres destacades - Bibliografia


Juan Torras Guardiola va néixer a Sant Andreu del Palomar (Barcelona) en una família de forners. El seu pare, José Torras Vila, era natural de Sabadell i la seva mare, Maria Guardiola, era nascuda a Sant Andreu.

Des de petit, Torras va demostrar facilitat per al dibuix i una especial predisposició per a les matemàtiques i va deixar clara la seva voluntat de no seguir l’ofici patern tot trencant, davant el seu pare, una pala d’enfornar. Un oncle seu, l’escolapi Camilo Torras, es feu càrrec de la seva educació primer al col·legi de Sant Antoni de Barcelona, a l’actual ronda del mateix nom, i posteriorment al col·legi de Cordelles.

El 1842 començà els estudis d’arquitectura, que eren sufragats per la Junta de Comerç a l’edifici de la Llotja, i ja al primer any va guanyar una medalla com a premi a un examen públic de matemàtiques (camp en què arribà a tenir grans coneixements), establert entre els millors alumnes del curs.

L’any 1845 es va traslladar a Madrid per estudiar a l’Escuela Especial de Arquitectura d’aquella ciutat, que durant molts anys va ser l’única de tot l’Estat que podia donar el títol oficial. Hi va ser admès com a alumne de segon curs i hi va continuar els estudis fins que l’any 1854 la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando li va convalidar el títol oficial.

Torras va tornar definitivament a Barcelona i molt aviat, l’any 1855, va ser nomenat catedràtic de l’Escola d’Agrimensors i Aparelladors de l’assignatura Teoría de las proyecciones, principios de la construcción aplicados a las construcciones de tierra, ladrillo y mampostería, montea y dibujo (a tercer curs) i també de la de Geometría descriptiva, estereotomía, mecánica y construcción (a segon curs) quan l’escola es va transformar en Escola de Mestres d’Obra el 1857 (i de la qual Torras fou secretari). S’inicià així una carrera docent que durà fins al 1910, ja a l’Escola Especial d’Arquitectura de Barcelona des que aquesta es va fundar, l’any 1871, com a Escuela Provincial de Arquitectura.

La seva carrera professional abasta, especialment a partir del 1876, tres vessants sempre molt lligats entre si: l’arquitecte, el professor (i també investigador) i l’empresari. I és el primer, a Catalunya, a actuar com el que ara coneixem com a consultor d’estructures, posant els seus coneixements en aquest camp al servei d’altres arquitectes per trobar innovadores solucions estructurals i constructives amb una idea constant al llarg del temps: aprofitar al màxim els càlculs i les solucions constructives per estalviar el màxim de material, especialment el ferro (figura 1).

El professor investigador

Com hem vist, entre els anys 1855 i 1870 Torras fou professor d’assignatures «tècniques» de nombrosos mestres d’obra que treballaren per tot Catalunya. Allí coincidí amb Elias Rogent i Amat i anaren creant una forta amistat personal i professional i conformant una manera d’entendre els estudis d’arquitectura que donà els seus fruits amb la confecció del programa d’estudis de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1871. Les assignatures tècniques van anar agafant cada vegada més importància i l’ús del ferro, material relativament nou en la construcció, trobà en Torras el seu màxim i entusiasta difusor entre els estudiants.

La cerca de solucions estructurals que permetin emprar la menor quantitat de ferro possible, amb la idea d’abaratir costos, i de solucions constructives que combinin els diferents perfils d’aquest material amb els sistemes de construcció tradicional, bàsicament els maons i les rajoles, és el camp en què Torras va experimentar durant anys i és una inquietud que va transmetre als seus alumnes. Es tracta de coneixements i tècniques que eren a la base de les solucions que el valencià Rafael Guastavino, segurament el més conegut dels seus alumnes, exportà als Estats Units i que foren la clau del seu èxit professional i empresarial en aquelles terres.

