Josep Maria Cañellas i Mata és considerat un dels precursors de la fotografia instantània al París de finals del segle XIX i és l’autor del primer conjunt de fotografies de caràcter paisatgístic i etnogràfic més extens que es conserva sobre una comarca catalana, realitzades entre el 1888 i el 1889; això no obstant, Cañellas és encara un gran desconegut. El seu salt del Reus natal a París, la mort prematura als quaranta-sis anys i la dispersió del seu fons fotogràfic l’han convertit en un fotògraf de qui encara queda molt per descobrir, tot i que va ser pioner en la seva especialitat. Va ser gràcies a l’exposició realitzada al Museu de l’Empordà de Figueres (2006) i a l’edició del llibre Josep Maria Cañellas (Reus 1856 - Paris, 1902). Photographie des artistes quan es van començar a conèixer molts més detalls tant de la seva trajectòria com de la seva aportació al món de la fotografia instantània i, en conjunt, del seu llegat.
En el seu llibre Étude d’après nature, Ken Jacobson, especialista en fotografia del segle XIX, va ser el primer a destacar el caràcter pioner de les instantànies de carrer que Josep Maria Cañellas va fer a París. Prèviament, una imatge de Cañellas que capta el moment en què un cavall cau al mig del carrer s’havia exposat a la mostra «Georges Sirot», a la Biblioteca Nacional de França (1997) com una peça molt important dins la història de la fotografia, però d’autor desconegut. Malauradament, en aquells moments, com que no es va poder identificar l’autor de «JMC 340», la imatge va ser publicada retallant-ne el monotip, com a fotografia d’autor desconegut i aproximant-ne una datació més tardana. No va ser fins al 2006 quan, localitzant una altra còpia de la fotografia i ja sabent qui hi havia darrere de JMC, es va descobrir l’autoria de la cèlebre foto.
Josep Maria Cañellas i Mata neix el 19 de febrer de 1856 a Reus (Baix Camp), fill de Josep Cañellas Vilanova, fabricant de fil, i d’Emília Mata Manset, d’una família de comerciants que havien viscut un temps a Cuba. Va tenir un germà que va néixer el 1860 a Barcelona, cosa que fa pensar que llavors la família s’havia traslladat a aquesta ciutat. La localització recent a la col·lecció Miquel Galmes de l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya (IEFC), d’una imatge amb el nom de Cañellas i l’adreça «Dagueria, 20», ens ha dut a un text breu publicat a La Vanguardia l’any 1883: «los señores José Cañellas i Enrique Cañellas han establecido en la Calle Dagueria número 20, un depósito de fotografías de todas clases, especialmente reproducciones de cuadros de exposiciones y museos de toda Europa, facilitando de esta manera tanto á los aficionados como á los artistas la adquisición de asuntos y modelos, que lo mismo que sus autores, son desconocidos hasta la fecha en esta ciudad. El establecimiento de los señores Cañellas se dedicará también á la compra y venta de cuadros y obres de arte, teniendo al mismo tiempo un abundante y escogido surtido de objetos para la enseñanza de dibujo y pintura». Enrique Cañellas Homdedeu, era el cosí de Josep Maria, la família del qual estava relacionada des d’uns quants anys abans amb la llibreria Gaspar Homdedeu, ubicada en aquesta mateixa adreça del barri Gòtic. I un fotògraf amb el mateix cognom, Manuel Homdedeu, consta al Portal Clifford, de Fotoconnexio, amb activitat entre el 1872 i el 1875, al carrer de l’Hospital, 40, 4t, de Barcelona (davant del convent de Sant Agustí). Són vincles, encara en procés de documentació, que podrien aportar noves dades sobre el període de formació de Cañellas a Barcelona.
El traç del seu trajecte professional ens situa Josep Maria Cañellas instal·lat a la capital francesa l’any 1885, on ha obert un humil taller de fotografia al número 17 de la rue André del Sarte, al districte parisenc de Montmartre. Signa els seus treballs amb les inicials JMC i una numeració correlativa, molt visibles als positius de les seves plaques de vidre. Aquesta identificació ens ajuda a establir una possible seqüència cronològica dels seus treballs. S’especialitza sobretot en estudis del natural destinats als artistes i realitza moltes fotografies en què ja enfoca la seva particular i pionera visió de la instantaneïtat amb escenes de carrer a la capital de França. És més que probable que es fabriqués les seves càmeres. El resultat tècnic que obté és molt avançat.
