Ricardo Urgell i Carreras va néixer el 20 de setembre de 1873 a Barcelona. Fill de pintors —el conegut paisatgista Modest Urgell i la desconeguda Eleonor Carreras (no se li coneix cap quadre)—, la seva formació com a artista va començar al taller familiar situat al número 22 del carrer d’Aulèstia i Pijoan (abans, carrer de Padilla), al barri de Gràcia de Barcelona.
El 1888, amb el nom de Ricardo Carreras, va debutar com a expositor (concretament a l’Exposició Universal de Barcelona i a la VII Exposició de Belles Arts de la Sala Parés, galeria a la qual es va mantenir fidel tota la vida). El 1895 va entrar com a alumne a l’Escola de Llotja de Barcelona, on va coincidir amb Hermen Anglada-Camarasa, amb qui va mantenir una bona amistat (el 1901 acabà essent professor auxiliar de la mateixa escola). El 1903 va contraure matrimoni amb Rosa Esplugas (filla d’un dels fotògrafs més importants de la ciutat, Antoni Esplugas) i el 1906 va néixer el seu únic fill, Josep Maria. El 6 de juliol de 1924, va morir sobtadament a la seva residència del barri de Sant Gervasi de Barcelona.
Un dels trets que criden més l’atenció de Ricardo Urgell és la seva cerca per trobar un estil propi, un desig alimentat indubtablement per la fama enorme que tenia el seu pare a tot l’Estat. La convivència entre tots dos mai no va ser problemàtica, però la reputació del pare va actuar segurament com a revulsiu perquè el fill busqués una via estilística completament diferent. La seva obra es pot dividir en tres grans blocs: una primera fase d’aprenentatge en la qual la influència del seu pare i de l’acadèmia van ser notòries (Curiositat, 1889, col·lecció particular); una segona fase en la qual es va llançar a la cerca del color apropiant-se de l’estela impressionista (A primera hora del mercat, 1907, Museu Nacional d’Art de Catalunya) i una tercera —a partir de la segona dècada del segle XX— en la qual va depurar i va definir el seu estil servint-se del món de la nit com a principal inspiració, especialment els interiors dels teatres populars (Circ, 1918, VINSEUM, Vilafranca del Penedès). En aquest sentit, la seva pintura sempre va ser atmosfèrica, ambiental; mai no li va interessar mostrar el drama o la misèria presents en aquest món. Talment com va deixar escrit Joaquim Folch i Torres a La Veu de Catalunya, Ricardo Urgell «pintava per a ell, avançant de cara a les coses que atreien el seu esperit, per a dir-les i revelar-les fins a la seva darrera veritat».
El nombre de reconeixements que va rebre va ser elevat: medalla de segona classe a l’Exposició de Plantes i Flors de Barcelona (1895), medalla de tercera classe per Gaudeamus (el seu pare en presidia el jurat) a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1897), medalla de segona classe per A primera hora del mercat a la V Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907), menció honorífica —perquè havia rebut vots del jurat per a la medalla de tercera classe— a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1908), medalla de tercera classe per Teatro de los barrios bajos a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1910), medalla de tercera classe amb El bolsín al Certamen Internacional de Buenos Aires (1910), medalla de primera classe per L’esposa infidel o la filla del carboner a la VI Exposició de Belles Arts de Barcelona (1911), medalla de segona classe per Día de difuntos a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1917) i una condecoració per La amiga de la novia de Espronceda a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (1920).
Però totes les reconeixences van ser insuficients perquè el gran públic deixés de relacionar el seu cognom amb la figura paterna. Just quan aquesta tendència semblava que estava canviant (el 1923, l’Ajuntament de Barcelona li va dedicar una sala especial en la seva tradicional exposició d’art anual i la crítica el va elogiar unànimement: «en el meu concepte», va deixar escrit un entusiasta Joaquín Ciervo a La Esfera, «amb Mir, Raurich, Meifrèn i Anglada, està en els primers llocs respecte a l’art que es produeix a Catalunya»), Ricardo Urgell va morir i va caure progressivament en l’oblit essent recordat com el fill de Modest Urgell. El 2008, amb l’exposició antològica que se celebrà al Museu Diocesà de Barcelona, la seva figura va ser recuperada, estudiada i presentada completament.
La seva obra es pot veure a Badalona (Museu de Badalona), Barcelona (Museu Nacional d’Art de Catalunya i Col·lecció “la Caixa”), Madrid (Fundación María Cristina Masaveu Peterson, Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza i Museu Nacional del Prado), Montserrat (Museu de Montserrat), Oviedo (Museu de Belles Arts d’Astúries), Sabadell (Museu d’Art de Sabadell), Vilafranca del Penedès (VINSEUM - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya), Vilanova i la Geltrú (Biblioteca Museu Víctor Balaguer), Andorra la Vella (Fons d’Art Crèdit Andorrà) i Nova York (Societat Hispànica d’Amèrica).