Les reflexions i les experimentacions de Torras sobre la volta de maó de pla i de l’aliança entre el ferro i el maó representen un pas endavant molt important en el món de les noves estructures i en l’obtenció de solucions constructives a uns costos més reduïts.

A partir del 1871 va suprimir l’Escola de Mestres d’Obra, i Elias Rogent, primer director de la nova Escola Politècnica Provincial (Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona després), va encarregar a Torras el desenvolupament dels programes de les assignatures tècniques. Torras fou professor, i també secretari i director, d’aquesta escola fins que va morir; més enllà, fins i tot, d’una jubilació posteriorment revocada. Per les seves classes van passar, doncs, pràcticament tots els arquitectes que crearen el Modernisme i el Noucentisme i van posar l’arquitectura catalana a un gran nivell. Torras era professor de les assignatures: Mecánica aplicada I (a la construcción) i Mecánica aplicada II (hidráulica aplicada y teoría de motores) (1870-1875), Resistencia de materiales i Hidráulica y sus aplicaciones (segons el pla d’estudis del 1875), i Mecánica aplicada a la resistencia de materiales y estabilidad de las construcciones i Hidráulica (a partir del pla d’estudis del 1896).

Bonaventura Bassegoda, Enric Sagnier, Josep Amargós, Fèlix Cardellach, Manuel Raspall, Josep Goday, Josep M. Jujol, Pere Domènech i Roura, Joan Rubió i Bellver i altres que van desenvolupar la seva carrera professional en altres punts de l’Estat espanyol, com ara José Grases (Madrid), Pau Monguió (Terol), Víctor Beltri (Cartagena), Francesc Ferriol (Zamora) o José M. Yarza (Saragossa), van aplicar els ensenyaments estructurals, el sentit racionalista i funcionalista de Torras i les seves idees «panteistes» (segons Torras, «el millor constructor és la natura») en molts dels seus projectes. Són idees que van influir molt en els plantejaments del més conegut de tots ells: Antoni Gaudí.

Amb alguns d’aquests exalumnes, però també amb altres arquitectes ja reconeguts, Torras va iniciar la seva faceta de consultor o d’arquitecte calculista d’arquitectes, el que a vegades també li serví per ser el subministrador del ferro que calia utilitzar. La col·laboració amb August Font en el reforçament de la cúpula del Pilar (Saragossa, 1882-1884), amb Lluís Domènech i Montaner en la renovació del Saló de Cent a l’Ajuntament de Barcelona (1888), amb Josep Domènech i Estapà en la reconstrucció de la cúpula de l’església de Sant Andreu (Barcelona, 1883) o amb August Font en l’estabilització del cimbori de la catedral de Barcelona (1905) en són els casos més representatius (figura 2).

A banda, durant els anys de professor a l’Escola d’Arquitectura, Torras va continuar experimentant (també als Talleres del Arquitecto Juan Torras, a la cruïlla de la ronda de Sant Pere amb el carrer de Trafalgar, primer, i a Torras, Herrería y Construcciones, al Poblenou, després) tot posant les bases del que anys més tard Jeroni Martorell, un altre dels seus alumnes insignes, definí com a «arquitectura tibada» a la conferència que l’any 1909 va impartir amb el significatiu títol de Les estructures de maó i ferro atirantat. Molts anys abans, Torras havia patentat un sistema per construir ponts, jàsseres i sostres pis aplicant el principi de la «biga equilibrada» i, més tard, l’any 1876 Torras patentà el que va anomenar «un nuevo sistema de bigas y suelos colgados» per fer forjats resultants de la combinació de platines de ferro, que treballen a tracció, i maó. Es tracta d’una solució constructiva que ell mateix va fer servir al sostre del soterrani de la casa que es va construir al número 74 de la ronda de Sant Pere de Barcelona.

L'empresari

Els inicis de Torras com a empresari els podem datar de l’any 1876, quan s’adjudicà el concurs engegat per l’Ajuntament de Girona per construir el que es coneixia com a pont de Sant Agustí. Torras va refer els càlculs de l’arquitecte municipal, va disminuir molt la quantitat de ferro que calia emprar i va presentar un pressupost molt inferior, de manera que va guanyar el concurs per davant de l’enginyer francès Alexandre-Gustave Eiffel.