L’any 1888 rep un encàrrec molt especial. El polític republicà Josep Rubaudonadeu i Corcellés (Figueres, 1841 - Madrid 1916), resident aleshores a París, li proposa fer un reportatge fotogràfic de Figueres i els pobles del seu districte judicial. Prèviament, en el marc del Certamen Literari i Artístic, promogut pel Casino Menestral Figuerenc i convocat a finals de l’any anterior, Rubaudonadeu havia ofert un premi a la millor col·lecció de fotografies, amb un mínim de cent, sobre Figueres i els pobles de l’Empordà. El premi va quedar desert, fet que explica l’encàrrec directe que rep Cañellas a París uns quants mesos després.
Amb aquest objectiu, Cañellas es trasllada durant uns cinc mesos a l’Empordà i recorre tota la comarca amb una tartana i el complex material fotogràfic —duia més d’una càmera. El resultat serà l’anomenat Àlbum Rubaudonadeu, un conjunt de cinc volums sobre «el Alto Ampurdán Histórico», que aplega 555 fotografies (albúmines), que actualment es conserva complet a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres. Còpies de les fotografies d’aquest conjunt, de forma individual, es van posar també a la venda en diverses cases comercials de Figueres i Barcelona, cosa que explica que se n’hagin localitzat algunes en diferents col·leccions particulars. L’Ajuntament de Figueres va adquirir un conjunt de 170 imatges (conservades a l’Arxiu Municipal), i els propietaris del castell de Peralada, un altre conjunt de 300 imatges (conservades a la biblioteca del castell). Els cinc volums de fotografies, avui digitalitzades, constitueix un fons documental i etnogràfic de gran vàlua i gairebé únic, tant per la seva qualitat com quantitat. Les instantànies de carrer ens descobreixen la faceta tècnicament i estilísticament més pionera del fotògraf, però les imatges de paisatges urbans són també un retrat excepcional de l’Empordà de finals del segle XIX, que ens permet resseguir l’activitat humana, el món del treball, l’activitat comercial i d’esbarjo, el paisatge i l’arquitectura monumental, amb una mirada nova, dinàmica i naturalista, que va molt més enllà de l’esquema tradicional dels àlbums de vistes i records que eren habituals en aquelles dates. Cañellas va innovar en la mirada, en la tècnica i en l’ús de les càmeres, tal com confirmem tots els especialistes en la matèria.
Mai no s’han conegut les motivacions explícites de Rubaudonadeu a l’hora d’escollir Cañellas per a aquell encàrrec tan concret. L’estil de les fotos instantànies de Figueres és el mateix que practica a París just abans. I, per tant, coneixia com treballava i li interessava la seva manera de fer. Rubaudonadeu, que va ser diputat a Corts i secretari del president del govern Estanislau Figueras durant la Primera República, era el propietari de l’Hotel Central España-América (al número 56 de la rue de Lafayette). Polític republicà progressista, benefactor i amant del progrés, l’art i la ciència, durant aquesta etapa exerceix com a mecenes de diverses activitats culturals i immediatament o en paral·lel a l’àlbum empordanès n’encarrega a Cañellas un altre sobre «Barcelona y sus comarcas limítrofes».
El periòdic La Lucha, vinculat a Rubaudonadeu, informa que es realitzen diversos àlbums de fotos sobre «Barcelona y sus comarcas limítrofes», tot i que mai no s’han arribat a localitzar —més enllà de poquíssimes imatges esparses. Aquest segon recorregut era també molt ambiciós. Comprenia el Barcelonès, el Baix Llobregat, el Garraf, l’Alt Penedès i el Vallès Occidental. En concret, se sap que va fotografiar el partit judicial de Sant Feliu de Llobregat, la Barcelona històrica, Castellbisbal, Rubí, Vilanova i la Geltrú, Sitges, els afores de Barcelona (Gràcia, Sant Adrià i Sarrià), Vilafranca del Penedès, i curses de cavalls a Barcelona i corrides de toros. És possible que, fruit de les seves estades a Catalunya, Cañellas fotografiés també altres poblacions, ja que s’han trobat algunes imatges de Girona i Tarragona. Malauradament, els àlbums d’aquest segon encàrrec no s’han localitzat i són poquíssimes les imatges que s’han trobat. El nombre més alt és de tretze fotografies de Vilafranca del Penedès, que formen part dels fons fotogràfics de la Hispanic Society of America (HSA), de Nova York (Estats Units). Probablement procedeixen de la venda de setze mil fotos que el marquès Benigno de la Vega-Inclán fa a Archer Milton Huntington, creador de la HSA. N’hi ha dues a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona —una de l’estany del Remolà, del Prat de Llobregat, i una altra de Sant Vicenç dels Horts— i cinc de publicades l’any 1905 a la revista Catalunya Artística —de Viladecans, Martorell, Esplugues, Olesa de Bonesvalls i el Prat de Llobregat.
Com a continuació d’aquests dos projectes d’àlbums fotogràfics, fet que ens corrobora que l’abast de tot plegat era molt gran, Rubaudonadeu va encarregar als pintors Félix Alarcón Brenes i Joan Alsina Trayter fer còpies pictòriques d’aquestes fotografies per decorar i vendre al seu hotel de París. Segons un escrit de Miquel Utrillo, que fa una visita al taller de Félix Alarcón l’estiu del 1892, ja havia enllestit cent trenta dels quadres del que havia de ser un futur «Museo de Pinturas del Alto Ampurdán Histórico», situat dins el mateix hotel. Però no s’ha localitzat cap d’aquests quadres. L’hotel es va vendre el 1893, Rubaudonadeu va morir el 1916 a Madrid i tot el seu fons documental es va dispersar o perdre. Només en tenim un testimoni: el del pintor empordanès Josep Blanquet Taberner (Figueres, 1873 - c. 1930), que no ens consta que passés cap etapa a París. Blanquet va traslladar també a la tela algunes fotografies de Cañellas, pintures que es conserven al Museu de l’Empordà. La particularitat d’aquestes obres fetes al tombant de segle va merèixer l’atenció de Salvador Dalí, que el va considerar el primer hiperrealista de la història de l’art.
Cañellas millora la seva situació i trasllada el taller d’André del Sarte al número 65 de la rue des Abbesses —un carrer més comercial—, al mateix districte de Montmartre, on s’estarà entre el 1893 i el 1895. Entre el 1895 i el 1898 el trobem instal·lat al número 60 del boulevard de Clichy, a poca distància del recentment inaugurat Moulin Rouge. I a partir del 1898 es trasllada al seu darrer taller, de grans dimensions i amb jardí, al número 35 de l’avenue de Wagram, una de les zones més prestigioses de París.
A les acaballes del segle XIX, Cañellas aconsegueix reconeixement professional i econòmic. S’anuncia de forma ininterrompuda en el quinzenal parisenc escrit en castellà El Correo de París, és membre de la Chambre Syndicale de la Photographie i diposita diverses fotografies de la seva autoria a la Biblioteca Nacional de França. L’any 1900 obté una medalla de bronze en el Premier Congrès National de la Photographie Professionelle, celebrat a París en el marc de l’Exposició Universal i en el seu segell d’identitat es presenta com a «Photographe de l’ambassade du consultat et de la Chambre de Comerce d’Espagne à Paris».
De la rellevància de la recerca tècnica i de l’activitat professional, també en deixa constància el fet que l’1 de juny de 1896 patenta un aparell de precinema, que anomena «Nouveau système de commande pour la production des photographies animées», i inicia un plet judicial en defensa dels seus drets d’autor per la utilització fraudulenta d’una de les seves obres que havia il·lustrat la portada del llibre La vierge de Babylone, de l’escriptor Prosper Castanier. Va guanyar el plet el maig del 1901 i la sentència va ser recollida per la premsa especialitzada de diversos països perquè suposava el reconeixement explícit de la fotografia com a obra d’art i els drets d’autor que en derivaven.
El 12 de juny de 1902 mor al seu domicili parisenc a l’edat de quaranta-sis anys. La seva vídua, Jeanne Martin, citada al registre de defunció, en té trenta-set. No tenen fills. És enterrat al cementiri de Saint-Ouen, de París. El Diario de Tarragona (18 de juliol de 1902) en va fer aquesta necrològica: «El Correo de París da la noticia del fallecimiento del reputado fotógrafo D. José Cañellas Mata, natural de Reus, ocurrido en París el día 12 de Junio último. El Sr. Cañellas era un dignísimo miembro de la colonia española de aquella capital, que por su trabajo asiduo é inteligente y por las condiciones de su carácter había sabido captarse las simpatías de cuantos le conocieron. El Ampurdanés de Figueras recuerda al difunto, que en unión de su esposa estuvo recorriendo los 80 y tantos pueblos del Alto Ampurdán por el año 1888, con el objeto de sacar vistas fotográficas en número de unas quinientas, formando el Álbum Histórico del Alto Ampurdán. Cañellas-Mata tenía en París, 35 Avenida Wagram, la fotografía de los artistas, haciendo trabajos fotográficos para los artistas y aficionados, retratos y reproducciones, siendo notable la edición suya conocida con las iniciales J. M. C. gran colección de documentos del natural, vistas, paisajes, y en sus talleres y jardín espacio para fotografía hípica, bicicletas y caballos. Además del Alto Ampurdán Histórico, en el segundo viaje sacó como unas seiscientas fotografías de los distritos de S. Feliu del Llobregat, y Villanueva y Geltrú (Barcelona) y de las calles Poniente y adyacentes de Barcelona, muchas vistas de calles y de industrias».
Jeanne Martin continua, durant tres anys, com a membre de la Chambre Syndicale, per la qual cosa deduïm que, almenys durant aquest període, va intentar seguir amb el negoci. L’aparició de fotos de nus de Cañellas a l’Almanach des Beaux-Arts de la revista L’Étude Académique (1909), els cromos de cases de cigarretes i les edicions de postals d’anys posteriors al seu traspàs, que també ens aporten pistes que va treballar amb imatges estereoscòpiques, avalen la intenció de donar una sortida comercial als seus fons.
En uns temps en què la producció d’imatges havia evolucionat des de la tècnica del gravat a la reproducció fotogràfica, aquesta es va convertir en el principal recurs de suport per a artistes en l’execució dels seus treballs, més enllà o com a complement del que els models del natural podien oferir. Pintors, escultors i decoradors en feien un ús recurrent i tenien com a suport del seu treball artístic el material que els fotògrafs que dominaven i feien evolucionar la tècnica els facilitaven. Eugène Atget les anomenava documents per a artistes. La captació d’imatges en moviment era una cursa paral·lela que, mentre permetia la possibilitat d’assajar sobre posicions corporals complicades, aconseguir escenes i paisatges de llocs remots i efectes de llum, avançava cap a la invenció del cinema. I Josep Maria Cañellas era allà i contribuïa amb les seves imatges a l’evolució de tot plegat —recordem la patent de la màquina de precinema o els nus femenins «aeris» del que considerem la seva darrera etapa.
El conjunt de la producció coneguda de Cañellas aplega fotografies instantànies i escenes de carrer, estudis de nus femenins infantils, animals, retrats i reproduccions d’obres d’art. La numeració fins avui coneguda arriba aproximadament al número 6600, però això no implica que aquest sigui el total d’imatges realitzades per Cañellas, ja que els retrats de persones i les reproduccions d’obres d’art no tenen numeració.
En tot cas, la seqüència numèrica de les imatges localitzades fins avui ens porta cap a una ordenació de les seves «sèries temàtiques», si les volem anomenar així. Tot i algunes excepcions, les escenes de carrer de París estan numerades entre el 200 i 900. L’àlbum de l’Empordà abasta del 1001 al 1567; l’àlbum de Barcelona i entorn va, aproximadament, del 1600 al 2300, i la col·lecció de nus femenins, del 4000 al 6500.
Els seus treballs com a apunts del natural o com a reproduccions d’obres ja realitzades o retrats s’han trobat vinculats amb documentació relacionada amb els artistes August Rodin, Josep Maria Sert, Josep Lluís Pellicer, Apel·les Mestres, Santiago Rusiñol, Isidre Nonell, Miquel Blay, Ignacio Zuloaga, Raimundo de Madrazo, Antoni Fabrés, Salvador Dalí i amb el músic Joaquim Malats, però noves recerques ens podrien portar molt més enllà.
