Rémy Casabó fou pintor. Fill de pare berguedà i de mare empordanesa instal·lats a l’Estat francès des del 1939, passà la infantesa a Barcelona i a Ceret (Vallespir), on cursà l’ensenyament mitjà. Atret des de nen pel dibuix i la pintura, influí molt en el seu camí Eustaqui Pastoret, el seu avi matern, artista sense projecció pública però de gran sensibilitat, amic d’Aristides Maillol i de Kees van Dongen. Durant l’ocupació alemanya, la seva família s’instal·là a Morellàs (Vallespir).
Del 1942 ja data un excel·lent autoretrat a la mina de plom (antiga col·lecció de l’artista), però no començà els estudis artístics fins al 1943, a Perpinyà (Rosselló), amb el pintor barceloní Paulí Macià, que hi estava refugiat fugint del franquisme, amb qui treballà intensament uns quatre anys. Indecís primer entre pintura i escultura, el 1948 estudià a Beaune (França), al Collège de la Pierre, l’escola de restauració que s’hi havia establert per formar personal capaç de reconstruir les obres d’art destruïdes per la guerra; aquell ensenyament, pràctic i no acadèmic, li fou de gran utilitat.
Amb vint-i-un anys es decidí ja obertament per la pintura: estudià a l’École des Beaux-Arts de París fins al 1952, però no hi continuà perquè constatà que l’ensenyament que havia rebut de Macià li resultava, de fet, més ric i complet. Després d’un temps a Algèria, s’instal·là amb Simone, la seva dona, a París el 1956. Primer, alternà l’art amb diversos oficis —com el de paleta a Portvendres (Rosselló) o el de conductor d’autobús a París— que li permetessin viure i seguir pintant, fins que vers el 1962 o 1963 pogué dedicar-se exclusivament a la pintura. Independent en política però compromès amb posicions progressistes, el maig del 1968, en el marc dels fets revolucionaris que es registraren a París, tingué una intensa activitat de muralista popular. Armand Lanoux va dir d’ell que era «catalan comme il n’est pas permis» i que la sardana, l’«agreste tenora», orquestrava la seva pintura. Des dels primers anys de la dècada dels vuitanta, una greu malaltia l’anà apartant de tota activitat.
La seva pintura partí, per consell de Macià, de qui sempre es declarà deixeble i amic, de l’exemple de Paul Cézanne, bé que d’ell en va prendre més el concepte constructiu que no una imitació mimètica de l’estil; n’és una prova una pulcra i sòbria natura morta del 1943 que l’artista conservà sempre en la seva col·lecció. Entre el 1950 i el 1953 passà per diverses influències d’avantguarda —Surrealisme, abstracció geomètrica, constructivisme, visions en la línia de Giorgio de Chirico, etc.—, però reprengué un camí figuratiu en la línia de Chaïm Soutine, Oskar Kokoschka i, més enrere, Vincent van Gogh i James Ensor. Aquest darrer és el que serví de plataforma per a l’elaboració del seu estil personal, en què sintetitzà bona part dels corrents ja ben assimilats, encaminant-se cap a un estil inequívocament expressionista, en què els colors, forts i contrastats, solen donar un component vital i vibrant. Conreà la figura en obres com Cap de capellà, Carnisser i Retrat de Jean Rostand —que fou veí seu i declarat admirador un temps en què el pintor residí a Sèvres (1972)— entre d’altres. També va fer natures mortes —conill, peix, fruites i atuells diversos—, nus femenins i paisatges. En aquest darrer camp s’ha sentit especialment atret per cases en demolició i encara més per la plasticitat torturada de les oliveres, si bé no és un pleinairista, sinó un pintor que a partir de notes ràpides preses in situ les reinterpreta en la tela al seu estudi. La proximitat amb l’escola de París més brillant —singularment del primer Antoni Clavé—, de tons com esmaltats, també es fa evident.
Les tècniques preferides que utilitza són l’oli —ric de pasta— i el gouache, bé que no abandonà lògicament el dibuix i que hagués conreat també esporàdicament el monotip i el gravat a la punta seca. Signava només amb el cognom. La seva obra es va difondre per França i, a través de la galeria Art Yomiuri de Tòquio (des del 1970), pel Japó. Estigué representat al museu privat de Fèlix Estrada Saladich a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat).