A partir d’aquesta experiència, Torras va decidir emprendre una aventura empresarial i crear els Talleres del Arquitecto Juan Torras l’any 1877, a la planta baixa, els soterranis i els patis de la casa que tenia al número 74 de la ronda de Sant Pere i que també donava al carrer de Trafalgar, a Barcelona. Allí treballà els perfils de ferro que li proporcionaven foneries de la ciutat i de la resta de l’Estat. Aplicant els seus coneixements de càlcul i buscant sempre les solucions que permetessin emprar la menor quantitat de ferro possible, creà moltes estructures, especialment bigues en gelosia com ara les del Seminari Conciliar (Elias Rogent, arquitecte, 1878) o d’altres per reforçar el pont del ferrocarril de la Bauma a Monistrol de Montserrat (Michael de Bergue, enginyer, 1880).

Torras va inventar i patentar diferents màquines per treballar el ferro que li arribava, com ara la màquina de tallar (figura 3), i va fer millores als forns Bessemer, de manera que va demostrar el seu enginy també en aquest camp.

L’augment d’encàrrecs que hem enumerat abans va fer que, a partir del 1882, Torras es plantegés una sòlida estructura empresarial. Va crear l’empresa Torras, Herrería y Construcciones i va traslladar els seus tallers al Poblenou, on l’any 1900 arribà a tenir cent treballadors (figura 4). Allí podia assumir encàrrecs de més envergadura i produir peces més grans, cosa que li va permetre fer les grans estructures dels palaus de l’Exposició Universal del 1888, on introduí el model d’encavallada parabòlica anomenada ala de mosca (Palau de la Indústria), que posteriorment es va fer servir a moltes naus industrials (figura 5). En aquesta estructura, a cada secció vertical s’empra el mínim ferro necessari per suportar els moments i esforços tallants que s’hi produeixen. És la culminació de les investigacions de Torras per estalviar al màxim el material necessari per suportar les sol·licitacions en cada punt de l’estructura.

I encara, a punt de complir els setanta anys, Torras decidí transformar l’empresa constructora d’estructures en una acereria i fabricar-se ell mateix el ferro. El 1897, conscient de la minva dels seus marges comercials i que moltes de les empreses que li proporcionaven el ferro s’havien posat d’acord per fer-ho a preus superiors que a altres tallers de construccions metàl·liques, va decidir fer, ell sol, tot el procés. A Catalunya hi havia molta ferralla (fins i tot se n’exportava) i Torras va decidir fondre aquells sobrants i transformar-los en ferro «nou» aplicant unes innovacions pròpies a uns forns Martin-Siemens que abaratien molt el cost de producció de l’acer. Altra vegada, el seu enginy cap a les màquines posat al servei de la indústria.

Els llibres de comptes de l’empresa ens mostren com va servir ferro a molts indrets de l’estat on treballaven arquitectes que havien estat alumnes seus a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, en projectes moltes vegades consultats o modificats a partir d’indicacions de l’antic professor. Així es tancava el cercle entre arquitecte, professor i industrial, que va ser la vida de Juan Torras Guardiola, conegut al seu temps com l’Eiffel català. Els fons de l’empresa Torras, Herrería y Construcciones, SA (successora de Talleres del Arquitecto Juan Torras) estan dipositats a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Obra

Obra d’arquitecte

Projecte de canal del pla de Barcelona per portar aigua a la ciutat des del Llobregat, situat a l’altura de Molins de Rei (1857), que no es va arribar a construir; pont a Sarrià (1857); casa al carrer de Basea, 13 (1857, Barcelona), propietat de Joan Serra; façana al carrer dels Escudellers, 62 (1857, Barcelona), edifici propietat de Juan Torrabadella; projecte del convent de Jesús Maria (1857, Sant Andreu del Palomar); cases al passatge del Dormitori de Sant Francesc (1866, Barcelona), propietat de Pedro Doria; cases a la ronda de Sant Pere, ara 64 i 66 (1869 i 1870, Barcelona), per a Antonia i Francisco Manent; casa a la ronda de Sant Pere, ara 70 (1870, Barcelona), propietat de Juan Torras; mercat de l’Abaceria Central (1893, Gràcia, Barcelona), del qual també fou el constructor; Casa Vidal (1906, Sant Andreu del Palomar, Barcelona).

Obra en col·laboració amb altres arquitectes (cobertes metàl·liques)

Mercat de Sant Miquel (1883, Lleida), actualment desaparegut; mercats del Clot i de la Unió (1884-1889, Sant Martí de Provençals, Barcelona), de l’arquitecte Pere Falqués; mercat de Tortosa (1885-1887, Tortosa), de l’arquitecte Joan Abril; Palau de la Indústria (1888, Barcelona), de l’arquitecte Elias Rogent; Palau de Belles Arts (1888, Barcelona), actualment desaparegut, de l’arquitecte August Font; mercat de Sitges (1889-1890, Sitges), de l’arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà; Frontó Condal (1896, Barcelona), actualment desaparegut, de l’arquitecte Francesc Rogent; Frontó Barcelonès (1896, Barcelona), actualment desaparegut, de l’arquitecte August Font; Mercat Central (1903, Saragossa), de l’arquitecte Félix Navarro; granja La Ricarda (1907, el Prat de Llobregat).

Construccions metàl·liques

Pont de Sant Agustí (1875, Girona), del qual també fou el constructor; bastida per muntar el monument a Colom (1888, Barcelona) (figura 6); bastida per muntar el monument a Felip II (1904, El Retiro, Madrid), de l’arquitecte José Grases; dipòsit d’aigües de la fàbrica Armstrong (1904-1905, Palafrugell), de l’arquitecte General Guitart; torre de les aigües de Dosrius, que és un dipòsit de 200 m3 penjat (1905, Tibidabo, Barcelona), de l’arquitecte Josep Amargós.

Obres destacades

Bibliografia

A. Feliu, «Un siglo de conquistadores. Juan Torras Guardiola (1827-1910), arquitecto catalán» (Koiné. Revista de Patrimonio Histórico, Madrid, Koiné, núm. 5, 1986, p. 39-43); F. Cabana i A. Feliu, Can Torras dels Ferros: 1876-1985. Siderurgia y construcciones metálicas en Cataluña (Barcelona, Torras Hostench, 1987); A. Feliu, «La tecnología de las construcciones metálicas», a Exposición Universal de Barcelona. Libro del centenario 1888-1988 (Barcelona, L’Avenç, 1988, p. 456-463); Segundo Congreso Nacional de Arquitectos. Celebrado en Barcelona en septiembre de 1888 durante la Exposición Universal. Sesiones y documentos (discurs de Juan Torras Guardiola pronunciat en la sessió inaugural del 19 de setembre de 1888; Barcelona, Establecimiento Tipográfico i La Academia, 1889); «La voce della storia. Can Torras del Ferro, un’impresa centenaria» (Il Coltello di Delfo, Rivista di Cultura Materiale & Archeologia Industriale, Roma, ICMAI, núm. 19, 1991); A. Feliu i A. Vilanova (ed.), La Barcelona de ferro. A propòsit de Joan Torras Guardiola (Barcelona, Museu d’Història de Barcelona i Ajuntament de Barcelona, 2011); R. Brufau, «Homenatge a Joan Torras i Guardiola» (Quaderns d’Estructures, núm. 42, desembre 2011, p. 56-57); A. Feliu, «Joan Torras i Guardiola. Biografia (1827-1910)» (Quaderns d’Estructures, núm. 42, desembre 2011, p. 58-62).

Assumpció Feliu Torras
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat